Alternativa | 03 Maig, 2010 06:00
L’anomalia de Garzón
Han passat trenta-cinc anys des de la mort del dictador. En aquest temps ens fet la idea que tenim un sistema democràtic consolidat, que ha estat, és i potser serà model per a altres estats. A molta de gent se li omple la boca xerrat de la nostra transició, i tenim polítics i homes d’estat que donen lliçons –literalment i metafòricament- a països que s’han vist en la tessitura de transformar-se en democràcies de ple.
El que no es conta habitualment, emperò, és el preu que s’ha hagut de pagar aquí per gaudir del que ara tenim. De fet, fins no fa res no es sentia pràcticament ningú qüestionar-se la Llei d’Amnistia de 1977, aquella que proporcionava els franquistes la immunitat absoluta, haguessin estat els que haguessin estat els seus crims durant els quaranta anys de foscor que seguiren la guerra civil.
Però heus aquí que el govern de Zapatero, a la seva primera legislatura (aquella en què els governs solen ser més agosarats en les seves propostes), redactà i aprovà la Llei de la Memòria Històrica, un instrument insuficient i decebedor per aquells que havien confiat en una reparació total, però el primer intent de dignificar la memòria dels que foren represaliats per haver defensat l’ordre legítim de la II República.
I mentre ajuntaments o particulars duien a terme accions per recuperar els cosos dels seus familiars a la intimitat, sense fer molt de renou, no va passar res greu. Però quan es va començar a xerrar en veu alta d’obrir fosses comunes i de plantejar-se com es podia jutjar l’aparell repressor de l’estat franquista, varen començar els problemes de bon de veres. Es va venir a dir que es podien recuperar i enterrar els morts estimats, sempre que es fes de forma clandestina o quasi. Reclamar justícia amb llum i taquígrafs, i demanar que es pogués dir qui era responsable del que s’havia fet era altra qüestió.
I aquí entra en joc el jutge Baltasar Garzón, que volgué fer una lectura àmplia de la Llei de Memòria Històrica o, com a mínim, una lectura molt menys restrictiva del que s’havia fet fins aquell moment. Però, clar, a un país com aquest, on els feixistes mai no s’han penedit del que varen fet, perquè continuen pensant que ho varen fer beníssim i perquè, a més, ningú els ha demanat oficialment una disculpa, no ho podien consentir. La campanya de descrèdit que ha vengut després, amagada sota la cortina de fum de tecnicismes legals que no enganen ningú que faci servir el cap per qualque cosa més que per dur els cabells, hauria de fer caure la cara de vergonya en primer lloc a tota la judicatura i, en segon, a la dreta espanyola, tan orgullosa de com es va fer la transició espanyola a la democràcia. Que pseudo-sindicats feixistes i Falange hagin rubricat la denúncia fa que una es plantegi quina mena de justícia es fa servir aquí.
El moll de l’assumpte radica, en la meva opinió, en el fet que la Llei d’Amnistia és preconstitucional. S’ha fet la vista grossa, com si fos possible que aquell corpus legal estigués per damunt de la Carta Magna. Una llei anterior a la Constitució de 1978 no té sentit, no s’hauria d’acatar i es una anomalia tan gran com el Concordat amb el Vaticà, un altre vestigi de la caverna més profunda, que cap govern democràtic ha gossar encetar.
A l’estranger, per moltes reunions que es facin amb periodistes per explicar-los que el que ha fet Garzón ha estat prevaricar (crec que fer interpretacions de les lleis és, justament, una funció capital dels jutges, i només quan s’ha tocat el franquisme se li ha dit prevaricació), el titular que s’ha repetit és que es jutjarà en Garzón (el jutge espanyol més conegut aquí i fora) per haver investigat els crims del franquisme. Sí, justament el mateix jutge que va posar en Pinochet i altres dictadors contra les cordes en demostrar que les lleis que les dictadures dictaven per posar-se a estalvi d’una futura justícia eren paper banyat.
Que l’única persona que s’assegui al banc dels acusats pels crims del franquisme sigui el jutge Garzón hauria de ser motiu de reflexió, de mobilització i de desobediència civil.
Mª Antonia Valdivielso
alternativaperpollenca@gmail.com
Aquest blog és plural i lliure. Les opinions dels comentaris reflecteixen només el parer de l'autor del mateix i des del blog URXELLA no ens fem responsables del seu contingut.
CAP OBJECTIU ÉS MASSA PETIT,CAP VICTÒRIA MASSA INSIGNIFICANT. Arundhati Roy
Pla de Futura Gestió: Programa Electoral 2015-2019
« | Maig 2010 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | |||||
3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 |
10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 |
17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 |
24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |
31 |