URXELLA

http://alternativaperpollenca.com

És millor viure amb l'alegria dels homes que plorar davant el mur cec.

Alternativa | 04 Octubre, 2007 23:18 | facebook.com twitter.com

 

Ens hem deixat molt de coses pel camí que no es llevin els darrers despulles, que la mentida no ens iguali.

No especuleu amb l'esperança 

Despertau, obrir els ulls

Mireu dalt i baix 

No trafiqueu amb els somnis

Esborreu ferros i pedres enverinats

No negocieu les il·lusions

Recuperau els paisatges de la nostra retina 

No vendau vostra dignitat

 Avui teniu l'oportunitat i no l'hau de deixar escapar.

                                    Si la deixeu escapar

Temeu-nos,temeu-nos més que a no-res en el món, perquè nosaltres som passat, present i futur, sense nosaltres no sou gens, sou com la pols, estareu sols i perduts.

José Agustín Goytiso

Palabras para Julia

" Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable,
hija mía es mejor vivir con la alegría de los hombres
que llorar ante el muro ciego.
Te sentirás acorralada,
te sentirás perdida o sola,
tal vez querrás no haber nacido,
yo se muy bien que te dirán que la vida no tiene objeto
que es un asunto desgraciado,
entonces siempre acuérdate de lo que un día yo escribí
pensando en ti
como ahora pienso.
Un hombre solo
una mujer
así tomados de uno en uno
son como polvo
no son nada,
pero yo cuando te hablo a ti
cuando te escribo estas palabras
pienso también en otros hombres,
tu destino está en los demás,
tu futuro es tu propia vida,
tu dignidad es la de todos,
entonces siempre acuérdate de lo que un día yo escribí
pensando en ti
como ahora pienso.
Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino,
nunca digas no puedo más y aquí me quedo,
la vida es bella
tú verás como a pesar de los pesares
tendrás amor
tendrás amigos.
Por lo demás no hay elección
y este mundo tal como es será todo tu patrimonio,
perdóname no sé decirte nada más,
pero tú comprende que yo aún estoy en el camino,
y siempre, siempre acuérdate de lo que un día yo escribí
pensando en ti
como ahora pienso. "

Comentaris

Xesca

Actualitzat L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS s/t

Xesca | 08/10/2007, 14:39

ç

moix

De Frankfurt a la normalitat

moix | 08/10/2007, 10:02

DILLUNS, 08/10/2007 - 06:00h
Bargalló: 'La cultura catalana pot aportar a Europa una nova manera d'entendre la pluralitat cultural'
VilaWeb entrevista el director de l'Institut Ramon Llull, a la vigília d'inaugurar-se la Fira del Llibre de Frankfurt
Josep Bargalló (Torredembarra, 1958) és el director de l'Institut Ramon Llull des del desembre del 2006. Precedit en el càrrec per l'editor Xavier Folch i el periodista Emili Manzano, li ha tocat de resoldre l'enverinada polèmica de la incorporació o no a la Fira del Llibre de Frankfurt els autors catalans que escriuen en castellà. En aquesta entrevista Bargalló explica les singularitats de la cultura catalana i l'aportació que pot fer a la pluralitat cultural europea.

—Content?
—Per nosaltres és molt important que la cultura catalana sigui la convidada d'honor de la Fira del Llibre de Frankfurt, perquè és, indiscutiblement, la fira industrial del llibre més important del món. També perquè té una tradició de països convidats molt sòlida, i perquè nosaltres som la primera cultura convidada que no és la cultura oficial d'un estat. Alhora, és una magnífica oportunitat perquè a tot el món se sàpiga més i millor què és la nostra singularitat cultural. Europa té una pluralitat cultural molt diversa, que desborda el recorregut polític d'aquests últims dos-cents anys. Fonamentada en tota una tradició que ve d'antic, de l'època medieval, ha arribat fins als nostres dies. Doncs bé, la cultura catalana pot aportar una nova manera d'entendre aquesta pluralitat cultural del nostre continent.

—Aquesta invitació hauria de normalitzar a Europa el concepte 'cultura catalana'?
—La cultura catalana no sols té mil anys d'història, sinó que és plena de creativitat. Molts dels creadors catalans del segle XX són coneguts a Europa: Dalí, Miró, Gaudí, Tàpies... També els creadors catalans més moderns, com Miquel Barceló, o tot un conjunt d'arquitectes, o de cantants lírics (Josep Carreras, Montserrat Caballé, Joan Pons, Jaume Aragall). Però passa que sovint aquests creadors no són identificats com a catalans. Aquesta identificació és una de les grans oportunitats que ens dóna la fira. Perquè el fet que se sàpiga que pertanyen a la cultura catalana també ajuda a entendre'n millor l'obra. Per exemple, l'arquitectura d'Antoni Gaudí té uns elements que, sense saber en quin context neixen, no poden entendre's completament. Ara, nosaltres no ens sentim pioners de res, no som els pioners de les cultures sense estat. Nosaltres som una cultura europea, que es fonamenta històricament en una llengua, que té més de vuit milions de parlants, gairebé nou (superior a la mitjana dels parlants de les llengües de la Unió Europea). Som una cultura que té un nombre important d'obres considerades patrimoni de la humanitat, amb creadors que són, en tots els camps, emergents i coneguts. No tenim un estat al darrere, sinó que pertanyem a quatre estats, i això potser ens diferencia d'algunes cultures que es troben al mateix nivell que la nostra, i ens dóna una riquesa plural en la construcció europea. Per tant, no anem a Frankfurt amb una sensació de ser estranys, sinó amb la de voler ser normals.

—Jürgen Boos, director de la Fira del Llibre de Frankfurt, el dia de la presentació del programa literari, va començar el seu parlament dient: 'La literatura catalana és una gran desconeguda. Això és injust i indigne', i ho feia extensible a tota la cultura catalana. S'ha partit d'aquesta idea per estructurar el programa d'activitats culturals de Frankfurt?
—El món global en què ens movem té elements positius i negatius. Un dels negatius és que és un món global monopolitzat. A Frankfurt, hi presentarem un estudi que vam encarregar al PEN Internacional sobre les traduccions al món. Aquest estudi il·lumina dos fets significatius: en el mercat internacional, fonamentalment es tradueix allò que s'escriu en anglès; en canvi l'anglès no tradueix de les altres llengües. Per tant, les literatures són molt desconegudes als països que no són el propi; val a dir, la literatura catalana en aquests moments és tan coneguda o desconeguda a Europa com poden ser-ho l'hongaresa, la danesa, la portuguesa o la grega moderna. Sánchez Piñol té un gran èxit de vendes, Quim Monzó un gran èxit de crítica, i enguany noms com Miquel de Palol o Maria Barbal venen molt en alemany, i Joan Sales i Baltasar Porcel venen molt en francès. Ara, molta de la gent que compra llibres de Sánchez Piñol no sap que llegeix cultura catalana. Però això també ens passa a nosaltres, en el cas de molts autors estrangers. I passa perquè hi ha un desconeixement molt gran de les cultures que no són anglòfones o que no arriben a través del món anglòfon.

—I una cultura sense estat com la catalana, com s'ha de situar?
—La cultura catalana sí que és coneguda al món, però no és coneguda en l'àmbit de la política cultural d'estat. No tenim una política cultural d'estat perquè no tenim estat. I és això que ens falta. Però tenim una cultura més rica que no algunes altres, amb creadors emergents, i amb una capital com Barcelona, molt més coneguda que no algunes altres. La nostra feina és de superar el fet que no tinguem una política cultural d'estat amb la força de la creació i del territori. I amb un cert sentit d'orgull: som una cultura mil·lenària que des de l'època medieval, i encara avui, va plena d'una riquesa creativa, de gran talent, té un patrimoni col·lectiu extraordinari, és absolutament moderna, i té la riquesa de ser transfronterera. La cultura catalana és inclosa en quatre estats d'una Europa que va pel camí de superar els estats... I nosaltres, per a bé o per a mal, ja ho hem fet. Jo no crec que sigui desconeguda, sinó més aviat que la manca d'una estructura d'estat fa que sigui poc promoguda. A més, sovint oblidem un fet: aquí vam sofrir, més de quaranta anys, una dictadura feixista, el franquisme. I això va impedir que molts dels nostres escriptors fossin coneguts a l'exterior. Ni tan sols eren coneguts a l'interior, perquè eren perseguits, prohibits o menystinguts. Aquí hem viscut durant molts anys amagats per una dictadura. Però jo no crec que siguem els desconeguts, sinó que som els no-identificats, que no és ben bé igual.

—I quins són els accents, els eixos, que marquen el programa cultural?
—Unes dicotomies aparents: ho semblen, però no ho són. La primera: som una cultura singular i universal. Tenim uns elements singulars (cultura transfronterera, llengua pròpia, cultura mil·lenària, cultura sense estat), però és una cultura amb vocació universal. No hem volgut mai ser localistes, tancats; sempre hem volgut anar cap a fora. Una altra dicotomia: tradició i modernitat. Som una cultura absolutament conscient de la seva tradició, conscient que això que fem ara és fruit d'allò que s'ha fet abans. Som el fruit de mil anys d'història, però amb una vocació absolutament moderna, contemporània, innovadora. També som una cultura que no és monolingüe: cap catalanoparlant no és monolingüe. A més del català, els que vivim en territori espanyol sabem el castellà, els que viuen en territori francès saben el francès, i els que viuen a l'Alguer també saben l'italià i, alguns, el sard. I a Andorra, únic país del món on la llengua oficial és el català, la gent també parla habitualment el castellà i el francès. Europa va cap aquí. D'aquí a una generació o dues tots els europeus parlaran més d'una llengua. I els nostres productes culturals també són el resultat d'aquest fet: no és estrany que el 'Catalan Sound' sigui a Europa una marca coneguda de música mestissa.

—El programa cultural ha optat per la contemporaneïtat. Per dir-ho amb un exemple: no s'exporta art romànic, sinó la nova concepció museística del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA).
—El MACBA neix amb moltes crítiques, perquè no té els millors quadres de l'època. Algú volia que fos el museu d'art contemporani de final del segle XX i principi del XXI, com ho eren els museus americans i neerlandesos de mitjan segle XX. I deien: el MACBA no és el MOMA. Però ara que el MACBA ha definit el model de museu contemporani del segle XXI, que ja és diferent, tothom diu que és un gran museu, perquè s'ha avançat a l'hora de definir-se com ha de ser un museu ara.

—De quina manera es palesa la relació i, sobretot, la influència de la cultura alemanya en la catalana?
—Fonamentalment, hi ha un projecte que es diu 'Carrers de frontera. Passatges de la cultura alemanya i catalana'. Hi han treballat un centenar i mig d'escriptors i intel·lectuals catalans, i analitza totes les influències de la cultura alemanya en la cultura catalana, de tots els àmbits i èpoques. El primer volum (català-alemany) es presentarà a la fira, i el segon es presentarà, més endavant, a Barcelona. També hi haurà una exposició que s'inaugurarà a Barcelona i que després recorrerà Alemanya. Tot això, ho hem fet conjuntament amb el Goethe Institut. I hi ha més propostes: una exposició sobre la relació de Walter Benjamin amb Eivissa, una altra de litografies de Günter Grass sobre paisatges de l'Empordà... És que la cultura alemanya és una de les grans cultures que han influït la cultura catalana des del principi. A la primeria del segle XVI ja va aparèixer a Perpinyà un diccionari català-alemany. I cal recordar que el naixement de la impremta a Catalunya es fa amb impressors alemanys. I el Liceu i, després, el Palau de la Música han estat una font inexhaurible d'entrada de cultura alemanya a Catalunya.

—El programa literari a quin públic va adreçat, tenint en compte que la Fira del Llibre és una fira professional i els professionals no freqüenten aquesta mena d'actes? Heu pensat en editors i agents? En els ciutadans de Frankfurt? A atreure la premsa internacional que hi acudeix?
—Hem dissenyat la programació pensant en tots aquests públics. Els actes interns de la Fira van adreçats al públic professional. És cert que els editors hi van a treballar, però també ho és + que els mateixos editors catalans que ens diuen 'ui, no feu gaires coses que hi anem a treballar', ens demanen, alhora, de fer coses. Hi ha molts actes al voltant d'escriptors catalans traduïts enguany a l'alemany, perquè les editorials alemanyes ens ho han demanat. I també hi ha coses concretes que creiem que poden interessar la indústria editorial internacional. Els actes de la ciutat són d'un altre caire, més literari, i es fan a la Literaturhaus.

—Quin moment diria que viu la literatura catalana avui?
—Un moment d'una gran creativitat, de molta producció. I de progressió de les nostres traduccions a l'exterior. A Frankfurt, hi presentarem la nostra riquesa i diversitat. Crec, sincerament, que la primera fila d'autors que presentem, amb Quim Monzó, Baltasar Porcel, Pere Gimferrer, Joan Francesc Mira i Carme Riera, acompanyats d'autors com Miquel de Palol, Jaume Cabré, Maria Barbal, Joan Margarit... esbossa un panorama que ens pot omplir d'orgull literari. Ens havien demanat que, al programa literari, hi establíssim un cànon: que hi anessin dotze escriptors, els dotze millors. Però no ho hem fet així. Tenim un estol d'escriptors i Frankfurt no ha de determinar quins són els millors.

—Amb quins criteris s'ha fet la selecció?
—Amb criteris diversos i difícils d'encaixar. Primer: els autors que tenen obra traduïda a l'alemany. Segon: els que no en tenen de traduïda a l'alemany, però sí a l'anglès o al francès i amb un cert èxit actual de mercat. Tercer: els que s'ajusten a les activitats organitzades. Quart: diversitat territorial, que hi hagi autors de Catalunya (no solament de Barcelona), de les Illes Balears, del País Valencià, de Catalunya Nord, d'Andorra. Després, un equilibri generacional. I també equilibri estètic. Que hi hagi autors de totes les editorials i dels agents literaris.

—Entre aquests criteris no hi ha el de l'excel·lència literària...
—L'IRL no estableix criteris d'excel·lència literària. Si no hi ha un cànon, no el farem pas nosaltres. Però hi ha el criteri de qualitat dels autors traduïts, dels autors que les editorials ens demanen de portar... Tanmateix, sí que hem determinat un criteri d'excel·lència mínima encarregant a Quim Monzó de fer el discurs inaugural, a Baltasar Porcel, el de cloenda, a Joan Francesc Mira, Carme Riera i Pere Gimferrer de presentar el programa literari. Però, alhora hem mirat que aquests cinc noms representessin generacions diferents, territoris diferents, gèneres diversos... Són representatius. Tots els escriptors que van a Frankfurt són bons escriptors, però hi ha bons escriptors que no hi van, perquè hi havia uns límits i uns condicionants.

—En què consistirà la gran exposició sobre literatura catalana i la indústria editorial que es podrà veure al fòrum de la Fira?
—Una part explica els vuit-cents anys de literatura catalana. En són comissaris el poeta Narcís Comadira i l'editor Xavier Folch, i n'és assessor el catedràtic Josep M. Nadal. Gràcies a la Biblioteca de Catalunya podrem ensenyar originals de l'edat mitjana. Aquesta exposició vol fer veure al públic que la literatura catalana va tenir un naixement esplendorós, amb Ramon Llull, i que ha tingut grans escriptors durant tots aquests segles, fins avui mateix. Hi ha primeres edicions de grans llibres com el 'Tirant lo Blanc', i el públic es podrà emportar una guia de l'exposició de franc.

—L'altra part exposa la història de l'edició a Catalunya.
—Sí, feta per Josep M. Boixareu, amb l'assessorament de Sergio Vila-Sanjuán. A Catalunya hi ha l'editorial en exercici més antiga d'Europa, Publicacions de l'Abadia de Montserrat. I tenim una indústria editorial potentíssima, amb filials a Alemanya, als Estats Units, a França, al Japó..., a vint-i-un països. Expliquem des de la censura franquista fins a les edicions d'artista. I el públic tindrà a disposició mil llibres de tot el món sobre cultura i literatura catalanes, oferts per la fira. Finalment, a la sortida de l'exposició, hi haurà vídeos d'entrevistes amb escriptors catalans i amb escriptors de tot el món, que parlen de la cultura, de la literatura i de la llengua catalanes. D'aquestes entrevistes, n'hi ha de molt divertides.

—Vostè ha escrit a l'opuscle 'Què fem a Frankfurt': 'És la potència de la nostra indústria editorial allò que obre el camí de la cultura convidada, que la possibilita. I és l'existència de la nostra llengua i de la nostra tradició literària que permet de delimitar-la.'
—És la manera d'explicar per què ens han convidat a Frankfurt. De primer, perquè tenim una indústria editorial molt potent. Si no tinguéssim una de les indústries editorials més potents d'Europa, no ens haurien convidat. Ara, tampoc no ho haurien fet, si no tinguéssim una llengua pròpia. Perquè a Milà hi ha una gran indústria editorial, i també a Nova York, però a ningú no se li acudirà de convidar la cultura novaiorquesa ni la milanesa. Per tant, eren necessaris aquests dos elements.

—Però la indústria editorial que hi ha Catalunya produeix en bona part en llengua castellana.
—Sí i no. És una indústria multilingüe. I sense l'edició en català, no seria tan potent. I la seva potència és sobretot perquè té el mercat llatinoamericà, però cada vegada més el mercat del món. El cas més excepcional és el de les Tres Bessones, que produeix des de Catalunya les edicions en un enfilall de llengües.

—La polèmica sobre l'absència dels autors catalans que escriuen en castellà a Alemanya ja ha passat?
—Aquesta polèmica, si encara es manté, és perquè la fomenten els mitjans de comunicació. És una polèmica que no tenen els escriptors, ni els editors ni els crítics. En algun moment algú va dir des d'Alemanya: 'Si la convidada és la cultura catalana, com és que no vénen escriptors en llengua espanyola?' Però no ha estat un gran debat a Alemanya, i els articles polèmics sempre s'han escrit des de fora d'Alemanya.

—Quin missatge sobre la cultura catalana li agradaria que perdurés, després de Frankfurt?
—Que l'endemà de Frankfurt fos més fàcil de promoure a l'exterior la cultura catalana. La nostra fita és d'explicar més i millor què som, culturalment, com a país. I cada pas ens hauria de permetre que el següent fos més gran.

—I en l'àmbit literari?
—Que els nostres escriptors, editors i agents literaris venguin més drets d'autor, que es tradueixin més obres del català. I que en literatura ens passi allò que ens passa en música i en art. En música i en art ja ens vénen a buscar.

+ El Punt: Una allau de polítics faran costat als escriptors catalans a Frankfurt.
+ Avui: Frankfurt: l'hora de la veritat | El repte: no passar desapercebuts.
+ La Vanguardia: Maragall: "Los escritores catalanes que escriben en castellano rechazaron la invitación".

Pepe

A cabalgar

Pepe | 06/10/2007, 13:53

M'hagués agradat posar a cabalgar, a cabalgar...
És clar que a la fi no s'han recordat de res i avui ploram davant d'un mur.

Garci

Re: És millor viure amb l'alegria dels homes que plorar davant el mur cec.

Garci | 06/10/2007, 11:38

Gràcies pel vídeo i pels fragments de poemes. La veritat és que val la pena llegir i desconnectar. El poema de Celaya és un dels meus preferits.

La mala reputación

Es amarga la verdad.

La mala reputación | 06/10/2007, 09:27

Me lo decia mi abuelito.
Poderoso caballero don dinero.

Andaluces de Jaen.
(Balearics de Mallorca ???)
A galopar.

LA POESIA ES UNA ARMA (Gabriel Celaya)
Estamos tocando el fondo

Joan Ramon

Al-Mayurca

Joan Ramon | 06/10/2007, 06:55

Avui a les 21 hores al canal 33 homenatge a Toni Roig.

Joan Ramon

Son Estafes

Joan Ramon | 05/10/2007, 19:46

M'agrada aquesta reflexió del PSM de Llucmajor.
Tant de bo aquesta reflexió es faci extensiva a altes esferes.
Salut i república.

PSM-Llucmajor

El Govern està tocat

PSM-Llucmajor | 05/10/2007, 19:11

La barca era magre i l’hem emproada al cap de fibló

psmllucmajor | 05 Octubre, 2007 20:42
El cap de fibló que ha endevinat Mallorca de ple i ha esquinçat el Ponent del nostre terme s’ha emportat la barraca que guardava les obres de Son Espases. El guàrdia jurat està ferit de gravetat i l’aparellador de les obres també: no són bromes. Dos treballadors han estat malferits a la feina i això exigeix, d’entrada, una manifestació explícita de solidaritat. Però el desastre meteorològic d’ahir –un cap de fibló imprevisible: na facem demagògia amb el que ha estat una desgràcia- només ha precedit la catàstrofe política d’avui, perfectament previsible, avisada i evitable: el Govern està tocat. I amb el Govern alguna cosa més: la confiança. No n’hi ha prou de dir que la decisió d’assumir voluntàriament l’enverinada herència del PP a Son Espases és desencertada o que és una equivocació: no es pot reprendre la destrucció de la Real amb els lamentables arguments que ha proferit l’expresident Antich –l’expresidència i el pas per Madrid l’han marcat a ferro, aquest home-.

El govern de centreesquera (ja no es vol dir “de Progrés”: i això ho diu tot) no ha començat amb bon peu la seva gestió. Havia de demostrar que sabria actuar amb major cohesió que el del primer Pacte: ha fracassat. Ja en les negociacions s’intentà fer no-res un dels socis i, en la configuració dels equips de gestió, s’han assolit quotes de partidisme i de recel que superen les de l’anterior etapa; havia de demostrar que liquidaria la maquinària clientelar i de propaganda del PP i les substituïria per l’equitat i la transparència, i col·loca un home de partit al capdavant de la televisió pública de les Illes mentre expulsa de la Televisó de Mallorca alguns dels comunicadors més crítics amb el PP (Muñoz, Prunès...); havia de demostrar lleialtat a la llengua i al ser d’aquest país, i no tots els gestos han estat prou entenedors; havia de protegir els mallorquins, i no ha dit pruna quan els nostres drets lingüístics han estat malmenats amb l’aval del delegat de Madrid i del ministre Rubalcaba; havia de demostrar voluntat per redraçar les finances de la Comunitat Autònoma, i regala 100 milions al calaix del senyor Solbes. I havia de demostrar –sobretot, sobretot, sobretot- coratge i valentia en dues qüestions cabdals: la societat balear havia de recuperar la fe en la política després d’una etapa en què la corrupció més descarada s’havia instal·lat en les institucions; i el Govern havia de deixar ben clar que la protecció del territori era una qüestió prioritària, una qüestió de supervivència, una qüestió d’Estat.

No ha estat així. A les decepcions de Port Adriano i ses Fontanelles hi afegim avui la de la Real. No cal exagerar ni un punt: sabíem que el PP havia deixat ben lligades aquestes qüestions i els solars ben sembrats de mines. Però això no ens eximeix del deure de salvar cada pam d’aquesta terra, al preu de les indemnitzacions que calgui, al cost dels plets que s’hagin d’afrontar. Caldran molts de Son Reals, molts d’èxits evidents i innegables en la protecció del territori perquè la balança de la història caigui cap a l’esquerra i posi aquest govern –que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no del dels seus enterradors. Per seguir per aquest camí que vàrem emprendre el mes de juny passat caldrà molta de fe i molta de confiança. I d’això no ens en queda: ens l’han consumida tota en només tres mesos. El PP és pitjor, no n’hi ha cap dubte, però els primers cent dies d’aquest Govern no ens renoven, precisament, les esperances.

Perquè el pitjor de tot, encara més greu que la pèrdua de credibilitat en matèria territorial o econòmica, és la fallida de la confiança. Ho ha dit ben clar en Biel Barceló: “la credibilitat del Govern ha quedat tocada”. En Joan Lladó (Esquerra) no ha estat menys dur “el pacte és paper banyat”. I dirigents d’Esquerra Unida es plantegen, seriosament, sortir del Govern.

¿On ens menen aquests socis, el PSOE i UM? La credibilitat del PSOE avui és nul·la: cap de les raons adduïdes per reprendre la tasca de destrucció del PP a la Real no té agafada. El temps, els diners, el fet que les obres ja han començat, la complexitat de tot plegat... són coses que ja se sabien abans de les eleccions. I si se sabien, una de tres: o ens mentiren, o ens prometeren de manera irresponsable, o ara la covardia i la negligència els desborden.

Ni la defensa de la terra ni la credibilitat no són banderes que avui pugui aixecar el Govern de Francesc Antich, un Govern que fins ara ha estat la barraca que guardava les obres aturades de Son Espases. I això, al Bloc, ens deixa en una situació ben complicada: o ens retiram del Govern –i per tant el feim caure- o hi seguim i assumim solidàriament –amb totes les conseqüències- una decisió que ens repugna perquè és injusta i equivocada. Sortir del Govern podria significar el retorn del PPUM i la seva cort de la destrucció; quedar-hi equival a deixar-nos engolir pel cap de fibló i els remolins del descrèdit a què ens mena un timoner definitivament inepte: el president Antich i la seva cort de funcionaris del centralisme i la covardia. I si Antich no és un inepte és encara pitjor: un perillós contrari que es fa passar per capità de la nostra barca. Vius i ungles, que vénen els “amics”.

PS. Encara una altra: cal pensar la manera de trencar l’esquema anterior. Ni deixar que torni el PP, ni deixar-nos arrossegar per l’estela del PSOE. Aixecar un tercer pol, diferenciat i alternatiu al bipartidisme espanyol i depredador : més bo de dir que de fer, sens dubte. Però cal pensar-hi. I aviat, que el vent bufa i la mar xucla.

Blog PSM-Llucmajor
(5-X-07)

Durruti

Ixent no es va equivocar

Durruti | 05/10/2007, 14:34

Ixent no es va equivocar:aquest pacte amb la burgesia només serveix als interessos del capital i a les burocràcies polítiques d'una teòrica esquerra que cobren pels seus bons serveis.
Ixent no es va equivocar. Abans de les eleccions va pronosticar la desfeta actual de la suposada esquerra al govern. L'esquerra instituconal actual no es mereix de cap manera la denominació d'esquerra, perquè no ho és. L'esquerra institucional és pura i simplement una conxorxa de gent que cerca amb avidesa trobar un sou en el marc institucional que no trobaria en l'economia de mercat i pagat pel conjunt de la ciutadania.
Molts dels seus buròcrates (particularment al PSOE però també al PSM i a Esquerra Unida-Verds) volen continuar amb el control dels seus aparells partidaris, i ho fan com ho fa la dreta, per la via del clientelisme, de manera que, qui alça la veu no cobra. La lluita per la supervivència en els càrrecs imposa el control dels partits, i quan això no succeix la passa següent és derivar cap a entitats amb més poder institucional que els doni el pa (PSOE, UM o PP) .El que passa als partits de dreta, passa també a l'esquerra: la gent crítica no hi té cabuda i la que hi té cabuda deixa de ser crítica per raons òbvies relacionades amb la seva supervivència.
Els que avui es denominen classe política o agents socials també tenen butxaques, i si es cerca la relació amb la butxaca es conclou amb les relacions de poder.
Això no significa que no hi hagi gent conseqüent amb les idees dins aquests partits (també hi havia gent honrada entre les bases dels feixisme). Allò que passa és que la gent així, majoritàriament de base és religiosament crèdula i religiosament acrítica amb els seus dirigents.
La piràmide funciona igual de bé a un partit de l'esquerra o a la Falange perquè allò que s'imposa és la verticalitat, l'admiració acrítica cap a uns liders que esdevenen per manca d'autoestima de les bases en imprescindibles.
Les burocrácies, els intel·ligents de l'esquerra institucional ho tenen resolt encara que traeixin els moviments socials, perquè els seus partits, cada vegada menys democràtics, tenen molta gent col·locada a les institucions que els donarà suport.
Però això no negarà les evidències que Ixent ha manifestat contra el pacte amb la burgesia insular, malgrat els atacs rebuts en forma d'insults més que en forma de debat: qui careix de raons insulta per sistema ( i tenen la desvergonya de dir-se d'esquerra).
Qui confia en gent en la qual no ha de confiar en surt, a la curta o a la llarga, compixat.
I això és el que ha passat a Son Espases: els polítics de l'esquerra institucional han compixat una vegada més els moviments socials.

Diari de Balears

Les cadires i els sous dels que faran l´hospital de Jaume Matas i el PP

Diari de Balears | 05/10/2007, 11:57

Patriograma

Respireu a fons per poder llegir d’una tirada: President del Govern, Consellers de Presidència; d’Economia, Hisenda i Innovació; de Turisme; de Mobilitat i Ordenació del Territori; d’Educació i Cultura; de Salut i Consum; de Medi Ambient; d’Afers Socials, Promoció i Immigració; d’Habitatge i Obres Públiques; de Treball i Formació; de Comerç, Indústria i Energia; d’Agricultura i Pesca; d’Esports i Joventut; d’Interior. Uf...! Feu-me cas. Atenció: Aspireu, expireu. Aspireu, expireu... Continuem. Directors Generals d’açò i d’allò. Presidència, onze direccions generals. Economia, set. Turisme, dues. Mobilitat, tres. Educació, vuit. Salut, cinc. Medi Ambient, cinc. Afers socials, quatre. Habitatge, dues. Treball, cinc. Comerç, cinc. Agricultura, tres. Esports, dues. Interior, tres. Vius! Nova tanda d’exercicis respiratoris i endavant. Secretaries generals? Una per conselleria. És a dir, setze. I a més a més, entitats, consorcis, escoles, fundacions, instituts, la qual cosa comporta nous presidents, vicepresidents, directors, secretaris, responsables (de departament, de programes, d’iniciatives, de protocol, etcètera, etcètera, etcètera), caps de premsa, gabinets de premsa, gabinets de protocol i xofers, infinitat de xofers. Els governs, com més minúsculs, més xofers. Fixeu-vos en Santo Domingo, Costa Rica, etcètera. Ara: exercicis respiratoris i un tassó d’aigua. Si algú pateix del cor o no té experiència de resar el rosari, que no continuï. Els altres, prosseguim. Assessors: assessors de tot. Assessors d’imatge; de relacions amb els mitjans de comunicació; de promoció interior i exterior; d’agricultura; de literatura, escultura, pintura i confitura; de tecnologia; de creences i religions; d’història; de sanitat i benestar; de teatre, un a cada família; de relacions internes (els moixos anarquistes del Puig de Sant Pere, els dirigents d’AFEDECO i de la CAEB); de relacions externes (presència de Madò Coloma a Frankfurt, el cul escrit en castellà dels futbolistes del Mallorca, Jorge Lorenzo). Coneguts, amics i parents, un fotimer, encara que sigui públic i notori que més d’un va a la feina de puput. Consells de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera: un patriograma calcat al del Govern. Ajuntament de Palma: els consellers són regidors, però la filosofia és idèntica. Ajuntament de Calvià: la revolució del concepte de poder (Assessors, assessors, assessors! Assessors amb anells Swaroski i Chanel del més car. Pròxim fitxatge: Paris Hilton). Uf...! Punt i a part. Prou! Ja n’hi ha prou. Respireu profundament. Amb una mica de sort, tothom col·locat. I Déu? A aplegar ametlles. Algú les ha d’aplegar.

Llorenç Capellà. Escriptor.

Diari de Balears (6-IX-07)

puça

PARÀSITS

puça | 05/10/2007, 10:31

DE FIL DE VINT
Paràsits
Isabel-Clara Simó

A veure si ens entenem (si els entenem): nosaltres som ciutadans de segona, el nostre país és un país de segona, el nostre progrés és de segona i el nostre destí és de segona. A veure si ens ho fiquem al cap d'una vegada. I si avancem en qualsevol direcció, sigui en llengua sigui en economia, sempre hi haurà un Rivera o un senyor Esteve que des de dins del sistema ens frenarà o ens dirà bojos. Nosaltres som paràsits, que vol dir que som uns organismes vius que viuen d'un altre organisme viu. Cada aspiració que tenim s'ha de cenyir, doncs, a les necessitats de l'organisme del qual vivim. És a dir, que si nosaltres provoquem irritació, l'organisme amo té tot el dret a rascar-se i esclafar-nos, i si és a nosaltres a qui ens pica ens hem d'aguantar.

En una sola setmana tenim que han dit que els papers de Salamanca, que són nostres i de les pobres víctimes d'aquell dictador i d'aquella infausta guerra, estan millor a Salamanca (la pols, diuen, és un protector natural del paper), i ho ha dit el flamant ministre de Cultura César Antonio Molina, que és persona culta. També ens han dit que el nostre aeroport és per fer viatges curtets, casolans, que per viatjar de debò s'ha d'anar a Madrid, com per anar a Europa amb tren hem d'agafar el tren de Madrid, i els pressupostos per arranjar el caos en infraestructures s'han quedat en propina. Això sí, som uns salvatges desagraïts per muntar plataformes independentistes. Veges què faríeu, diuen amb menyspreu, tots sols, si depeneu de nosaltres per a tot; si no teniu vida pròpia, si sou un apèndix nostre a qui a sobre (ha, ha, ha) deixem votar el vostre Estatut. I nosaltres, callats.

AVUI, pàgina 25. Divendres, 5 d'octubre del 2007

puça

PARÀSITS

puça | 05/10/2007, 10:31

DE FIL DE VINT
Paràsits
Isabel-Clara Simó

A veure si ens entenem (si els entenem): nosaltres som ciutadans de segona, el nostre país és un país de segona, el nostre progrés és de segona i el nostre destí és de segona. A veure si ens ho fiquem al cap d'una vegada. I si avancem en qualsevol direcció, sigui en llengua sigui en economia, sempre hi haurà un Rivera o un senyor Esteve que des de dins del sistema ens frenarà o ens dirà bojos. Nosaltres som paràsits, que vol dir que som uns organismes vius que viuen d'un altre organisme viu. Cada aspiració que tenim s'ha de cenyir, doncs, a les necessitats de l'organisme del qual vivim. És a dir, que si nosaltres provoquem irritació, l'organisme amo té tot el dret a rascar-se i esclafar-nos, i si és a nosaltres a qui ens pica ens hem d'aguantar.

En una sola setmana tenim que han dit que els papers de Salamanca, que són nostres i de les pobres víctimes d'aquell dictador i d'aquella infausta guerra, estan millor a Salamanca (la pols, diuen, és un protector natural del paper), i ho ha dit el flamant ministre de Cultura César Antonio Molina, que és persona culta. També ens han dit que el nostre aeroport és per fer viatges curtets, casolans, que per viatjar de debò s'ha d'anar a Madrid, com per anar a Europa amb tren hem d'agafar el tren de Madrid, i els pressupostos per arranjar el caos en infraestructures s'han quedat en propina. Això sí, som uns salvatges desagraïts per muntar plataformes independentistes. Veges què faríeu, diuen amb menyspreu, tots sols, si depeneu de nosaltres per a tot; si no teniu vida pròpia, si sou un apèndix nostre a qui a sobre (ha, ha, ha) deixem votar el vostre Estatut. I nosaltres, callats.

AVUI, pàgina 25. Divendres, 5 d'octubre del 2007

Garci

Re: És millor viure amb l'alegria dels homes que plorar davant el mur cec.

Garci | 05/10/2007, 09:56

M'encanta el poema de Goitisolo. Bona elecció. Per cert, dedueixo que el primer escrit és teu Pepe, o m'equivoc?
Se que la ràbia no t'ha deixat passar el corrector. Això és broma. Però se nota la ràbia en aquestes paraules.

gatvell

Ràbia i impotència. Polítics venuts i comediants

gatvell | 05/10/2007, 09:37

per Vicent Partal
DIVENDRES, 05/10/2007 - 06:00h
Ja n'hi ha prou
No m'agrada que Esquerra Republicana i Convergència i Unió no puguen votar junts ni una resolució exigint que l'aeroport de Barcelona siga controlat per la Generalitat de Catalunya. De fet, no m'agrada que no puguen votar pràcticament mai junts, si no s'hi afegeix el PSOE (moment en què uns i altres se senten validats). No m'agrada que els qui vam votar partits nacionalistes al Parlament de Catalunya ens trobem que són majoria, però que això no serveix de res perquè no votaran junts ni quan és més que evident que podrien fer-ho. I és això que no m'agrada. I crec que ja n'hi ha prou.

No vull entrar en els petits detalls. Que si aquests ho fan per això i aquells altres per allò. Que si jo sóc blanc i tu ets negre. M'és igual. Ha arribat un punt que, a mi, que no passo de ser un simple votant, em resulta summament irritant la picabaralla partidista. Al pas que anem, sempre hi haurà una excusa o altra, i això no m'agrada. Entenc que Esquerra vulga defensar l'estabilitat d'un govern que és una aposta de risc molt grossa per a ells. Entenc que CiU vulga erosionar un govern que té poques coses en comú, a banda la voluntat de governar junts. Però s'acaba tot aquí? El país no compta gens? Els votants no comptem? Només hi ha el calcul curt i gallinaci? Ningú no pensa a moure fitxa?

Estic molt cansat d'aquest espectacle i m'agradaria que algú tingués la capacitat de posar una mica de seny, en tot aquest desori. Però també he de dir que, aquestes darreres setmanes (ahir ja va ser un clam), cada volta hi ha més gent que m'expressa la mateixa ràbia que jo sent i una incomoditat creixent per la situació absurda que hem d'aguantar els qui creiem que aquest país és important. No sé si cap dels nostres diputats ho vol veure, ni si les bases dels partits s'estimen més de barallar-se entre si i acusar-se recíprocament de traïdors, o si els nostres dirigents opten justament per aquesta misèria. Únicament sé que ja n'hi ha uns quants que comencem a estar tips de tanta comèdia i de ser cada dia més lluny d'on hauríem d'arribar.
Vicent Partal director@vilaweb.cat

Vergonya

Avui al Balears

Vergonya | 05/10/2007, 07:50

Q. TORRES./LL. PLANAS. Palma.

El Bloc no trencarà el Pacte si avui es fa públic que el Govern opta per mantenir l’hospital de referència a Son Espases, però deixarà clar que la decisió no s’haurà pres de manera consensuada sinó amb ells en contra.????????????????????????????????

De fet, alguns dels partits que integren la coalició —PSM, EU-EV i Esquerra— ja havien analitzat els possibles escenaris que s’acostaven i l’opció de Son Espases era la pitjor per ells, sobretot després del compromís assolit amb la ciutadania abans d’accedir al Govern. Malgrat que en totes les formacions del Bloc hi ha partidaris de deixar els càrrecs de govern, el sentiment majorirari de les direccions és fer tot el contrari. I en el cas que finalment s’opti per Son Espases, es mantendrien als executius, farien evident que no estan d’acord amb la decisió presa i recalcarien que el trencament del Pacte només beneficia el PP.

Pels dirigents del Bloc, en aquest escenari l’opció de sortir del Govern és pitjor que la de quedar-hi. D’un costat, la partida de la coalició deixaria un Govern en minoria que hauria de negociar amb ells cada votació. Sense acord, hi guanyaria el PP. Altres escenaris, com la possibilitat d’una convocatòria electoral anticipada, serien encara pitjors per als interessos progressistes.Líders del Bloc, com Biel Barceló, han reiterat que la lleialtat al Pacte queda danyada per aquesta decisió. El cert, però, és que la desconfiança que impregnà els socis del primer Pacte de Progrés ha tornat a aflorar amb la crisi de Son Espases.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
Amb suport per a Gravatars
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb