Alternativa | 21 Novembre, 2013 00:01
Amb aquest escrit, na Marina contesta a les declaracions del batle a la ràdio municipal.
-Marina- me varen dir- el batle ha xerrat de tu per la ràdio...
-I què diu?
-Està ben emprenyat.
Ho he escoltat. Xerra de jo. I no bé.
Com que jo no tenc l'altaveu que ell té amb la radio i que li permet poder donar, amb garanties d'ampli ressó, la seva versió dels fets i la seva valoració, he escrit el següent per replicar les seves insinuacions.
El batle, el senyor Tomeu Cifre, diu que ell va passar per la paradeta de l'Assemblea Educativa de Pollença, que li varen donar un pin de forma sincera i que ell va trobar encertat dur-lo. Que ja al Monument jo hi vaig anar a dir-li que la gent que hi havia allà concentrada li agradaria sentir explicacions de per què no va anar a l'Assemblea de Batles. Que finalment hi vaig tornar a dir-li si es podia llevar el pin ja que no era digne de dur-lo i que el dugués era una provocació. El batle diu que per no discutir i per no entrar en polèmica, va acabar dient-me que ell no se'l llevaria però que si me molestava tant havia de ser jo qui li tregués. I que així ho vaig fer.
Cal dir que la narració del batle s'ajusta bastant a la realitat, tot i que amb dues excepcions.
Per una banda, i no sé si preocupar-me, el fet que el batle cregui que li varen donar el pin de forma sincera. Jo me deman: el batle es deu pensar de veritat que les persones que hi havia a la taula (persones perfectament conscients del conflicte educatiu i de la seva absència en la votació on havia d'anar a dur la veu del poble), li varen donar el pin perquè trobaven que mereixia dur-lo? Que li varen donar perquè trobaven que la seva actuació (del divendres dematí) era coherent amb la reivindicació implícita del pin? I que com que era així, donant-li no li causarien cap conflicte o com a mínim una situació incòmoda i que tal vegada per això li donaven? Si ho sap que no era així i simplement ho diu per excusar-se o per desviar el tema, aleshores no tenc res que dir: supòs que forma part del seu joc de polític. Ara bé, si de veritat el batle creu que va ser així com ell ha dit, si pensa que li varen donar de forma sincera, aleshores sí que em preocupa. I em preocupa perquè estam davant un típic símptoma patològic, que consisteix en negar aquells aspectes de la realitat que no ens agraden o no interessen, i que en psicologia es coneix pel nom de negació.
Per altra banda, tampoc és cert que li vaig dir que “no era digne de dur-lo”. El que sí que li vaig dir era que no podia dur-lo, que era una contradicció, una incoherència i una provocació. Amb aquesta inexactitud però no m'hi ficaré perquè, per una banda, recull perfectament l'essència del que jo li volia dir (quan li vaig dir que no podia dur-lo no era per impossibilitat material, sinó moral: moralment no podia dur-lo) i per altre, li dóna una solemnitat que trob que hi diu amb la situació.
Però, a banda d'això, pens que de la intervenció del batle a la ràdio hi ha unes quantes idees que són interessants destacar.
La primera d'elles és una pregunta oberta: em demana que reflexioni sobre si crec que estic legitimada per haver anat a dir-li allò. Bé, jo no sé si és que vaig molt equivocada però em pensava que qualsevol persona pot anar a dir-li al seus governants el que pensa. O no? O hem de callar i acotar el cap, més quan acabes de presenciar un frau democràtic en tota regla? Som una perillosa radical per això? Una maleducada, tal vegada? O una ingènua? Com a representada (en teoria) no estic legitimada per anar a dir el que pens als meus (en teoria) representants? Jo pensava que sí. Si el senyor batle troba que no, idò ens indiqui als ciutadans d'aquest poble a on es dóna aquesta legitimitat? T'han de fer un carnet? O què? Què fa falta perquè els ciutadans puguin legítimament poder anar a recriminar o exigir coherència als seus governants? No és legítim de per si aquest acte en una societat que es diu democràtica?
Finalment, el batle diu que per ell els fets dels que hem parlat no són una simple anècdota, com volent dir que són fets de certa gravetat. Amb això hi estic totalment d'acord: no va ser una anècdota. Va ser un acte seriós, i que és molt comprensible que li sapigués greu, perquè en certa manera va tenir un aire de cerimònia de degradació, com quan a un militar li treuen les medalles, i això és sempre humiliant. Aquella acció consistent en llevar el pin, ara que ho pens, va tenir alguna cosa de ritual simbòlic, d'alguna manera restaurava l'ordre còsmic, feia que les coses estassin una altra vegada al seu lloc. El batle, des de fa mesos, inclús quan em vaig reunir amb ell (i aquesta vegada sí que era en nom de l'Assemblea de Docents i per mirar d'aconseguir més compromís per part seva) s'ha estat movent en l'ambigüitat més absoluta. Ha estat fent el que popularment es coneix com “voler nedar i guardar la roba”. I quan un neda i se'n va enfora, s'exposa. S'exposa a que li prenguin la roba, s'arrisca, i si no es vol arriscar no neda. O si vol fer les dues coses, acaba que no en fa cap de bé.
A les classes d'ètica, quan parlam de les diferents escales de valors que pot tenir la gent, per exemplificar-ho sempre plantejam dilemes morals. I la reacció més comuna entre els alumnes és intentar cercar una alternativa o una sortida per no haver de triar, per no haver de prendre una decisió. Jo els dic que no val, que els dilemes precisament ho són perquè només hi ha dues possibilitats a l'hora d'actuar, i que això els passarà més d'una vegada a la vida; que el que fan ells és intentar fugir del dilema, cosa ben comprensible ja que les situacions dilemàtiques no són gens còmodes, ni agradables, però són una part que hem d'assumir si volem ser lliures i no simples animalets. Posam un exemple: imaginau que un amic vostre li està fent la vida impossible a un altra nina, però que aquesta no és amiga vostra. Sabeu que el vostre amic no té motius per fer el que fa, que s'està passant molt i cada vegada va a pitjor, i que l'altra nina ja no pot més però no gosa demanar ajuda. El tutor de la vostra classe et demana si saps què passa entre aquell dos i si creus que fa falta intervenir. Què faràs?
Hi ha dues opcions: o bé defenses el teu amic, o bé dius la veritat. Però si, per no haver de prendre una decisió, decideixes no obrir la boca i no dir res, ja has triat una opció. No has fet allò just, no has dit la veritat, no has ajudat a qui legítimament ho necessitava.
Si resulta que el teu amic nom Joserra i la nina maltractada nom EducacióDeQualitat, l'exemple ens serveix per al nostre cas també. El batle a la ràdio parla en un moment de colors; idò bé, pel senyor batle, en aquesta complicada (i dilemàtica) situació política que li ha tocat viure només n'hi havia dos possibles: o blau o verd. I per no haver de trair, ja ha traït, perdó, vull dir que per no haver de triar, ja ha triat.
I ha triat el blau. Per això no podia dur el verd.
alternativaperpollenca@gmail.com
Aquest blog és plural i lliure. Les opinions dels comentaris reflecteixen només el parer de l'autor del mateix i des del blog URXELLA no ens fem responsables del seu contingut.
CAP OBJECTIU ÉS MASSA PETIT,CAP VICTÒRIA MASSA INSIGNIFICANT. Arundhati Roy
Pla de Futura Gestió: Programa Electoral 2015-2019
« | Novembre 2013 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |