URXELLA

http://alternativaperpollenca.com

Agonies

Alternativa | 25 Març, 2014 00:01 | facebook.com twitter.com

El que ha succeït aquet cap de setmana amb l'agonia d'Adolfo Suárez ha resultat com mínim estrany. Des de divendres fins a diumenge hem assistit a l'insòlit homenatge com si fos morta a una persona que encara era viva.Encara avui molts de ciutadans ens demanam qué sentit va tenir la roda de premsa del fill d'Adolfo Suárez quan ja se sabia que estava hospitalitzat i que pateixia una malaltia irreversible. Què necessitat havia d'anticipar en viu i en directe una mort anunciada? El que és cert és que l'agonia de Suárez s'ha utilitzat de forma perversa com a cortina de fum per intensificar l'apagada informativa sobre la marxa de la Dignitat 

Respecte a la informació periodística que ha acompanyat la mort d'Adolfo Suarez resulta escandalós que s'arribi a parlar de la "curta carrera política d'Adolfo Suarez"  quan aquest tenia un curriculum franquista bastant notable. També resulta patètic l'intent de recuperar la imatge del rei aprofitant la mort d'en Suarez. I no per habitual no resulta menys penós que quan un escolta les notícies sembla que la democràcia va venir només de la mà de Suarez i del rei com si no hi hagués hagut vagues, manifestacions,  i morts al carrer per demanar la democràcia. Entre 1975 i 1983 va haver 188 persones assassinades per la violència de l'estat.

Respecte a la Marxa per la Dignitat el dissabte hi havia dos milions de persones al carrer, xifra dels convocants i de la premsa internacional, sota el lema “Pa, Feina i Habitatge” com a resum d’una llarga llista de reivindicacions fruit de les retallades dels drets socials. Com als pitjors dies de la transició l'apagada informativa que hi ha hagut sobre les marxes ha estat escandalosa. La Marxa per la Dignitat ha estat una de les convocatòries populars més multitudinàries en la història del règim sorgit de la Transició, un règim que agonitza i la mort del qual és inevitable. La situació actual recorda molt a la de principi del segle XX, quan la primera restauració borbònica estava en plena crisi, amb un bipartidisme caduc i no representatiu de la majoria dels ciutadans.

 

Com recordava aquests dies, en Julián Casanova, catedràtic d'història contemporània a la Universitat de Zaragoza, en referència a una data clau al curriculum democràtic d'Adolfo Suàrez; el 18 de novembre de 1976 (quan les Corts franquistes van votar a favor de la Llei per a la Reforma Política, el que es denomina hara-kiri del franquisme): "...La coalició de notables franquistes que acabava de fundar Aliança Popular, va exigir una sèrie de mesures perquè l'ordre que representaven no corregués perill. Es va afavorir per a les futures eleccions, alguna cosa essencial, un sistema bipartidista que privilegiava el vot conservador de les províncies petites enfront de la zones urbanes més poblades. Molts procuradors sabien que tornarien a les Corts com a polítics, ja en la democràcia, triats per les seves províncies d'origen, o senadors de designació real, i tots sabien que tindrien premis, prebendes i càrrecs públics. Només cal anar província per província i veure el passat d'els qui van sortir triats diputats per AP o UCD en les primeres eleccions democràtiques de juny de 1977."

 

És aquesta "democràcia" segrestada i limitada la que avui agonitza. Com deia Antonio Gramsci estam a un moment que el vell món es mor i el nou tarda a aparèixer. Hem de recuperar  la democràcia que ens van robar a 1936 i que no ens van tornar a 1978.

 

Vergara al diario.es

 

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb