URXELLA

http://alternativaperpollenca.com

A veure si arribem també a les 25.000 persones nosaltres també

Alternativa | 30 Maig, 2009 18:51 | facebook.com twitter.com

Sense llibertat no es pot viure. Pep Nas.

Alternativa | 30 Maig, 2009 06:00 | facebook.com twitter.com

 Avui voliam fer el nostre petit homenatge a Josep Cànaves Amer, Pep Nas. Home de profundes conviccions democràtiques que no va tenir una vida fàcil, a més de lluitar com qualsevol per tirar endavant una família, va dedicar temps i esforços a la res pública.

Nota biogràfica

Josep Cànaves Amer, Pep Nas de malnom. Nascut al mes d'abril de l’any 1920 a Pollença. Molt jove amb l’adveniment de la República ja va interessar-se per la política d’esquerres. Acabada la guerra, amb 19 anys va marxar a fer el servei militar durant set anys. A la tornada, essent jornaler, va contactar amb un grup opositor a Franco, L’Alianza Democrática, i s’hi va integrar de ple.

En la gran enxampada de comunistes de l’any 1948 l’agafaren i empresonat a la presó Provincial. Junt amb ell, a la mateix causa 49/1948, varen ser jutjats uns altres 39 presumptes comunistes. Segons David Ginard entrà a la presó el 24 de març de 1948. Allà hi restà durant uns nou mesos.

Després de la sortida de la presó va reintegrar-se a la vida normal. Però la por el va fer exiliar-se a Bons Aires durant 10 anys. En aquest temps va casar-se i va tenir un fill.Però l’enyorança de la seva terra el va fer tornar a Pollença.

Al 1971 s’afilià al PSOE, essent regidor d’aquest partit en dues ocasions, essent-ho set anys: entre 1979 i 1987. Actualment era el president d’honor de l’agrupació del PSOE a Pollença. El 2008 el Consell Insular li lliurà la medalla d'or Jaume II que rebé personalment al Teatre Principal de ciutat el 12 de setembre (Diada de Mallorca). Va morir aquest dijous passat amb l'edat de 89 anys.

   Entrevista 10 de setembre 2008. 

 Al mes de setembre de l'any passat el nostre company en Garci  va fer una entrevista a en Pep per la revista sa Plaça, de la que hem seleccionat aquests fragments (la podeu llegir sencera en pdf):

 

P: Vostè és republicà, participareu en política durant la República?

R: Al 1931 era molt jove. Però al 1936 tenia setze anys. Record una anècdota. Al febrer de 1936 per tot Espanya guanyà el Front Popular. A Mallorca no. Els rics varen anar a rostir una porcella al Puig (Puig de Maria) per celebrar-ho. En tornar varen trobar la bandera republicana al balcó de l’Ajuntament.

El juliol de 1936 la Comissió Gestora va rebre un cable (telégraf) perquè es sotmetessin a al nou govern, però els varen contestar que no coneixien més govern que el legítim d’Azaña. Els piquetes varen intentar volar el pont de son Brull, i el varen deixar inutilitzat. D’Inca vengueren grups de feixistes i soldats que agafaren l’altre carretera (carretera a Alcúdia), i es trobaren amb els piquetes que intentaven volar el pont de Sitges, se va armar una batalla. A un el varen ferir.

En total hi va haver, entre el Moll i Pollença, tres morts i un ferit.

Jo no militava, sempre me va agradar la política d’esquerres.

P: Després de la Guerra, com decidireu posar-vos en contacte amb l’oposició antifranquista?

R: A Pollença, quan en Franco ocupava una ciutat repicava les campanes, així tots els pagesos i tothom compareixia i feien una manifestació amb música i cantaven el “Cara al sol” i alçaven la mà. Un em va dir: “Si no fossis d’aquí on ets et fotria dues castanyes”. Perquè no vaig aixecar la mà.

Després de la Guerra vaig anar al servei militar. En vaig fer set anys. Després anava al jornal amb el meu pare (era jornaler).

Varem sentir rumors, devers el 47, que hi havia organitzacions clandestines. Cercant vaig trobar l’”Alianza Democrática”. Em vaig fer soci.

Funcionàvem amb cèl·lules. Mos duien propaganda de Palma. A vegades anava a cercar-la a una casa a Inca. A tots els creuers de la carretera hi havia guàrdia civils que sempre intervenien les bosses i paquets, com que hi havia contraban... Jo duia el “Mundo Obrero”. El posava dins el tub de la bicicleta, davall del “sillín”. I així com que no duia bosses mai no em registraven.

La deixàvem per les obres i llocs estratègics.

Una vegada en varen dur dos més grans, de cartells, que posaven: “República sí, Franco no!”. Els varem anar a penjar al quarter de la Guàrdia Civil i a l’Ajuntament.

P: Quin record en té dels seus companys? Sabem que a Pollença amés de vostè en varen empresonar sis més.

R: A Ignasi Colom l’agafaren i va declarar que les revistes les duia en Pericàs. Nosaltres les anàvem a cercar a ne’n Pericàs a una sitja que feia carbó. (El tal Pericàs era Carboner).

El vespre que agafaren en Pericàs, nosaltres cremarem tot el que teníem. Al dia següent, com que jo feia d’ajudant de camió a una empresa de construcció, duguerem als homes a fer feina a Formentor i llavors havíem d’anar a l’Arenal a fer feina. El cap em va dir que anés a casa a berenar i agafés dinar que faríem el dia. Quan vaig arribar a casa vaig trobar la Guàrdia Civil i al meu pare i la meva mare un a casa cap de la casa. Me varen demanar si era fulano i jo els vaig dir que si, “quedes detingut” em varen dir.

Els guàrdia civils em varen dir: “el teu pare ens ha dit que sense permís del jutge no podíem registrar la casa”. Però dugueren un permís i em demanaren si volia presenciar el reconeixement, els vaig dir que no.

Quan vaig arribar al quarter vaig trobar a cinc companys i mos posaren les manilles. Agafarem el “correu” (bus en pollencí) i anàrem a Palma i ens dugueren a la Guàrdia Civil.

Allà ens feren llevar el cinturó i els cordons de les sabates. Vaig demanar perquè i em van dir que perquè no atemptéssim contra la nostra vida. Jo li vaig dir que amb 27 anys no tenia ganes d’atemptar contra la meva vida. Ell em va respondre que tal vegada en tendria ganes. I em va pegar una bufetada... va ser la primera rebuda.

Cada vespre, al Govern Civil, ens treien a declarar: cops de corretja, castanyes... ens donaren un bon sopar.

Un dia un inspector em va mostrar un “Mundo Obrero” i em va dir: “vostè coneix això? No ho repartia? Cabo de guàrdia traiga un vaso de agua”. Me’l varen fer beure a bocins. Però a jo m’era igual, això no feia mal com les corretjades.

Allà hi estarem cinc dies.

Després ens dugueren a la presó Provincial.

 (...)

P: Perquè s’havia de ser antifranquista?

R: És molt difícil d’explicar. Perquè considerava, com tots suposo, que la llibertat és el més gran que hi ha, sense llibertat no es pot viure. Era igual que la esclavitud.

Cada vespre sintonitzàvem “Ràdio Pirenaica”. Era molt mala de sintonitzar.

 (...)

P: Vol afegir res més a aquesta entrevista?

R: Hi ha una cosa important, i vergonyosa per l’Estat Espanyol: el Valle de los Caidos.

És vergonyós per Espanya tenir una extensió de terreny tan gran a Cuelga Muros i tenir un brutal Dictador enterrat. Cuelga Muros és de l’Estat.

El que haurien de fer és donar els ossos a la família i que en facin el que vulguin amb ells.

I més tenint en compte que està fet er presos republicans. Moriren com animals. Va costar “sangre, sudor y hambre”.

És una vergonya per Espanya. No hi ha cap país al món que guardi restes d’un dictador de quaranta i pico d’anys.

Pep Nas a l'exili, Mar del Plata 1951.

 

 

Pep Nas a l'exili, 1951 Sao Paulo.

 

 

 14 d'abril de 2008. Pep Nas de peu és el que està més aprop de la bandera republicana.

 




 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb