URXELLA

http://alternativaperpollenca.com

El cost de dir la veritat quan és impopular

Alternativa | 11 Novembre, 2007 07:00 | facebook.com twitter.com

 Un magnífic article de na Toñi.

Avui contaré una història.

Hi havia una vegada un poble, petit però ric gràcies a un brollador d’aigües termals. De fet, tot els habitants del poble, de forma directa o indirecta vivien d’ell: els que feien feina als balnearis que aprofitaven les seves aigües, els hotelers i treballadors dels establiments on s’allotjava la gent que hi anava a tractar les seves malalties, però també els botiguers, els mestres, els policies i els perruquers que vivien dels que vivien del brollador.

Un dia un científic, en Thomas Stockmann, descobrí que l’aigua que donava la riquesa al seu poble no només no era curativa sinó que arribava a ser perniciosa per a la salut, perquè estava tan contaminada que acabaria essent un verí per a la gent que l’havia utilitzada. El científic li explicà al batle què era el que estava passant i decidí donar la màxima difusió a una cosa que ell considerava tan greu; pensava que el brollador s’havia de clausurar tant prest com fos possible. Es va fer una assemblea de tot el poble i tothom, llevat de n’Stockmann i d’una part de la seva família, estava d’acord que aquesta informació no es podia fer pública i que s’havia d’amagar del tot, fent que la vida continuàs com si ningú sabés res. La gent argumentava que fer-ho públic suposaria la ruïna per a la població sencera i no valia la pena. Al capdavant dels opositors que es sabés la veritat hi era el germà d’en Thomas, en Peter, batle de la ciutat i president de la junta directiva del balneari.

El final de la història havia de ser per força trist. En Thomas Stockmann acaba duguent a la marginació i a la ruïna a la seva pròpia família.

            Obviament, i com segurament molts de lectors ja hauran endevinat, aquest argument tan briliant no és meu. Va ser el dramaturg Henrik Ibsen, a l’any 1882, qui va contar aquesta història a Un enemic del poble, obra de teatre que, al segle XXI, es demostra més viva que mai. Entre altres problemes molt interessants, els dos germans, tan diferents com la nit i el dia, introdueixen una reflexió sobre la hipocresia social. Cadascú amb les seves pròpies raons inicien una lluita fraticida –mai millor dit- on en Peter representa la responsabilitat social a qualsevol preu, inclosa la mentida com a mal menor. En Thomas, per la seva banda, defensa la curiositat científica, la lluita individual per les noves veritats i els nous ideals. Reivindica la veritat caigui qui caigui i és en aquest poderòs exercici ciutadà de llibertat individual on descobrim conflictes i plantejaments socials i polítics que ens remeten, indefectiblement, a temes ben actuals.

Un enemic del poble és una obra sobre el risc de dir la veritat quan aquesta és impopular, sobre el risc d’esser assenyalat com a traïdor per la societat a la qual es desitja ser útil. Posant en risc la seva pròpia seguretat i la de la seva família, el doctor Stockmann s’enfrota a polítics, veinats i amics, els quals obliden les seves diferències per sostenir contra el dissident  una gran mentida i marcar-lo com a l’enemic comú.

            I ara continuem imaginant. Què passaria si, per exemple, a Pollença es descobrís qualque cosa que podria ser tan perjudicial per al turisme que provocàs un retrocés al nombre de turistes que ens visiten? Què es faria des de les institucions, especialment des de l’Ajuntament? Es donaria màxima difusió o s’acusaria de traïció a la persona que denunciàs la situació?

            Jo tenc les respostes a aquestes preguntes. L’estiu passat una persona que tots coneixem molt bé va fer públic que a les aigües del Port de Pollença s’havien recollit uns índexs molt superiors als permesos de certes substàncies tòxiques. Per respondre qüestions que si li varen plantejar des de diferents mitjans de comunicació, a Pepe Garcia se li va varribar a dir que, si deixaven de venir turistes a Pollença perquè els diaris anglesos i alemanys s’en fessin ressò, seria culpa seva. D’irresponsable a traïdor s’el va titllar de tot.

            Més de cent anys després, els problemes es repeteixen i els qualificatius que es dediquen a qui gosa dir la veritat són els mateixos que rebia Thomas Stockmann. Sembla que no em après res, després de tot el que ha plogut.

 

 

 


 (Segueix)
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb