URXELLA

http://alternativaperpollenca.com

Suborns i tretes a la presó de Can Mir

Alternativa | 07 Abril, 2016 09:47 | facebook.com twitter.com

Demà divendres 8 a les 20:00 a l'Ateneu de Pollença (c/ Metge Sureda, 8) presentació del llibre "Suborns i tretes a la presó de Can Mir (1936-1941). Noves aportacions de Manel Suárez Salvá.

Aquest és el segon llibre del vicepresident de l’Associació Memòria Històrica de les Balears que participa als actes d'Abril de República i fa anys que defensa la recuperació dels cossos dels assassinats del franquisme a les Illes i la restitució de la seva dignitat. 

Què en sap de Can Mir després de la investigació feta?

Si sabíem que aquell magatzem de fustes al bell mig de Palma, des del mateix 19 de juliol del 1936, que començaren a transformar-lo, i fins al 1941, va ser una de les presons dures del feixisme i d’on cada dos per tres alliberaven republicans per dur-los a matar, avui podríem reconstruir-la i també reconstruir un bon nombre de les històries dramàtiques que s’hi varen viure. En una nau de 1.100 mhi arribaren a conviure 1.000 presos. Vivien en penombra i, com a detall, hi havia una canaleta en un lateral que servia d’excusat, d’un costat de la qual rajava un poc d’aigua que havien d’aprofitar per rentar-se, al costat de tots els excrements. Sabem que va ser el centre penitenciari més dur, obscur i tràgic que hi ha hagut mai a Mallorca, i un dels més durs del feixisme.

Condicions gairebé impossibles per a la supervivència.

Al principi no els deixaven entrar-hi cap estri propi, ni muda de roba, ni matalàs, res. A temporades hi havia fins a mil persones movent-se damunt un terra de pols, i la respiraven. A poc a poc les famílies van aconseguir dur-los algunes coses, fins i tot alguns matalassos. Els suborns també estan documentats. Tenien unes tarifes amb propines que anaven de 40 cèntims a 5 pessetes, segons si es feia arribar una carta (el més barat), una ensaïmada, una sobrassada, un pa de dos quilos o un matalàs. En algunes ocasions, fins i tot deixaren entrar fills de presos o algunes dones a un passadís elevat, des d’on podien parlar un moment amb l’home, fill o germà. Això era el més car.

Què ens pot dir de l’alimentació?

Era pèssima. El menú està documentat: en despertar els donaven un xusco amb un líquid que deien que era llet i era aigua bruta. Per dinar i per sopar, sempre el mateix: o mongetes o moniatos sense netejar. En aquestes condicions, agafaven greus malalties oculars, de ronyons, intestinals i de pulmons. A Can Mir no hi havia farmaciola, ni metge propi. S’aprimaven molt i, si bé sembla que no hi va haver grans tortures físiques, les psicològiques eren extremes. La pitjor època va ser entre el setembre del 1936 i l’abril del 1937, quan van nomenar Mateu Torres Bestard governador civil i Francisco Barrado cap de la policia. És quan els assassinats estan al moment àlgid i s’incrementen sobre manera els suborns i les tretes.

Ha parlat de presos alliberats .

La paraula alliberar era una burla, però així ho deien. Quan començava a fer fosca, un camió entrava marxa enrere a Can Mir, amb un llistat de presoners. El llegien en veu alta i deien que quedaven alliberats. Els treien de la presó i els duien a matar a l’extraradi de Palma o, més endavant, molts a Porreres. Parlem de centenars de persones. De fet, tenim documentats uns 250 alliberats, més uns 50 d’afusellats. Si tenim en compte que a Can Mir, en aquells poc més de quatre anys, hi va arribar a haver uns 2.050 presos, vol dir que més del 10% no van sobreviure. També es posava preu a la vida.

Quant costava una vida?

Qualcú de la xarxa de suborn es dirigia a la família d’un pres i els deia que per 500 pessetes podien salvar-li la vida. Ho feien just abans de donar l’ordre d’ alliberar-lo. Tenim el cas de Miquel Mercadal, mestre republicà d’Inca, i el del capellà pobler Melchor Tugores, que va fer arribar el missatge al pare del pres: “Avui vespre trauran el teu fill, si vols salvar-li la vida has de pagar 500 ptes.” Ell va pagar i el fill va sortir de Can Mir amb els seus companys, però quan el cotxe es va aturar a la comissaria de Barrado, el van fer baixar i el van tancar en una habitació durant tres dies, passats els quals el van tornar a la presó d’on havia sortit. En canvi, Joan Nicolau em va relatar com la seva padrina, Margalida Frau, explicava que quan van agafar el seu cunyat Jaume Picarola li van demanar a sa mare 500 pessetes per salvar-li la vida. Aquella dona no tenia els doblers, ni podia obtenir-los. No va pagar i el seu fill va ser assassinat. Tenim prou testimonis per saber que aquest era el preu de la vida.

¿Som lluny de saber-ho tot de les víctimes del franquisme?

Som molt menys lluny que abans, hem accedit a arxius i es fan molts estudis. Ara bé, en una societat democràtica no té sentit que es permeti que un partit com el PP no vulgui condemnar el franquisme ni parlar de les víctimes amb l’excusa que són ferides tancades. També hauríem de parlar de la feblesa dels partits d’esquerres. 150.000 desapareguts no és una ferida tancada. Si no es poden recuperar els cossos, se’ls ha de restablir la dignitat.

Interior de la presó de Can Mir dibuixat per en Joan Cortés "Bibi" (fideus)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
Amb suport per a Gravatars
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb