URXELLA

http://alternativaperpollenca.com

El vuelo del Vilano de Mª Elena Llaneras Mateu.

Alternativa | 02 Desembre, 2012 07:00 | facebook.com twitter.com

El nostre amic en Juan Negreira ens ha enviat aquesta col·laboració amb la presentació que va fer en Gonçal López Nadal del llibre el vuelo del Vilano de Elena Llaneras . Ja sabeu que si voleu escriure algun article només ens l'heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail.com

El 22 de noviembre, se presentó en la librería Literanta de Palma, la “opera prima” de Elena Llaneras: su novela El vuelo del Vilano. En ella la autora recoge su propia memoria oral, la de sus bisabuelos, para convertirla en el hilo conductor de una apasionante trama histórica, que nos traslada de la Mallorca caciquil, butifarra y clerical, a los caminos polvorientos de Luzón y las trincheras tagalas en Cavite, Filipinas.

Su novela nos habla por tanto de los olvidados. De los miles de jóvenes baleares que tuvieron que abandonarlo todo a toque de clarín cuartelero, para marchar a un archipiélago que ni sabían, ni conocían ni les importaba. De Mallorca a Filipinas, en 1896, se trasladaron en condiciones infrahumanas a toda una legión de pobres hombres, de pobres soldados, de pobres hombres soldados, para luchar, enfermar y morir por una tierra que no les pertenecía. Como pago, los supervivientes que regresaron encontraron o la familia o la caridad. Esa misma España que les había considerado sus hijos para defenderla, ahora se desentendía de ellos, enfermos, mutilados, desvalidos. Esta es por tanto una narración documentada, sentida y honrada de aquellos hechos, que no por ser literatura desmerece ni un ápice del aspecto notarial de aquel desastre.

El acto fue presentado por el profesor de historia económica Gonçal López Nadal, de quien recojo un breve resumen de sus palabras. Las cuales, como buen profesor, nos motivan a la reflexión de un mundo, el de hoy, no tan diferente como creemos de aquél, que un triste 1896 cambió para siempre la vida de tantas personas. Aquí y allí.

Juan Negreira

 


Intervención de Gonçal López Nadal:

Les guerres, sense excepció, són feixistes. Pot ser fins i tot les que es fan per lluitar contra el feixisme. Gairebé totes són estèrils, absurdes, evitables; i, també sense excepció, són cruentes, injustament inútils. D’aquestes, les pitjor són les invasions; totes, per tercer pic, sense excepció.

Hi ha hagut, hi ha i hi haurà moltes formes de fer la guerra, d’envair. Unes han seguit processos d’exploració, o s’han dit conquestes. Altres han arribat després en forma . d’alliberaments o de desplaçaments. Sempre, però, les han patit els mateixos, els conquerits, els envaïts, els que s´han vist desplaçats ja per uns primers colonitzadors, ja després pel setè de cavalleria o per la dècima “flota” o estol.

Les guerres, les invasions no les fan els soldats. Aquest són esclaus del poder. Les fan qui no les pateixen. Això ha estat sempre i serà sempre. Les víctimes són igualment sempre els mateixos, les mateixes. Tampoc amb això la història de la humanitat ha conegut capgiraments. Del que sí ha estat testimoni és d’una progressiva sofisticació del mal, d’un increment de les formes de matar.

De la guerra de Filipines ben poc es sap, fora d’alguns treballs d´historiadors quan fa la seva interpretació com el de la consolidació de la caiguda d’un vell imperi, al temps que també hi es el de la configuració d’un nou imperi. En aquest sentit, a l ‘igual que el succeït, al mateix temps, al Carib amb la de Cuba, el xoc del passat amb el futur fa que el present sigui immensament clar.  A les acaballes del segler XIX, Espanya era un ahir sense solució mentre els Estat Units d’Amèrica encetaven, amb la invasió de les darreres colònies espanyoles,  la seva cursa pel domini del món. Dos fets ben similars segellen aquest relleu; ambdós tenen la mar com a testimoni. Santiago de Cuba i Cavite són els seus distintius. El doble desastre de les armades espanyoles, enfonsades pels bucs americans amb accions tant estrepitosament errades com a el quixotisme, (tant sovintejat a la història espanyola) com l’absurda col.locació dels seus vaixells de guerra entre els seus canons (Elorza, Ordoñez ...) i els potents cuirassats ianquis. Els historiadors nostàlgics, per no dir mentiders, han disfressat la destrossa en acte d’heroïcitat. Recordem l’estrafolària metàfora, d’allò dels vaixells sense honra i de la honra sense vaixells. El ferro, al casc, sempre superarà a la fusta. Que els americans no tinguin dignitat ha esdevingut un tòpic. Cap conqueridor, al moment de fer la seva gesta l’ha mostrada. I quan dic cap vull dir cap.

Naturalment, hi ha situacions que m´han colpit de manera especial. L’acomiadament dels soldats al port de Mallorca, amb les senyores de casa bona repartint rosaris i   escapularis m’ha recordat les classes, sensacionals, del malaurat Josep Termes quan es il·lustrava –amb paraules- el comiat de la tropa catalana que anava a morir al Rif, just als vespres de la Setmana Tràgica d’aquell juliol del 1909. A la pel·lícula La Ciutat Cremada (d´Antoni Ribas) es veu una magnífica Mari Santpere fent de Marquesa de Comillas, dona, per tant del propietari de l’Atlàntica, o Companyia marítima que traslladava  les tropes cap a Àfrica.   Gràcies a la teva novel.la podem constatar com aquí, les botifarres actuaven igual.

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb