URXELLA

http://alternativaperpollenca.com

La cura com a activitat política

Alternativa | 17 Abril, 2014 00:01 | facebook.com twitter.com

 La societat actual és una societat desigual, tan en l’accés als recursos, la redistribució i el gaudi dels mateixos. Una de les principals desigualtats que se dóna és la desigualtat de gènere; és a dir, la distribució diferencial d’oportunitats i possibilitats d’autonomia en raó del gènere al que un pertany. El feminisme, com a moviment social i polític modern, lluita contra aquest tipus de desigualtats i les discriminacions en què se sustenta i al mateix temps produeix. Així doncs, el feminisme ha de ser entès com aquell esforç de dones i homes que lluiten per l’emancipació de la dóna front a qualsevol forma de discriminació, des d’una perspectiva igualitària. Per tant, no hi pot haver projecte crític-polític emancipador que no reculli les reivindicacions feministes.

La societat desigual des de la perspectiva de gènere és anomenada societat patriarcal, entenent per aquesta, qualsevol forma d’estructuració social en què la dona està subordinada a l’home. Més enllà de la qüestió de si totes les societats han estat patriarcals o no, que diferenciaria la posició entre el feminisme radical i el feminisme socialista de la segona onada, el que ens interessa és esbrinar no tan allò que produeix el patriarcat, sinó com se reforça i reprodueix al llarg del temps. És a dir, el patriarcat crea una societat desigual des de la perspectiva de gènere. Desigualtats que se manifesten en l’àmbit productiu, distributiu i reproductiu. Ara bé, si un vol trencar amb aquestes desigualtats, hem d’anar a cercar quins són els mecanismes que reforcen i permeten la continuació d’aquest tipus de societat. En les societats formalment desenvolupades i democràtiques, la desigualtat no ve estructurada jurídicament; és a dir, la llei no segrega formalment entre homes i dones. Encara que algunes iniciatives legislatives de l’actual govern que atempten directament contra els drets de la dona, com per exemple l’avantprojecte de reforma de la llei de l’avortament que té en ment el Ministre Gallardón, pot ser entès en aquest sentit. Els mecanismes que permeten la perpetuació de las desigualtats de gènere són mecanismes ideològics, culturals o superestructurals. Entre els quals hi ha els rols i estereotips tradicionals de gènere.

Entenem per rol el conjunt de creences, actituds, comportaments i valors que la societat pressuposa que ha de complir o desenvolupar un individu en raó del seu “sexe”. La relació entre “sexe” i “gènere” és més complexa del que d’entrada pot semblar, encara que no hi podem entrar per manca de temps. Entenem per estereotips de gènere el conjunt de valors i normes socials que diferencien i reforcen els rols de gènere. Així, la societat marca i limita, a través del procés de socialització i si aquest no funciona amb mecanismes d’exclusió social, els papers, valors, actituds i comportaments que els individus hem de jugar dintre de la nostra societat.

Els rols de gènere que s’atribueixen a les dones són els de la debilitat, fragilitat, bellesa, tendresa, treball a casa i treball de cura dels infants i majors; és a dir dels dependents. En canvi, als homes se’ls atribueix la fortalesa, l’individualisme, la competitivitat, l’agressivitat, el treball públic, remunerat,... La lluita i el qüestionament d’aquests estereotips i rols tradicional és necessària si la nostra aspiració és copsar una societat radicalment igualitària.

En aquest sentit, un dels estereotips tradicionals de gènere és la separació entre l’àmbit públic i l’àmbit privat. El primer associat a l’home i el segon a la dona. Rompre aquesta dicotomia, que està ben arrelada dintre de la modernitat social i política fou una de les tasques que va intentar dur a terme el feminisme a partir dels anys 70; el conegut com a feminisme de la segona onada. El seu lema, en boca de K. Millet, una de les màximes representants d’aquesta segona onada del feminisme, fou que “allò personal és també polític”. Així, se’ns mostrà que necessitem un concepte més ample de política, que inclogui les diferents formes de relacions de subordinació i domini que se donin en la nostra societat. Manifestant que a l’àmbit privat també se donen relacions de subordinació i domini; és a dir, relacions polítiques que han de ser problematitzades. Apareix el concepte de la “política sexual” (1969, K. Millet). La violència de gènere deixa de ser violència domèstica i/o passional i les tasques domèstiques i de cura dels dependents (bé siguin infants, bé persones majors) passen a ser considerades com a treball, encara que no remunerat ni valoritzat socialment. El feminisme revoluciona i polititza àmbits d’acció i d’interacció fins llavors invisibilitzats o depreciats. Sols la revalorització i reconsideració de certes tasques i funcions ens pot mostrar les conseqüències de la societat patriarcal per les dones.

A partir d’aquí hi ha un canvi de marc interpretatiu. Les tasques domèstiques i de cura dels dependents són tasques on se donen relacions de domini, per tant relacions de subordinació. L’assignació acrítica i directe d’aquestes a les dones, tal com fan els rols i estereotips tradicionals de gènere, no deixa de ser una imposició que reforça l’estructura patriarcal de la nostra societat i perpetua la desigualtat de gènere. És necessari una redistribució en clau igualitària d’aquestes tasques, ja no sols per tal d’alliberar a les dones de la feixuga càrrega que els hi assigna injusta i arbitràriament la societat, sinó perquè aquestes tasques ben enteses i distribuïdes poden ser font d’un canvi social més profund. Un canvi que passi per la revalorització de les activitats reproductives i socialitzadores que reforcin els vincles socials i rompin la imatge ideològicament intencionada d’una societat individualista i egoista. Les tasques de cura dels infants, el seu acompanyament en el procés de convertir-se en adults autònoms i responsables socialment, a més, d’acompanyar a totes les persones dependents, ens pot obrir les portes a noves formes d’interacció i socialització no mercantilitzades, que ens duguin a viure una vida més plena i bona. Això sí, sempre com a activitats elegides i no imposades, com fins ara han estat en el cas de les dones.

L’esquerra alternativa que aspira a construir una societat radicalment igualitària s’ha de prendre ben seriosament la necessitat de redistribuir equitativament les tasques de la llar, rompre amb pràctiques micromasclistes i revaloritzar les tasques domèstiques i de cura dels demés com a activitats importants i valuoses de cara a la reproducció social i la realització personal de cada un. Ha de lluitar per polítiques públiques que permetin una millor conciliació de la vida laboral i familiar, a més d’una potent xarxa de serveis socials que facin de la cura una activitat lliurement elegida i no imposada. És a dir, lluitar per serveis públics que puguin permetre tan a l’home com la dona la seva vida laboral i tenir a càrrec seu alguna persona que requereixi cura. A més, hem de reconcepualitzar des de la perspectiva de la cura, la participació i militància política. Política se’n pot fer a molts de nivells i en molts de sentits. Fregar o contar un conta també és fer política. Fins que no ens prenguem de forma més seriosa la dimensió política de la cura, i la necessitat de la redistribució igualitària de les tasques domèstiques, difícilment podrem arribar a assolir una societat alternativa i igualitària.

Tomeu Sales Gelabert

 

 

 

Comentaris

Pepe

Re: La cura com a activitat política

Pepe | 18/04/2014, 12:06

És un luxe poder contar amb articles com aquest i amb aquest nivell d'informació i debat ideològic. Gràcies Tomeu

Tomeu

Re: La cura com a activitat política

Tomeu | 18/04/2014, 07:50

Gràcies a tots dos pels vostres comentaris. Com sempre són il·luminadors.
Pel que fa a la historieta que conta Hans Magnus Enzensberger sobre Durriti no en tenia constància. No la coneixia, però em sembla una història ben il·lustrativa de la coherència del pensament d'un personatge com Durriti.
Gràcies Pepe per l'observació.
Pel que fa referència al que diu en Garci, estic d'acord. A mi em sembla força atractiva la teoria Queer, encara que des de la meva perspectiva presenta una sèrie de limitacions o mancances: primer, a mi se me fa difícil entendre els gèneres i el sexe com constructes làbils i inestables, no sols socialmente, sinó al llarg de la vida de la mateixa persona, com defensen algunes teòriques queer. Segon, se tracta d'un pensament gairebé "postmodern" que intentaria superar la modernitat i totes les lluites que en ella s'han donat (hauria de desenvolupar molt més aquesta idea). En tercer lloc, jo crec que sols pot superar i deconstruir críticament el gènere qui pot, no qui vol. La qüestió del poder és molt important, i les tèoriques queer pareix que no ho tenen present. Cauen en una espècie de voluntarisme...
En definitiva, crec que la cura i les tasques de cuidar són una perspectiva analítico-crítica interessant per avaluar i sospesar el nivell d'igualtat d'una societat o Estat. En aquest sentit, i des d'aquest punt de vista, la nostra societat apareix com una societat fortament desigual, classista, racista i patriarcal.
Gràcies a tots per poder tenir l'oportunitat de debatre algunes d'aquestes questions amb vosaltres.
Sempre se pensa millor amb companyia, i a més si és tan bona.
Salut, Alegria i Felicitat

Garci

Re: La cura com a activitat política

Garci | 17/04/2014, 12:20

Gràcies per l'article Tomeu. És molt interessant.
Tot això m'ha fet pensar amb la cada cop més extesa teoria Queer, de superació i supressió dels gèneres, com a única forma d'arribar a la igualtat real. Més que incidir en la diferència home/dona tal vegada sigui necessari pensar amb persones, individus sense gènere, iguals amb les seves diferències. El sexe de cada un no té perquè marcar el caràcter i individualitat de cada un.

Pepe

Re: La cura com a activitat política

Pepe | 17/04/2014, 11:20

L'article m'ha recordat la història que narra Hans Magnus Enzensberger al seu llibre "El corto verano de la anarquía (Vida y muerte de Durruti)". Durruti ja el tenia clar a principi del segle XX:

“A principios de 1936 Durruti vivía justo al lado de mi casa, en un pequeño piso en el barrio de Sans. Los empresarios lo habían puesto en la lista negra. No encontraba trabajo en ninguna parte. Su compañera Émilienne trabajaba como acomodadora en un cine para mantener a la familia.

Una tarde fuimos a visitarle y lo encontramos en la cocina. Llevaba un delantal, fregaba los platos y preparaba la cena para su hijita Colette y su mujer. El amigo con quien había ido trató de bromear: “Pero oye, Durruti, ésos son trabajos femeninos.” Durruti le contestó rudamente:

“Toma este ejemplo: cuando mi mujer va a trabajar yo limpio la casa, hago las camas y preparo la comida. Además baño a la niña y la visto. Si crees que un anarquista tiene que estar metido en un bar o un café mientras su mujer trabaja, quiere decir que no has comprendido nada.”

“Para mí, su heroísmo no estaba tanto en lo que dicen los diarios sino, sobre todo, en su vida cotidiana. Claro, eso lo sabe muy poca gente, lo saben los que lo conocieron en el café de la esquina, en su casa o en la cárcel.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
Amb suport per a Gravatars
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb