Davant l'immobilisme, l'esperança o ...vençuda la fosca torna el sol sortir.
Alternativa | 30 Agost, 2008 05:56
És normal sentir fàstic davant la política. La política que alguns han convertit en la seva professió. La política que té com a únic objectiu aconseguir cada quatre anys el suficient número de vots per seguir vivint del conte, sense que els importi res més. Però alguna cosa més que queixarnos haurem de fer, i, ens agradi o no, des de la política es poden canviar moltes coses, i per fer-ho s’ha de treballar el dia a dia amb la gent, fer-la partícip de les decisions i tenir-la en compte a l’hora de fer aquesta política.
Ha arribat el moment del canvi. Cada vegada som més els cansats. Cansats de veure com el nostre entorn es degrada i els serveis no milloren. Cansats de veure com Pollença sembla aturada en el temps. Cansats de veure com s’imposen els interessos d’uns pocs en perjudici del poble, com s’imposa el caciquisme, l’ineficàcia, la manca d’escrúpols, la pobresa d’idees i la manca de criteris tècnics i polítics. Cansats de veure com es succeeixen els atemptats ecològics. I, sobretot, cansats de que els polítics no vegin gent quan passegen pel carrer, sinó que vegin vots quan veuen a un esser humà.
És l’hora de triar l’esperança: davant l’immobilisme, esperança. Esperança de dir als poderosos, que creuen ser els amos de Pollença amb els seus doblers i la seva influencia, que Pollença no són ells, que el poble som tots. De dir-los que els camins públics són per caminar no per ser tancats; que les muntanyes són per gaudir no per destruir; que no volem auditoris d’en Moneo sinó escoletes i parcs infantils; que no volem campanyes de propaganda sinó carrers cuidats i nets; que volem que els nostres impostos serveixin per millorar nostra vida i no per apujar-se el sou o gastar-los en refrescs.
Ja és hora de tenir uns regidors que ens escoltin i que aprenguin de tots nosaltres, que no només ens diguin el que volem sentir sinó el que hem de saber. I això no es pot fer si seguim conformats i mans aplegades, esperant sense afrontar els obstacles.
Sabem que totes les proves assenyalen el contrari, que les coses són males de canviar, i més si són dinàmiques de tants anys. Però hem de creure que ens espera alguna cosa millor, i que la conseguirem si tenim el valor d’anar a per ella, de treballar pel que volem i de lluitar pel que creiem millor. La Pollença del futur l’hem de construir nosaltres, les persones del carrer. Entre tots podem fer coses extraordinàries, per què som més i millors. I no els quedarà més remei que baixar dels seus trons de deus terrenals i escoltar-nos. No podem seguir així, cal caminar i construir tots junts, sense pastors que ens tractin com ovelles. Cal tenir esperança perquè vençuda la fosca torna el sol sortir.