URXELLA

http://alternativaperpollenca.com

El sostre de vidre

Alternativa | 14 Febrer, 2008 06:51 | facebook.com twitter.com


Un altre excel·lent article de na Toñi.

Dimarts passat, fullejava el diari. Vaig passar ràpidament les pàgines de la secció de Local, fins que dues fotografies em varen fer tornar enrera. Al principi, no entenia per què m’havien cridat l’atenció, però després de remirar-les me’n vaig adonar del que passava: eren fotos de grups, relativament nombrosos, on no hi havia cap dona. Una de les imatges a les quals m’estic referint era la cúpula de la Banca March –desset homes, zero dones- i l’altra, la d’una plataforma cívica creada per demanar als partits de les Illes un gran acord de finançament: 25 homes, cap dona.

Es sol anomenar “sostre de vidre” a aquella barrera professional que les dones encara no han superat. És un límit no perceptible que es traspassa poques vegades. Al marge dels resultats concrets que lleis com la de la Paritat –criticada i recorreguda pel PP davant dels jutges, els quals afortunadament no els han donat la raó-, està clar que les dones s’han incorporat al món laboral i que, a moltes professions, són ja majoria. És el cas de l’ensenyament o de la sanitat. La sorpresa ve quan s’estudien amb cura les dades en funció del lloc de feina. Per entendre’ns, hi ha moltes més professores que professors, però als instituts hi ha molts més directors que directores i a les universitats molts més rectors que rectores; ja hi ha més doctores que doctors, però els hospitals estan majoritàriament dirigits per homes. Què passa?

La resposta fàcil és que tot és herència de l’opressió secular de la dominació masclista. Segons aquest punt de vista, el desenvolupament de les carreres professionals de les dones només es veu impedit pels homes, que no volen perdre els privilegis de què han gaudit des del principi de la història. És evident que hi haurà molts de casos on aquesta veritat es compleixi, però no explica per què, per exemple, a les Administracions Públiques hi ha una majoria d’homes als càrrecs intermitjos i superiors.

Ni tan sols es pot recórrer a l’argument de la manca de preparació: any rera any, hi ha més llicenciades (a Batxillerat, les alumnes són més brillants que els alumnes, encara que elles no optin per carreres tradicionalment masculines, com les enginyeries, o arquitectura, però aquesta és una altra qüestió), perquè les dones sabem que si no estudiam, no tenim cap oportunitat laboral: hi ha homes sense estudis que són directors d’hotel, però no hi ha cap dona que, sense haver fet estudis superiors, estigui al capdavant d’un establiment hoteler. Aquesta lliçó sí l’hem apresa, però no ha passat el mateix amb d’altres.

I aquí podem posar en consideració que som nosaltres, les dones, les que de vegades no volem trencar aquest sostre de vidre. Hi ha moltes de dones que es senten culpables si no dediquen tot el temps possible a la casa i a la família. És evident que això ens col.loca en situació d’inferioritat respecte dels homes, que sí poden dedicar temps extra a la feina o a la preparació per aconseguir un lloc millor. Jo no conec cap home que hagi dit que no a un ascens professional perquè havia d’atendre els seus fills o ocupar-se de la casa, però sí conec dones que han rebutjat un millor lloc de feina perquè haurien pogut dedicar menys temps a allò que sempre s’han considerat tasques femenines. A un món ideal, aquestes dones no s’haurien de veure obligades a triar, però al món real que vivim, una dona que ascendeix a la feina, segurament ha renunciat a la seva vida familiar: basta veure quants de fills tenen entre totes les ministres de l’actual govern espanyol i quants de fills tenen entre tots els ministres. Ara citaré de memòria, però crec que la proporció és de quatre a un a favor dels homes.

És obvi que, moltes de vegades, hi ha dones que han de renunciar a la seva carrera professional perquè, a casa seva, no es comparteixen les tasques. Però també –i ara faré autocrítica- hi ha dones que es senten culpables si no es dediquen a la casa i a la família en cos i ànima i, d’altres, que ni tan sols volen delegar. Quan a l’institut ha hagut parelles de professors, si el nin s’ha posat malalt, sempre ha estat la professora qui ha anat a ocupar-se del seu fill. De vegades, és com si nosaltres volguessim continuant conservar la nostra petita parcel.la de poder, la domèstica, on ens sentim imprescindibles.

M’agradaria convidar les dones a trencar aquest sostre de vidre, a deixar-se a ajudar, a reclamar temps per elles i pel seu desenvolupament personal i professional, a no renunciar, a participar a la vida pública, a fer-se sentir, en definitiva. Només en el moment que nosaltres mateixes deixem de culpabilitzar-nos per robar temps a la casa o la família arribarem a aconseguir una societat millor, la que viu una igualtat real.

I aprofitant l’avinentesa, convid les dones a participar més en aquest blog. Crec que són moltes més les que ens llegeixen que les que hi participen i crec que a tots els agradaria sentir les seves veus.

Imatge de "arquitectura del éxito". 

 

 

 

Ja sabeu que si voleu col·laborar enviant-nos escrits, idees o propostes...estarem encantats de rebrer-les i publicar-les en aquest bloc, per tal de que sigui més obert i participatiu i que totes les idees i tenguin cabuda. Així que ja sabeu, si voleu participar escrivint articles o fent-nos suggerències: eurxella@yahoo.es

 

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb