URXELLA

http://alternativaperpollenca.com

Canvis positius a Ports

Alternativa | 16 Octubre, 2007 06:00 | facebook.com twitter.com

Divendres 5 varen tenir una entrevista amb el vice-president de Ports  Manuel Patiño (UM)  (el president és el conseller de Medi Ambient).

Per començar hem de dir que l’actitud del nou responsable de Ports va ser molt diferent a la dels seus antecessors, ja que no hem tingut cap dificultat per concretar aquesta entrevista després d’un primer contacte a la Fira Marinera del Port de Pollença. Hem de recordar que des de febrer intentàvem tenir una entrevista com aquesta sense èxit. 

També hem de comentar dos mesures positives adoptades pel nou vice-president, la primera l’acomiadament d’en Guillem Coll Mito, que ja no fa feina a Ports i que va ser un dels màxims responsables des del seu càrrec d’assessor de Ports dels problemes que varen denunciar a la darrera legislatura al Port.

 La segona fer retirar al mateix Mito els cartells de publicitat del seu negoci Nàutica d’es Moll que havia col·locat a les baranes del varador sense permís i utilitzant el logotip de Ports. S’ha acabat el poder de Mito per manejar el Port al seu gust.

A la reunió que va durar més d’hora i mitjà varen informar i donar nostre punt de vista de tot el que havia passat al Port aquests darrers quatre anys; irregularitats a cessions i concessions, oposicions guardamolls, manca de serveis, preus, amarraments... Manuel Patiño es va mostrar com un persona propera i interessada pels problemes del Port

Resumint els compromisos del vice- president varen ser:

- Revisar la legalitat de tot el que es va fer respecte a cessió del varador, concessió de la Cantina i oposicions de guardamolls al Port.

- A partir d’ara tot el que es faci al Port es farà amb total transparència; publicació a la premsa local, suro en el Port i màxima informació.

- Es prevaldran els serveis sobre els negocis, especialment invertint en seguretat i medi ambient. Temes totalment abandonats a l’anterior legislatura. També es revisarà la política de preus del varador, amb una pujada de preus totalment injustificable

- Es vol resoldre aquesta legislatura el tema dels amarraments. En aquest punt Manuel Patiño es conscient de la dificultat del tema però té la voluntat de cercar solucions

La situació econòmica a l’empresa pública Ports és molt crítica i no permès fer miracles, ja que aquestes empreses públiques varen ser utilitzades pel PP per tapar la seva pèssima gestió econòmica. Però els primers passos,  les intencions i el tarannà del actual gestor de Ports ens han donat molt bona impressió per tant l’hem donat un vot de confiança per que comenci a fer feina en aquest canvis que facin un Port millor no per uns quants sinó per tothom.

Fotografia del Port (Port de Pollença) de la pàgina del  Ministeri de Medi Ambient 

 

 

Comentaris

Pepe

Francisca i Son espases

Pepe | 17/10/2007, 21:18

Respecte a Son Espases és clar que només hi haurà dimissions si aconseguim que facin la consulta i guanyam, no és fàcil però no ens rendim fàcilment tampoc. De moment és la línia que seguim.
La premsa diu que a la plataforma de la Real s'ha sopesat la idea de formar un nou partit però també diu que és molt complicat presentar un nou partit per les eleccions generals. El partit que es llevarà molt de vots si no es fan canvis serà el de l'abstenció.

Pepe

Francisca i memòria històrica

Pepe | 17/10/2007, 21:13

Hola Francisca; Bon dia a tots:
Podem fer un llibre de les lamentables declaracions que han fet alguns respecte a la llei d ela Me mòira Històrica.
La hipocresia de l'església va quedar ben reflexada al diari público; fan beats als religiosos que varen assassinar "los rojos" però no volem saber res dels que varen assasinar "los nacionales".

Les de Mayor Oreja també van a ser torals:

Les declaracions de l'eurodiputat del Partit Popular i ex ministre de l'Interior del govern Aznar, Jaime Mayor Oreja en una entrevista publicada aquest diumenge pel diari La Voz de Galicia i altres rotatius espanyols han aixecat una polèmica que han portat la pròpia direcció del PP a intentar reinterpretar-les i al PSOE a reclamar de Rajoy que digui si està o no d'acord amb el consideren una "justificació del franquisme". En l'entrevista, Mayor es preguntava: "Com haig de condemnar el franquisme, que, sens dubte, representava un sector molt ampli d'espanyols?". L'eurodiputat afegia que "hi va haver moltes families que el van viure amb naturalitat i normalitat" i arribava a afirmar que sota el règim de Franco es van viure anys "d'extraordinària placidesa".

Respecte a Pollença si no vaig errat pens que en el tema dels noms de carrers no resta ningú dedicat a cap feixista.

francisca

SON ESPADES

francisca | 17/10/2007, 11:37

Realment pensau que algú del Bloc dimitirà per la decisió de continuar les obres de Son Espades? Realment pensau que a la gents dels distints grups politics que formen el Bloc els hi pesa la definició de ecologistes i progressistes? Realment creïs que algun d’aquest grups politics a sospesat la decepció de molts de ciutadans i ciutadanes? Realment els importa alguna cosa més enllà del cotxe oficial, la paga a fi de més, i...
Sincerament, ningú, absolutament ningú ho ha demostrat.
La gent que encara conserva uns valors i unes idees, més enllà dels duros, hauria d’unir-se i formar un nou grup polític que defensi en coratge els interessos de ciutadans i ciutadanes que avui per avui estam decepcionats.

francisca

MEMÒRIA HISTÒRICA

francisca | 17/10/2007, 11:26

Bon dia a tots:
Si no vaig errada, avui s’aprovava al Congrés de Diputats la “Ley de la Memoria Histórica”. Avui mateix, a “La Razón”, el cardenal Cañizares declara que no veu necessària aquesta llei. I una se demana: per quina raó la església no veu necessària aquesta llei? Si teniu temps, no deixeu de llegir aquest enllaç: http://www.larazon.es/noticias/noti_rel17670.htm La veritat és que les declaracions d’aquest “senyor” son del tot depriments. Son una mostra més del poder que sempre a volgut sustentar (i no ho pos en dubte que l’ha sustentat) la església.
No cal oblidar que el catolicisme té sempre una solució per tots els fets que un pugui cometre: el perdo de deu! Amb aquesta premissa tot val... que trist!.
I a Pollença, afectarà amb alguna mesura la Ley de Memoria Histórica? Tal volta sigui una bona excusa per canviar alguns noms de carrers per a mi mal sonants: generals, coronels, bisbes, pares...
Gràcies

Pepe

41,5 milions de deute

Pepe | 17/10/2007, 10:04

Avui al Diari Balears parla del deute que ha deixat el PP a Ports; 41, 5 milions d'euros, quasi res. I després diuen que són uns bons gestors econòmics.

El conseller de Medi Ambient, Miquel Àngel Grimalt, revelà ahir en el Parlament que l’anterior responsable d’Obres Públiques del Govern, Mabel Cabrer, deixà un deute de més de 41'5 milions d’euros a l’empresa pública Ports de les Illes Balears. A més d’això, denuncià que el pressupost de l’ens per a 2007 es gastà en la seva totalitat durant els primers cinc mesos de l’any, abans de les eleccions, i que això farà que es tanqui l’exercici amb un dèficit d’almanco tres milions, «fent equilibris», assegurà.

En resposta a una pregunta «a mida» feta pel grup socialista, Grimalt va ser especialment crític amb el fet que tot el deute contret amb Ports (competent en les infraestructures que no són d’interès general) s’hagi generat durant la legislatura passada, des de l’any 2004, encara que no es començarà a amortitzar fins l’any que ve. «Vostè passarà a la història com una de les màquines de gastar amb més alegria», retragué el titular de Medi Ambient a Cabrer.

Segons explicà Grimalt, el deute generat per mitjà d’aquesta empresa pública provocarà que a partir de l’any 2008 s’hagi de fer front per aquest concepte a 625.000 euros, en una partida creixent fins el 2011, amb 3'4 milions. Només d’interessos, en el proper exercici es pagaran 1'5 milions, i 1'7 l’any següent.Després de la seva intervenció en el ple del Parlament, el conseller explicà als passadissos de la Cambra que fins ara no s’ha detectat que existeixi cap despesa injustificada o que no s’ajusti a la corresponent partida pressupostària, si bé el seu departament no descarta encarregar una auditoria tècnica per analitzar l’origen del gran deute generat.

L’exconsellera Mabel Cabrer demanà per intervenir en el ple per al·lusions, però la presidenta de la Cambra, Maria Antònia Munar, li ho impedí. Ja als passadissos, assegurà que el «gruix» del deute, «un 90%», és per afrontar el projecte de construcció del dic de Ciutadella, encara que que aquesta obra no s’ha licitat fins enguany. Cabrer acusà per això Miquel Àngel Grimalt, d’Unió Mallorquina, «d’un acte de covardia» en la seva intervenció» i d’«haver demostrat que és un conseller que només pensa en l’illa de Mallorca i no en les altres».

gínjol

Trileros de la calle Sierpes

gínjol | 17/10/2007, 09:30

16/10/2007 · Crònica d'Economia
Al PSOE no li passa pel cap arribar al març del 2008 amb els pressupostos generals de l'Estat prorrogats. Voldria dir que Zapatero no tindria garantit el suport necessari per, en cas de tenir el PP massa a prop, poder pactar una investidura. Els socialistes espanyols necessiten com l'aire que respiren el suport dels diputats del PNB, els mateixos que han rebut com a resposta a la proposta del lehendakari Ibarretxe de convocar una consulta l'octubre del 2008 un no rotund, per il·legal, inconstitucional i un seguit d'adjectius més. Però el PSOE també necessita, moralment, una abstenció vinguda de Catalunya, a ser possible, de les tres formacions que ahir van registrar al Congrés espanyol tres esmenes a la totalitat: CiU, ERC i ICV.

No cal dir que el fet que republicans i ecosocialistes formin part del Govern català, liderat pel PSC, situa qualsevol de les seves decisions en el punt de mira de tothom, especialment dels socialistes, que prefereixen que ERC "faci bondat", és a dir, que no prengui decisions diferents de les del PSOE i el PSC, almenys fins que passin les eleccions espanyoles. CiU, per la seva banda, també ha de fer els seus propis equilibris, valorant si vol tenir algun paper o no en el proper executiu espanyol i quina estratègia li convé més amb l'electorat català que l'ha de votar per tenir grup parlamentari a Madrid.

Entre les esmenes presentades, les justificacions són diverses. CiU parla de "menyspreu a Catalunya, per la baixa inversió pressupostada; perquè menysprea el propi sistema democràtic, en incomplir els mandats de lleis aprovades per les Corts Generals; i perquè menysprea els ciutadans, en aquest cas per la publicitat enganyosa que amaga la seva falta de caràcter social". Per a la federació nacionalista, el projecte de pressupostos presentat per Pedro Solbes fa un parell de setmanes "tampoc compleix el que estableix l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, ni els compromisos de la Llei de Pressupostos per al 2007 i fins i tot no compleix els propis acords Estat-Generalitat sobre la metodologia de càlcul de les inversions". A banda, CiU denuncia que la despesa social no és una prioritat dels Pressupostos 2008, un apunt en què coinicideixen també ERC i ICV.

El text que ha presentat ERC considera "clarament insuficient el blindatge de l'acord assolit en matèria d'inversions en infraestructures de l'Estat a Catalunya en compliment de la disposició addicional tercera del Estatut", i reclama "garanties que l'acord polític entre governs es complirà". Els republicans lamenten que en aquests pressupostos no s'anunciï cap partida "que faci preveure una millora del finançament de les Comunitats Autònomes, tot i que l'any que ve s'haurà d'aplicar el nou model de finançament" i insisteixen que "persistirà el dèficit fiscal del 10,5% del nostre PIB, que tant dificulta que Catalunya pugui". ERC reclama també que aquests pressupostos tinguin un contingut realment social, ja que les partides destinades a polítiques socials "es queden curtes i són clarament insuficients".

Per la seva banda, el grup IU-ICV considera imprescindible que "els pressupostos destinin una forta inversió en els trens de rodalies a Catalunya, no només en estacions sinó també en vies", i que es reorientin els pressupostos perquè siguin més socials i mediambientals. Així, ICV demana "elevar el Fons d'acollida i integració d'Immigrants fins a 500 milions d'euros, augmentar els recursos per a l'atenció a la dependència fins a equiparar-los als recursos que es destinin al conegut com xec-bebè, millorar les pensions de menor quantia amb un increment mig del 10%, reorientar els recursos per a les polítiques públiques en matèria d'habitatge prioritzant el lloguer".

Els propers 24 i 25 d'octubre es debatran les esmenes. L'escenari és obert, i cal tenir en compte que el fet que hi hagi tres esmenes a la totalitat provinents de Catalunya no implica automàticament que es converteixin en vots negatius als pressupostos. En d'altres ocasions, després de la negociació, formacions que havien presentat esmenes a la totalitat van fer una abstenció el dia de la votació.

Tornar Imprimir · Enviar a un amic · Crea PDF
Sobiranisme sobredimensionat? Majoria pel dret a decidir!15/10/2007 · Roger Buch, politòleg
Els resultats de l’enquesta d’El Periódico (15/10/2007) sobre el debat sobiranista ens mostren conclusions prou interessants. Per una banda es refermen les dades que des de fa anys ja sabíem, analitzant resultats d’altres enquestes. Existeix un percentatge important de catalans (al voltant del 34%) que votaria afirmativament en un referèndum per la independència, mentre que els contraris no superarien el 45%. En canvi, quan la pregunta és oberta i s’ofereixen diferents models de relació amb Espanya, l’opció independentista davalla fins al 18%, mentre augmenta considerablement l’opció federalista. El federalisme, que avui ja no defensa pràcticament cap organització política, esdevé un caramel atractiu per a àmplies capes de l’electorat que l’associen a un creixement qualitatiu important de l’autogovern. Llegeix més Imprimir · Enviar a un amic · Crea PDF15/10/2007 · Roger Buch, politòleg
Els resultats de l’enquesta d’El Periódico (15/10/2007) sobre el debat sobiranista ens mostren conclusions prou interessants. Per una banda es refermen les dades que des de fa anys ja sabíem, analitzant resultats d’altres enquestes. Existeix un percentatge important de catalans (al voltant del 34%) que votaria afirmativament en un referèndum per la independència, mentre que els contraris no superarien el 45%. En canvi, quan la pregunta és oberta i s’ofereixen diferents models de relació amb Espanya, l’opció independentista davalla fins al 18%, mentre augmenta considerablement l’opció federalista. El federalisme, que avui ja no defensa pràcticament cap organització política, esdevé un caramel atractiu per a àmplies capes de l’electorat que l’associen a un creixement qualitatiu important de l’autogovern.


La novetat de l'enquesta no són aquests resultats sinó que s'hagin fet dues altres preguntes que fins ara no eren habituals. Es demana als enquestats si s'estaria a favor de celebrar un referèndum sobre la independència de Catalunya i una gran majoria respon a favor. Els votants de tots els partits menys del PPC i Ciutadans es posicionen majoritàriament a favor del dret a decidir i, per tant, a favor de respectar la decisió que en sortís d'un referèndum. Un bon senyal per al sobiranisme però sobretot per a la salut democràtica del país que desborda clarament l'estret punt de vista de la Constitució Espanyola en aquest tema.


L'altra pregunta nova és la que fa referència a l'increment del nombre de partidaris de la independència en els últims dos-tres anys. En aquests cas, són els electorats de tots els partits els que constaten aquest creixement. Queda clar, doncs, que l'aprovació de l'Estatut de 2006 no ha suposat, com pretenien alguns, el tancament definitiu del plet territorial entre Catalunya i Espanya.


Massa sovint, es parla de l'independentisme com un tema de minories sobredimensionades. La sorprenent enquesta, però, reafirma que a una majoria de catalans ja no li espanta fer-se preguntes sobre el seu propi futur sense cap mena de restricció mental i legal.

Tornar Imprimir · Enviar a un amic · Crea PDF

La Fotografia
Ibarretxe: som a l'inici del camí
16/10/2007 · Madrid · Foto: ACN
La dignitat i la política conseqüent del lehendakari Ibarretxe s'han enfrontat avui amb l'encantador de serpents i el talante de José Luís Rodríguez Zapatero, que no ha pogut torejar-lo. L'entrevista entre els presidents del govern espanyol i basc ha acabat com era de preveure: Zapatero s'ha tancat en banda i no ha acceptat cap mena d'operació ni d'estratègia política que no entri dins la Constitució espanyola i la legislació vigent. El lehendakari, per la seva part, s'ha refermat en la seva intenció sobirana de promoure una consulta l'octubre del 2008 amb l'autorització del Parlament basc i d'acord amb el govern espanyol.
Llegeix més Imprimeix · Envia a un amic · Crea PDFIbarretxe: som a l'inici del camí
16/10/2007 · Madrid · Foto: ACN
La dignitat i la política conseqüent del lehendakari Ibarretxe s'han enfrontat avui amb l'encantador de serpents i el talante de José Luís Rodríguez Zapatero, que no ha pogut torejar-lo. L'entrevista entre els presidents del govern espanyol i basc ha acabat com era de preveure: Zapatero s'ha tancat en banda i no ha acceptat cap mena d'operació ni d'estratègia política que no entri dins la Constitució espanyola i la legislació vigent. El lehendakari, per la seva part, s'ha refermat en la seva intenció sobirana de promoure una consulta l'octubre del 2008 amb l'autorització del Parlament basc i d'acord amb el govern espanyol.

Ibarretxe vol i desitja un procés com el de Downing Street, a través del qual el govern britànic va admetre reconèixer sense límits la voluntat dels nord-irlandesos, com a mida per solucionar el conflicte del nord d'Irlanda. El lehendakari també ha transmès al president espanyol, molt encertadament, que "el talante no es converteixi, una vegada més, en el desplante" i que la proposta que presenta és possible segons l'article 149 de la Constitució espanyola, que no s'hi oposa ni en diu res.
El lehendakari també li ha advertit que el nacionalisme democràtic basc i els ciutadans d'Euskadi no estan disposats a què ETA i la violència marquin el pas, ni que tampoc l'Estat tingui l'exclusiva de poder negociar amb qui vulgui i amb qui vulgui, com ha fet reiteradament amb ETA en l'últim quart de segle.

Zapatero, a pocs mesos de les eleccions, contra la paret del PP i la Brunete mediàtica, ha repetit als periodistes: "Allò que no es pot fer, no es pot fer". Tot i que el lehendakari li havia obert una porta -que potser no ha agradat massa als sectors més sobiranistes d'Euskadi- dient-li que ell busca una relació còmoda dels bascos dins d'Espanya, Zapatero li ha repetit la música i la lletra ja gastada en els últims anys: acord entre els bascos, la via autonomista i el sostre de la Constitució espanyola.

Zapatero, que ja va prendre la mida als catalans, a La Moncloa amb Artur Mas, sap que el lehendakari no té res a veure amb aquell polític català. I la societat basca, tampoc. Caldria preguntar-se de quina forma es pretén prohibir una consulta com la que demana i vol exercir el lehendakari i que, si es prohibeix manu militari o per la via judicial, quines sortides donarà al sobiranisme basc, col·locant a la presó i el nacionalisme basc democràtic preprimit. O s'atreviran a posar a la presó els representants lliurement escollits pel poble?

El lehendakari i Zapatero saben que, fa uns dies, el president del govern espanyol va necessitar el PNB al Congrés dels diputats. L'un i l'altre, i les institucions que presideixen, convé que facin servir els mesos que queden per a les eleccions estatals i després, amb els resultats sobre la taula, tornar-ne a parlar. Per això, el lehendakari ha deixat clar que avui érem al començament del camí.

Torna Imprimeix · Envia a un amic · Crea PDF

NotíciesPolítica
Sánchez Camacho, nominada per reconquerir la província rebel de Girona
16/10/2007 · Girona · Foto: ACN
El PP està 'preparat per guanyar' les properes eleccions estatals. Així ho difon als quatre vents en la precampanya electoral que ja està duent a terme des de la tornada d'agost. El PP català, però, vol deixar de ser l'ovella negra de la família popular espanyola i s'ha proposat obtenir representació a la irreductible província del nord-est peninsular que resisteix ara i sempre als seus tentacles. Per fer-ho, Sirera i el violent García Albiol confien en l´expresidenta provincial del PP gironí i actual diputada al Congrés espanyol, la blanenca Alícia Sánchez Camacho, que ja va aconseguir l'escó per Girona el 2000, quan Aznar va sumar majoria absoluta. Sánchez Camacho avisa que el gironí "és un escó molt important des del punt de vista estructural". Llegeix més Imprimeix · Envia a un amic · Crea PDF
16/10/2007 · Girona · Foto: ACN
El PP està 'preparat per guanyar' les properes eleccions estatals. Així ho difon als quatre vents en la precampanya electoral que ja està duent a terme des de la tornada d'agost. El PP català, però, vol deixar de ser l'ovella negra de la família popular espanyola i s'ha proposat obtenir representació a la irreductible província del nord-est peninsular que resisteix ara i sempre als seus tentacles. Per fer-ho, Sirera i el violent García Albiol confien en l´expresidenta provincial del PP gironí i actual diputada al Congrés espanyol, la blanenca Alícia Sánchez Camacho, que ja va aconseguir l'escó per Girona el 2000, quan Aznar va sumar majoria absoluta. Sánchez Camacho avisa que el gironí "és un escó molt important des del punt de vista estructural".

Amb l'arribada de Josep Piqué al capdavant de les files populars, però, va estar a punt d'estroncar la carrera de la jove promesa popular, ja que Piqué va apostar per l'exmilitant d'Unió Enric Millo com a cap de llista a Girona. Ara, quan el PP es troba immers en un exercici d'introspecció ideològica, Sánchez Camacho torna a relluir com a cap de llista. En un principi, se li ha encarregat la tasca de coordinar el comitè de campanya com a primer pas pel seu més que probable nomenament com a candidata de la formació al Congrés espanyol per Girona.
En un moment en què el PP encara no ha acabat de perfilar qui encapçalarà la llista per Barcelona i Lleida, tothom apunta que Sánchez Camacho encapçalarà la croada gironina, mentre que Francesc Ricomà aspirarà a mantenir l'únic escó del PP a Tarragona.

Sánchez Camacho, doncs, vol fer-se seu un escó de la ‘província rebel', possiblement el segon que actualment té Esquerra, ja que el 2004 va sumar el 23,34% dels vots, mentre que el PP va atraure l'11,45% dels sufragis. És per això que la diputada parla de "repte", un repte que també es marca tota la franquícia popular a Catalunya: mantenir els 6 escons del 2004 i aproximar-los, el màxim possible, als 12 aconseguits el 2000. La clau, segons Sirera i companyia, rau en accentuar el discurs contrari a la immigració i la llengua i cultura catalanes.

TornaImprimeix · Envia a un amic · Crea PDF

NotíciesGeneral
La jutgessa que va imposar el castellà a un testimoni va impedir que l’ultra Pedro Varela entrés a presó
16/10/2007 · Barcelona
Fa uns dies, al judici pels fets de la Patum de Berga que van acabar amb la mort del jove Josep Maria Isanta, la jutgessa Ana Ingelmo va fer canviar d’idioma a un dels testimonis, que s’expressava en català, amb l’argument que alguns dels acusats no l’entenien. La decisió va aixecar polèmica, el magistrat Alfons López Tena va instar el Consell General del Poder Judicial a obrir un expedient a la jutgessa i ara el Síndic de Greuges també s’ha queixat. Amb tot, el CGPJ no obrirà cap expedient i la queixa del Síndic no podrà prosperar. Ara fa vuit anys, però, Ana Ingelmo ja es va destacar per un altre assumpte, i no pas per positiu. Llegeix més Imprimeix · Envia a un amic · Crea PDF
16/10/2007 · Barcelona
Fa uns dies, al judici pels fets de la Patum de Berga que van acabar amb la mort del jove Josep Maria Isanta, la jutgessa Ana Ingelmo va fer canviar d’idioma a un dels testimonis, que s’expressava en català, amb l’argument que alguns dels acusats no l’entenien. La decisió va aixecar polèmica, el magistrat Alfons López Tena va instar el Consell General del Poder Judicial a obrir un expedient a la jutgessa i ara el Síndic de Greuges també s’ha queixat. Amb tot, el CGPJ no obrirà cap expedient i la queixa del Síndic no podrà prosperar. Ara fa vuit anys, però, Ana Ingelmo ja es va destacar per un altre assumpte, i no pas per positiu.

Després que el jutge Santiago Vidal, en un gest de valentia sense precedents, aconseguís condemnar el reconegut ultra Pedro Varela, entre altres coses propietari de la llibreria filonazi Europa, a cinc anys de presó i una forta multa econòmica, tres jutges de la Secció Tercera de l’Audiència Provincial de Barcelona, presidits per la mateixa Ingelmo, van decidir posar en dubte la sentència, de manera que el Tribunal Superior elevava la qüestió al Tribunal Constitucional de Madrid i allí el tema quedava encallat, encara ara.

L’argument d’aquests tres jutges era que castigar els dubtes sobre un genocidi històric vulnerava el dret a la llibertat d’expressió. És a dir, negar l’Holocaust, segons Ingelmo i companyia, no pot considerar-se un delicte segons la Constitució Espanyola. I és que la carta magna val per a tot. Si la nova llei del Codi Penal recull un article (607.2) que posa al dia aquesta qüestió, tal com succeeix a Alemanya i diversos estats europeus, s’agafa la Constitució i assumpte resolt. Ja al seu dia s van queixar entitats com SOS-Racisme i l’Amical Mathausen. Mentrestant, Varela segueix lliure, la llibreria Europa oberta i Ana Ingelmo imposant el castellà a la sala. TornaImprimeix · Envia a un amic · Crea PDF

La Fotografia
La Barcelona GSE rep el suport del món econòmic, polític i empresarial en la seva inauguració
16/10/2007 · Barcelona
Les principals autoritats i personalitats del món econòmic, polític i empresarial del país es van aplegar dilluns 15 d’octubre en la cerimònia d’inauguració de la Barcelona Graduate School of Economics, una iniciativa catalana de forta vocació internacional liderada pel catedràtic Andreu Mas-Colell i diversos investigadors. En un acte presidit pel president Montilla, i que va tenir com a espectadors d’excepció els expresidents Pujol i Maragall, es va donar oficialment la llum verda a la nova institució impulsada per les universitats Pompeu Fabra i Autònoma de Barcelona, el CSIC i el CREI.
Llegeix més Imprimeix · Envia a un amic · Crea PDFLa Barcelona GSE rep el suport del món econòmic, polític i empresarial en la seva inauguració
16/10/2007 · Barcelona
Les principals autoritats i personalitats del món econòmic, polític i empresarial del país es van aplegar dilluns 15 d’octubre en la cerimònia d’inauguració de la Barcelona Graduate School of Economics, una iniciativa catalana de forta vocació internacional liderada pel catedràtic Andreu Mas-Colell i diversos investigadors. En un acte presidit pel president Montilla, i que va tenir com a espectadors d’excepció els expresidents Pujol i Maragall, es va donar oficialment la llum verda a la nova institució impulsada per les universitats Pompeu Fabra i Autònoma de Barcelona, el CSIC i el CREI.

La lliçó inaugural va anar a càrrec del comissari europeu d’Economia, Joaquín Almunia, i també hi va intervenir la ministra d’Educació i Ciència, els dos rectors i el president del CSIC. A més dels expresidents catalans, les primeres fileres estaven ocupades per alguns dels patrons i per diversos responsables polítics i institucionals: els presidents de Banc Sabadell, d’Agbar, de Caixa Catalunya, de FemCAT i de la Cambra de Comerç; els consellers d’Economia i Finances i d’Innovació i Universitats, Antoni Castells i Josep Huguet; els presidents del Foment, de PIMEC i de CECOT, els vicepresidents del Cercle d’Economia i d’Òmnium Cultural, i el president de la Cambra de Comerç Americana, així com el cònsol dels Estats Units; i una nodrida representació política i institucional, que incloïa Artur Mas, Duran Lleida, el tinent d’alcalde Jordi William Carnes, Xavier Trias, Josep Piqué, i els diputats Antoni Castellà, Carles Campuzano, Mercè Pigem, Rocio Martínez-Sempere i Toni Comín, així com el president del Barça, Joan Laporta.

Andreu Mas-Colell va agrair el suport rebut, i va destacar la dimensió internacional de la GSE: 99 estudiants de 31 països –només 4 catalans i 4 espanyols– omplen des del 26 de setembre els seus quatre màsters (íntegrament en anglès), i s’està treballant per a oferir dos o tres programes de màster més per al 2008.

La Barcelona GSE, dirigida pel politòleg Eduard Vallory, és la consolidació d’un clúster acadèmic català de quatre unitats de gran impacte internacional en recerca. La voluntat de la GSE és enfortir aquesta activitat de recerca i alhora prendre posició en el nou espai de postgrau europeu i a nivell mundial, amb una oferta acadèmica en l’àmbit de l’economia enfocada tant a la capacitació professional com a la preparació investigadora. Torna Imprimeix · Envia a un amic · Crea PDF


Tecnologia i país Més cròniques

Qui no s'arrisca, no pisca
16/10/2007 · Carles Toronjo i Manyé
Aquesta és una expressió molt nostrada i que pot ésser aplicada a una gran quantitat d’àmbits i aspectes de la nostra realitat, del nostre dia a dia. En aquests moments, em ve al cap l’àmbit polític. Quants cops hem sentit a dir, per part d’algun dels nostres intel·lectuals, aquesta frase feta emprada en referència al nostre país i la seva voluntat d’anar més enllà? ... La pregunta, segurament, evoca el lector a recordar algunes declaracions, paraules d’algun dels nostres destacats analistes polítics on l’hagi emprada i, hores d’ara, els exemples començaran a aglutinar-se-li. L’assumpció del risc és cabdal i s’haurà d’executar, portar-la a la pràctica si, veritablement, volem avançar en termes de sobirania. La cosa és així i la nostra classe política ho sap. Cal arriscar-se, cal jugar-se-la. Llegeix mésImprimeix · Envia a un amic · Crea PDF
16/10/2007 · Carles Toronjo i Manyé
Aquesta és una expressió molt nostrada i que pot ésser aplicada a una gran quantitat d’àmbits i aspectes de la nostra realitat, del nostre dia a dia. En aquests moments, em ve al cap l’àmbit polític. Quants cops hem sentit a dir, per part d’algun dels nostres intel·lectuals, aquesta frase feta emprada en referència al nostre país i la seva voluntat d’anar més enllà? ... La pregunta, segurament, evoca el lector a recordar algunes declaracions, paraules d’algun dels nostres destacats analistes polítics on l’hagi emprada i, hores d’ara, els exemples començaran a aglutinar-se-li. L’assumpció del risc és cabdal i s’haurà d’executar, portar-la a la pràctica si, veritablement, volem avançar en termes de sobirania. La cosa és així i la nostra classe política ho sap. Cal arriscar-se, cal jugar-se-la.

Però, com esmentava al començament d'aquesta crònica, no només a nivell polític aquesta expressió és aplicable. Al món econòmic i de l'empresa, també. Els empresaris i els emprenedors han d'arriscar-se per tal de fer progressar, avançar i créixer el seu negoci. És imprescindible una actitud de treball, d'esforç i diria -permeteu-me l'estirabot- de trencar-se les banyes pel negoci. Sense aquest comportament, les empreses i els negocis no poden prosperar, no poden anar a més. I aquest fet, en l'època que vivim, està molt lligat a les noves tecnologies ja que l'adopció d'aquesta actitud anima, esperona el creixement de l'activitat tecnològica a Catalunya. Una manera de procedir que, malauradament, brilla per la seva absència i les dades així ho constaten. Aquesta por a arriscar del sector empresarial limita les possibilitats tecnològiques -i les que se'n deriven d'aquestes- del nostre país i, per tant, dificulta que Catalunya es posicioni òptimament en el sector de les TIC. D'aquí que fóra bo que s'executessin polítiques i iniciatives, des de diferents àmbits, que permetessin un canvi en aquesta concepció empresarial i facilitessin l'assumpció de riscos.
D'altra banda, hi ha una altra necessitat, pel que fa a la tecnologia, que cal palliar. Es tracta de la connexió a Internet. De la banda ampla. I més concretament, de dos aspectes específics d'aquesta. El seu preu i la seva capacitat. Abans, però, és just destacar els projectes que està impulsant el govern català per tal de fer possible que no es produeixi la fractura digital territorial i que, per tant, independentment del lloc de residència tothom que vulgui pugui accedir a la xarxa. Un aspecte que, desgraciadament, tot i la millora que significarà -teletreball, cohesió digital del territori, ...- no serà suficient. Ens cal apuntar més lluny. Mirar a Europa i col·locar-nos al seu nivell en preu i capacitat. Un preu més moderat i una major velocitat possibilitarien, entre d'altres, que l'oferta de serveis i negocis a Internet fos molt més elevada. Un fet que no cal dir que seria quelcom altament recomanable. I que esperem, que en aquest aspecte també s'assumeixi risc i les operadores de telecomunicacions i l'administració en parlin i arribin a un acord que permeti treballar en la solució d'aquest inconvenient que limita el nostre desenvolupament.

Ras i curt, la manca de cultura de risc de la nostra classe empresarial i les limitacions de l'ample de banda són dos importants aspectes a millorar si volem, com a país, créixer i progressar en l'àmbit tecnològic, innovador i econòmic.

TornaImprimeix · Envia a un amic · Crea PDF

La Fotografia
Els 300 anys d’ocupació, al Museu d’Història de Catalunya
16/10/2007 · Barcelona
Ho vam anunciar fa un temps i aquest dimarts, finalment, ha tingut lloc la inauguració de l’exposició “Catalunya i la Guerra de Successió”. És al Museu d’Història de Catalunya i suposa la segona activitat notòria de la Comissió Catalunya 2014, creada la legislatura passada i que fins ara semblava morta i enterrada abans de fer res. Val a dir que és una exposició de luxe, que se li ha donat rang de gran format -1.000 m2- i que compta amb el comissionat de l’historiador Agustí Alcoberro, que fa 10 anys que es dedica a tot allò relacionat amb la Guerra de Successió i que es garantia de qualitat i rigor.
Llegeix més Imprimeix · Envia a un amic · Crea PDFEls 300 anys d’ocupació, al Museu d’Història de Catalunya
16/10/2007 · Barcelona
Ho vam anunciar fa un temps i aquest dimarts, finalment, ha tingut lloc la inauguració de l’exposició “Catalunya i la Guerra de Successió”. És al Museu d’Història de Catalunya i suposa la segona activitat notòria de la Comissió Catalunya 2014, creada la legislatura passada i que fins ara semblava morta i enterrada abans de fer res. Val a dir que és una exposició de luxe, que se li ha donat rang de gran format -1.000 m2- i que compta amb el comissionat de l’historiador Agustí Alcoberro, que fa 10 anys que es dedica a tot allò relacionat amb la Guerra de Successió i que es garantia de qualitat i rigor.

Segons Alcoberro, el conflicte que va suposar la pèrdua de l’Estat català, és a dir, de les institucions de govern pròpies –sobirania legislativa, fiscal, judicial, competències municipals, etc- és encara avui molt desconegut. “Hi ha una gran confusió sobre el tema, es barreja amb la Guerra dels Segadors, es confón Felip V amb el comte duc d’Olivares... Requereix, per tant, una difusió potent”, ha dit durant la inauguració.

En aquest sentit, el plantejament de l’exposició no és carregós i els textos són breus i clarificadors. Però la voluntat manifesta de prescindir de material no coetani, és a dir, de tot el que posteriorment, ja en ple segle XIX, va construir l’imaginari romàntic del catalanisme, li resten efectivitat. L’exposició és un passeig entre documents, cartes, gravats i estris barrocs, cosa que, pel que fa a la difusió pedagògica, és poc atractiva. Això sí, els iniciats hi trobaran peces de gran valor històric i emocional, com els Furs de València, la sentència de mort del general Moragues, el Decret de Nova Planta, la relació de presos -amb Basset com a número u- enviats a Alacant, Pamplona i Hondarríbia o un parell de canons autèntics –el Bruc i el Destructor-. Amb una absència destacable, però: l’enorme quadre de la Batalla d’Almansa, que pels recels dels tècnics del Prado, no ha viatjat a Catalunya.

La mostra fa referències també a València i Aragó, però es troba a faltar més èmfasi en la unitat orgànica que constituïen junt amb Catalunya, fins al punt que es parla de Lleida com “la primera ciutat catalana ocupada per les tropes borbòniques”. Així ho ha dit també el vicepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira -present a la inauguració- que ha afegit que “sembla que Lleida estigui condemnada a una dissort històrica” en referència a l’ocupació franquista l’abril de 1939. En el context de la Guerra de Successió no hagués sobrat, tampoc, que es parlés de la crema de Xàtiva.

En definitiva, una exposició –més altres iniciatives associades com les rutes 1714 i diverses conferències- que, en paraules de Carod, “ningú s’hauria de perdre”. Uns fets que van comportar una repressió i un exili comparables, en proporció, als de 1939, així s’ho mereixen. I una episodi de resistència a ultrança, quan la història catalana no brilla precisament per això, també. Torna Imprimeix · Envia a un amic · Crea PDF

NotíciesEsport
El diari Sport sorprèn i reivindica les seleccions catalanes
16/10/2007 · Barcelona
Costava de creure però era cert. El diari Sport, en la seva edició de dilluns, treia ni més ni menys que dues pàgines amb una crònica que sota el títol “La crónica del encuentro que nunca existió” parlava del Catalunya – Estats Units prohibit i que s’hauria d’haver jugat el dia anterior, diumenge. El subtítol, ben explícit: “Villar no dejó que el Lluís Companys fuera una fiesta deportiva y reivindicativa”. Amb el tema de l’idioma, als principals diaris esportius catalans el més calent és a l’aigüera, i fins ara, el ressò de les seleccions esportives catalanes, també. Però el reportatge d’aquesta setmana, signat per Jordi Gastó i Ivan San Antonio, tal vegada suposa un punt d’inflexió. Llegeix més Imprimeix · Envia a un amic · Crea PDF
16/10/2007 · Barcelona
Costava de creure però era cert. El diari Sport, en la seva edició de dilluns, treia ni més ni menys que dues pàgines amb una crònica que sota el títol “La crónica del encuentro que nunca existió” parlava del Catalunya – Estats Units prohibit i que s’hauria d’haver jugat el dia anterior, diumenge. El subtítol, ben explícit: “Villar no dejó que el Lluís Companys fuera una fiesta deportiva y reivindicativa”. Amb el tema de l’idioma, als principals diaris esportius catalans el més calent és a l’aigüera, i fins ara, el ressò de les seleccions esportives catalanes, també. Però el reportatge d’aquesta setmana, signat per Jordi Gastó i Ivan San Antonio, tal vegada suposa un punt d’inflexió.

I és que la crònica no podia ser més explícita: lamenta que mentre altres seleccions han jugat partits oficials, Catalunya no ha pogut fer ni un amistós, critica que els catalans no haguem pogut enarborar els senyeres i les estelades al Camp Nou i ens haguéssim de perdre un espectacle futbolístic de gran nivell. I tot, “por el capricho de unes personas que viven a más de 600 kilómetros de la Ciudad Condal”. I afegeix que “Catalunya no pudo ayer jugar a fútbol, algo que no se prohibe ni en países dictatoriales”. A més, en cas d’haver-se jugat, al diari asseguren que l’endemà hi hagués hagut sis o set pàgines amb tota la informació del partit. TornaImprimeix · Envia a un amic · Crea PDF

NotíciesSocietat Civil
Èric Bertran narra el primer cas de 'bullying' lingüístic
16/10/2007 · Barcelona
El jove Èric Bertran, represaliat per haver demanat al supermercat Dia que etiquetés els seus productes en català, narra amb pèls i senyals, narra a L’institut de la vergonya (Proa) el calvari que va haver de patir un cop va haver superat el malson viscut a l’Audiència Nacional espanyola. En tornar a casa, però, es va trobar amb què els seus companys i professors li van fer el buit, fins al punt que va haver de traslladar-se d’institut per evitar els insults i agressions de què era constantment objecte. Llegeix més Imprimeix · Envia a un amic · Crea PDF
16/10/2007 · Barcelona
El jove Èric Bertran, represaliat per haver demanat al supermercat Dia que etiquetés els seus productes en català, narra amb pèls i senyals, narra a L’institut de la vergonya (Proa) el calvari que va haver de patir un cop va haver superat el malson viscut a l’Audiència Nacional espanyola. En tornar a casa, però, es va trobar amb què els seus companys i professors li van fer el buit, fins al punt que va haver de traslladar-se d’institut per evitar els insults i agressions de què era constantment objecte.

Bertran denuncia amb fermesa el pèssim paper que va desenvolupar la direcció del centre on estudiava, que permetia -i fins i tot fomentava- que els seus companys el titllessin de ‘terrorista'. Bertran justifica que no hagi explicat aquesta experiència anteriorment: "Fins que no van passar cinc o sis mesos d'ençà que vaig haver d'abandonar l'institut de Vidreres no vaig ser capaç de començar a explicar-ho públicament. Podia entendre que Espanya rebutgés la meva catalanistat, és clar, però no em sabia avenir que hagués de justificar aquesta catalanitat als Països Catalans".
El jove, després d'haver narrat amb pèls i senyals tot l'assetjament que va patir, apunta que el seu cas no únic arreu del país: "Els professors i els polítics ho amaguen, però el cert és que aquest problema existeix i són molts els alumnes de Catalunya, no espanyolitzats, que s'han de discutir diàriament perquè els deixin ser senzillament catalans". Alhora, no s'està de criticar la política educativa impulsada per la Generalitat: "‘Hem creat una educació completament en català', diu la Generalitat. Però és mentida".

Amb el llibre, Bertran pretén "analitzar l'actitud que tenim els catalans davant d'aquest tema i demostrar que el mal és dins de casa, no a Espanya. Vull dir que si no avancem és perquè no volem, perquè tenim por, perquè mai no ens posem d'acord, perquè ens equivoquem d'enemic; i així, mai no avançarem".

TornaImprimeix · Envia a un amic · Crea PDF

La Fotografia
Benach reclama que s'anul·li el judici contra el president Companys
16/10/2007 · Barcelona
El president del Parlament, Ernest Benach, va reclamar dilluns al govern espanyol que compleixi el que va prometre i anul·li definitivament el judici contra el president de la Generalitat republicana Lluís Companys, afusellat el 15 d’octubre de 1940 al castell de Montjuïc. Benach va fer aquestes declaracions després de l’ofrena floral de la Mesa a la tomba del president, al fossar de la Pedrera, al cementiri de Montjuïc. En l’acte han participat també el vicepresident primer, Higini Clotas, i els secretaris Lídia Santos, Antoni Castellà i Jordi Miralles. Després del minut de silenci corresponent, la delegació del Parlament va fer una altra ofrena al Monument als Immolats per la Llibertat de Catalunya, al mateix fossar.
Llegeix més Imprimeix · Envia a un amic · Crea PDFBenach reclama que s'anul·li el judici contra el president Companys
16/10/2007 · Barcelona
El president del Parlament, Ernest Benach, va reclamar dilluns al govern espanyol que compleixi el que va prometre i anul·li definitivament el judici contra el president de la Generalitat republicana Lluís Companys, afusellat el 15 d’octubre de 1940 al castell de Montjuïc. Benach va fer aquestes declaracions després de l’ofrena floral de la Mesa a la tomba del president, al fossar de la Pedrera, al cementiri de Montjuïc. En l’acte han participat també el vicepresident primer, Higini Clotas, i els secretaris Lídia Santos, Antoni Castellà i Jordi Miralles. Després del minut de silenci corresponent, la delegació del Parlament va fer una altra ofrena al Monument als Immolats per la Llibertat de Catalunya, al mateix fossar.

Benach va afirmar que "després de tres anys d'haver-se promès que s'anul·laria el judici al president Companys això encara no s'ha fet, i sincerament crec que és lamentable a aquestes alçades". Així mateix, va recordar que "Companys era un president escollit democràticament pel poble de Catalunya que va ser afusellat pel feixisme, amb la complicitat del nazisme, i ningú no ha demanat perdó per això i ningú no ha anullat un judici que va ser una burla a la democràcia i a la llibertat".

I va afegir: "Avui i aquí, i justament perquè recordem el passat i ens volem projectar cap al futur, torno a demanar formalment i públicament que es compleixi allò que es promet. Ja sé que això a vegades costa, però aquesta és una qüestió de dignitat nacional". Finalment, va argumentar que és important que els països que han tingut "sotracs" en la seva història es normalitzin, cosa que ha afirmat que Catalunya fa de manera permanent.

Torna Imprimeix · Envia a un amic · Crea PDF

Recull de premsaPolítica
Carod-Rovira: “A alguns sectors d’ERC els costa d’entendre que som en una crisi de creixement” 16/10/2007 · Barcelona
El vicepresident de la Generalitat i president d’ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, analitza, en una entrevista al setmanari El Temps, la situació de la seva formació a les portes de la Conferència Nacional, que se celebrarà el 20 d’octubre, i la cruïlla en què, a parer seu, viu actualment l’independentisme. Carod-Rovira creu que “Esquerra és a la cruïlla de si continua essent l’expressió de l’independentisme de sempre, amb algun càrrec institucional, o bé si opta per assumir que és un partit mitjà, amb l’aspiració de ser un de gran, que a la propera onada política el diàleg principal sigui a tres, no a dos com ha estat fins ara”. Llegeix més Imprimeix · Envia a un amic · Crea PDF
16/10/2007 · Barcelona
El vicepresident de la Generalitat i president d’ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, analitza, en una entrevista al setmanari El Temps, la situació de la seva formació a les portes de la Conferència Nacional, que se celebrarà el 20 d’octubre, i la cruïlla en què, a parer seu, viu actualment l’independentisme. Carod-Rovira creu que “Esquerra és a la cruïlla de si continua essent l’expressió de l’independentisme de sempre, amb algun càrrec institucional, o bé si opta per assumir que és un partit mitjà, amb l’aspiració de ser un de gran, que a la propera onada política el diàleg principal sigui a tres, no a dos com ha estat fins ara”.

És en aquest sentit que afirma que “a alguns sectors d’Esquerra els costa d’entendre que som en una crisi de creixement, entesa la ‘crisi’ en la dimensió positiva”. Segons Carod-Rovira, la batalla que Esquerra ha de guanyar és la “d’optar entre una pràctica política que ens situa en la marginalitat, amb un discurs radical que serveix simplement per fer més independentistes els qui ja ho són, o optar per una vocació de majoria política en la qual fem que s’estengui la consciència nacional”.

En aquesta batalla per a aconseguir una majoria social per la sobirania, “Esquerra ha de mantenir l’electorat de sempre”, però subratlla que “per arribar on volem arribar, no n’hi ha prou”. Per això, creu que “hem de conjuminar el fet de mantenir els qui ja hi érem amb el fet d’incorporar aquells a qui fins ara no els havia passat mai pel cap que ens podrien votar”. Aquesta és, segons Carod-Rovira, “la batalla que té Esquerra per guanyar”.

D’altra banda, creu que en aquest país “hauríem de fer el pensament de no perdre més temps, ni més oportunitats, ni beneficis a regenerar Espanya, que era el gran objectiu del catalanisme, el segle XX”, ja que “Espanya ja s’ha regenerat” i és “una absoluta utopia pensar que a Espanya algú es vulgui federar amb Catalunya”. Per això, assegura que “és més fàcil d’assolir una nació catalana independent que no una Espanya federal.

La segona necessita l’acord de totes dues parts, mentre que la primera, si és una voluntat majoritària, només en necessita una”. En aquest sentit, afirma que “Catalunya ja ho ha provat tot, amb Espanya” i que “només falta provar el divorci amistós i el bon veïnatge”. I, afegeix: “amb Espanya hem de continuar tenint-hi grans espais de complicitat i col.laboració. Però col•laborar no vol dir supeditar-nos-hi”. Llegeix més Imprimeix · Envia a un amic · Crea PDF

Recull de premsaPolítica
Joan Carretero: “ERC està fent el procés de devaluació ideològica que no va viure en la transició” 16/10/2007 · Barcelona
El líder del sector crític d’ERC ‘Reagrupament.cat’, Joan Carretero, creu que “Esquerra està fent el procés de devaluació ideològica que no va viure en la transició”. Carretero afirma, en una entrevista publicada a El Punt, que “nosaltres diem que hem de ser bons gestors i, alhora, no renunciar als objectius fonamentals del partit. El més paradigmàtic és el logotip. Es deixen la R i la C i quedem com Esquerra, que és un concepte que en l’Europa Occidental del segle XXI vol dir poca cosa”. Llegeix més Imprimeix · Envia a un amic · Crea PDF
16/10/2007 · Barcelona
El líder del sector crític d’ERC ‘Reagrupament.cat’, Joan Carretero, creu que “Esquerra està fent el procés de devaluació ideològica que no va viure en la transició”. Carretero afirma, en una entrevista publicada a El Punt, que “nosaltres diem que hem de ser bons gestors i, alhora, no renunciar als objectius fonamentals del partit. El més paradigmàtic és el logotip. Es deixen la R i la C i quedem com Esquerra, que és un concepte que en l’Europa Occidental del segle XXI vol dir poca cosa”.

Pel que fa a la conferència nacional, que s’ha de celebrar el proper 20 d’octubre, Carretero no hi veu “cap possibilitat” que les seves tesis guanyin. En aquest sentit, afirma que “hem guanyat des del punt de vista que hem pogut presentar la nostra esmena i obliguem la direcció a fer un debat en profunditat, cosa que fa temps que no els agrada fer. I, a més, els militants poden triar. Però si fem una extrapolació, seríem el 10% de militants. I amb això és impossible guanyar ni conferències ni congressos”. Però subratlla que “som aquí, la nostra veu s’escolta i com a mínim som l’últim poblat de la Gàl.lia que s’oposa a la deixadesa dels objectius d’ERC”.

Carretero creu que “el més important no és gestionar, sinó ser pal de paller de tots els moviments sobiranistes, no només d’esquerres. Amb l’objectiu de la independència, no com CDC”. D’altra banda, aposta per fer un canvi de lideratges a Esquerra: “I per higiene democràtica. Aquesta gent fa onze anys que dirigeix el partit. Amb vuit anys n’hi ha prou”. D’altra banda, creu que “Puigcercós la va vessar, es va equivocar de manera greu anunciant que volia ser candidat”.

Finalment, considera que Esquerra ha de buscar aliats internacionals, ja que actualment “en tenim zero”. En aquest sentit, afirma que “tenim una llarga tradició de fer-nos amics de gent que té els mateixos o més problemes que nosaltres. I mai ens fem amics d’algú que ja ho ha resolt tot. Som els clàssics del club del que tothom vol marxar i nosaltres ens hi quedem. Al final serem els degans del club de les nacions sense estat, perquè tots se’n surten”. Llegeix més Imprimeix · Envia a un amic · Crea PDF

NotíciesPolítica
El nacionalisme invisible
15/10/2007 · Madrid
A Catalunya, és prou clar i tothom n’és sabedor –i patidor-, però a Espanya –i entre les ments espanyoles d’aquí- poques vegades s’és conscient que existeix, i es practica intensament i constant, un nacionalisme espanyol. S’han escrit i dit multitud de consideracions sobre els nacionalismes català o basc, la majoria demonitzadores, tendencioses i plenes de bilis, però rares vegades s’ha reflexionat sobre el nacionalisme espanyol. I si s’ha fet, s’ha volgut vendre com una cosa de la dreta espanyola. Aquesta mancança de reflexió científica sobre el nacionalisme espanyol, però, poc a poc es va començant a solventar. Llegeix més Imprimeix · Envia a un amic · Crea PDF
15/10/2007 · Madrid
A Catalunya, és prou clar i tothom n’és sabedor –i patidor-, però a Espanya –i entre les ments espanyoles d’aquí- poques vegades s’és conscient que existeix, i es practica intensament i constant, un nacionalisme espanyol. S’han escrit i dit multitud de consideracions sobre els nacionalismes català o basc, la majoria demonitzadores, tendencioses i plenes de bilis, però rares vegades s’ha reflexionat sobre el nacionalisme espanyol. I si s’ha fet, s’ha volgut vendre com una cosa de la dreta espanyola. Aquesta mancança de reflexió científica sobre el nacionalisme espanyol, però, poc a poc es va començant a solventar.

Certament, hi ha excel.lents reflexions sobre l’anomenat “nacionalisme banal”, el d’Estat, el que no es veu, com el llibre de Michael Billig editat per Afers l'any passat, però ben poques sobre com això es tradueix a Espanya. Hi ha algunes tesis en curs, i, de moment, aquest octubre s’acaba de publicar el llibre col.lectiu Nacionalismo español. Esencias, memoria e instituciones, coordinat pel professor Carlos Taibo i editat per Catarata. Diumenge, el diari El Público se’n feia ressò, amb una doble pàgina que reproduïa íntegrament un dels capítols del llibre.

A més, s’hi feia un breu qüestionari a Taibo, en què explicava que un dels problemes del nacionalisme d’Estat que s’imposa a la ciutadania és que “ni tan sols hi ha la consciència generalitzada que existeix, i aquesta invisibilitat evita, al contrari del que succeeix amb altres, perifèrics, que es pugui discutir. Això no el fa menys nociu”. Però l’entrevistador cau al propi parany i és víctima precisament del que dèiem més amunt, quan intenta endossar a la dreta el concepte de nacionalisme espanyol i lliurar-ne el PSOE. Víctima o més aviat treballador d’aquest diari, vaja.

Sigui com sigui, Taibo li replica que també dins del discurs del PSOE s’hi troben moltes de les idees del nacionalisme espanyol. “Els dos partits comparteixen les mateixes idees, els mateixos plantejaments, no hi ha alternativa. No són els únics. Fins i tot IU, a nivell nacional, adopta part d’aquestes idees”. I és que per a un espanyol no és fàcil qüestionar-se aquest ADN. L’any passat, el País ja comentava alguns d’aquests assumptes amb el mateix Taibo i l’entrevistador també situava el nacionalisme a la dreta. Amb la resposta de Taibo, va canviar ràpid de tema. La sortida: atribuir al professor una suposada militància a IU. Ni en això la va encertar. TornaImprimeix · Envia a un amic · Crea PDF


Política catalana Més cròniques

La conferència nacional d'ERC: un avís, però no un daltabaix
15/10/2007 · Barcelona
Les cartes ja són totes sobre la taula. La conferència nacional d'ERC que dissabte se celebrarà al Palau de Congressos de Barcelona marcarà per bé o per mal el futur del partit i la política catalana. Conscients de la transcendència de l'esdeveniment, l'aparell del partit s'ha preparat a consciència. La feina fosca del vicesecretari general, Xavier Vendrell, sembla que està donant resultats i el nerviosisme que fa unes setmanes hi havia a la direcció -sobretot en el sector Puigcercós- s'ha transformat ara en un optimisme moderat. Llegeix mésImprimeix · Envia a un amic · Crea PDF
15/10/2007 · Barcelona
Les cartes ja són totes sobre la taula. La conferència nacional d'ERC que dissabte se celebrarà al Palau de Congressos de Barcelona marcarà per bé o per mal el futur del partit i la política catalana. Conscients de la transcendència de l'esdeveniment, l'aparell del partit s'ha preparat a consciència. La feina fosca del vicesecretari general, Xavier Vendrell, sembla que està donant resultats i el nerviosisme que fa unes setmanes hi havia a la direcció -sobretot en el sector Puigcercós- s'ha transformat ara en un optimisme moderat.

I és que en les últimes setmanes Vendrell ha redoblat la pressió sobre tots els militants que tenen càrrec a les diferents administracions i als quadres de confiança perquè assisteixin a la conferència i avalin l'actual estratègia del partit. S'espera una xifra rècord d'assistents, uns 2.700, més d'una quarta part de la militància d'Esquerra, que actualment és de 10.400 persones. Per fer-nos una idea al Congrés de Lleida del 2004, l'últim del partit republicà, hi van assistir unes 2.000 persones, tot i que en aquell moment hi havia uns 8.000 militants.

Per tant, doncs, sembla que aquest optimisme moderat de la direcció està avalat pels treballs de lampisteria. Un feina que no impedirà que els dos grups de crítics: el Reagrupament.cat de Joan Carretero i l'Esquerra Independentista d'Uriel Bertran mostrin la seva força o, més ben dit, el seu potencial futur. Les previsions amb què treballa la direcció del partit és que la xifra de dissidents no arribi al 25% dels assistents a la conferència. Una xifra baixa per considerar-lo un daltabaix, però sí un seriós toc d'atenció a determinades línies estratègiques empreses per la direcció en l'últim any i mig.

Amb tot, també caldrà comprovar quines són les propostes alternatives de Bertran i Carretero. Si agradaran, tant com diuen els seus ponents, als electors o si, a ultima hora, hi podrà haver algun tipus d'acord per segellar la fractura. Però aquest últim punt és impossible en el cas del Reagrupament.cat i molt poc probable en el corrent que lidera Bertran. Tot i això no sembla massa probable que s'admetin canvis significatius en la ponència redactada per Joan Ridao.

Però ni que sigui amb un 20% de la militància en contra, un resultat així seria una seriosa advertència per la direcció a mig i llarg termini. No s'ha de menysprear que d'aquí a només cinc mesos hi ha unes eleccions generals i a la majoria d'enquestes pronostiquen un nou pas enrere del partit. Tot plegat amb un congrés a l'estiu o la tardor que es presenta calent per la batalla per al lideratge del partit entre Joan Puigcercós i Josep-Lluís Carod-Rovira. Tot plegat un full de ruta amb múltiples tensions, però a ERC ja tenen la mà trencada a navegar contra vent i marea. TornaImprimeix · Envia a un amic · Crea PDF

NotíciesCultura
La Fira del Llibre i l'home més ràpid del món
15/10/2007 · Xavier Domènech Corbella · Frankfurt
Ara que ja ha acabat l’edició d’enguany de la Fira del Llibre de Frankfurt, amb la cultura catalana com a convidada d’honor, toca fer balanç del que ha suposat aquest important esdeveniment per a la seva projecció internacional. Durant sis dies, Catalunya ha tingut l’oportunitat de presentar-se al món, de donar a conèixer una identitat cultural “singular i universal”. Ara bé, fidels al nostre tradicional 'seny català', no ens hem de deixar endur per l’optimisme desmesurat, i tampoc ens hem d’enganyar, perquè malgrat els prop de 16 milions d’euros que s’han invertit, la realitat és que el missatge no ha arribat amb la mateixa intensitat a tots els destinataris. Malgrat tot, això no deixa de ser raonable, sobretot si tenim en compte que la Fira del Llibre és un esdeveniment cultural i no pas polític. Llegeix més Imprimeix · Envia a un amic · Crea PDF
15/10/2007 · Xavier Domènech Corbella · Frankfurt
Ara que ja ha acabat l’edició d’enguany de la Fira del Llibre de Frankfurt, amb la cultura catalana com a convidada d’honor, toca fer balanç del que ha suposat aquest important esdeveniment per a la seva projecció internacional. Durant sis dies, Catalunya ha tingut l’oportunitat de presentar-se al món, de donar a conèixer una identitat cultural “singular i universal”. Ara bé, fidels al nostre tradicional 'seny català', no ens hem de deixar endur per l’optimisme desmesurat, i tampoc ens hem d’enganyar, perquè malgrat els prop de 16 milions d’euros que s’han invertit, la realitat és que el missatge no ha arribat amb la mateixa intensitat a tots els destinataris. Malgrat tot, això no deixa de ser raonable, sobretot si tenim en compte que la Fira del Llibre és un esdeveniment cultural i no pas polític.

Després d'aquests sis dies, qui més s'ha impregnat de cultura catalana ha estat, sens dubte, el món literari i editorial, no només l'alemany sinó el de totes les nacionalitats que han estat presents a la Fira. En aquest sentit, Catalunya ha fet un gran pas per a exportar les seves lletres més enllà del propi territori. Valgui subratllar, a tall d'exemple, que el nombre de llibres catalans als prestatges de les principals llibreries alemanyes, com Hugendubel o Thalia per citar-ne dues de les més representatives, ha experimentat un abans i un després de la Frankfurter Buchmesse. Entre els llibres més exitosos destaquen, entre d'altres, Pedra de tartera, de Maria Barbal, L'estiu anglès de Carme Riera, els Cent contes de Quim Monzó i, com no podia ser d'altra manera, clàssics com Mercè Rodoreda, Josep Pla o Víctor Català. En total s'han traduït més de 300 llibres catalans a algun idioma estranger, i uns cinquanta a l'alemany.
El món cultural i literari català no ha volgut deixar passar aquesta oportunitat i és per això que durant la Fira del Llibre més de 130 autors i prop de 600 artistes s'han desplaçat no només a Frankfurt sinó també a Berlín, Munic i a d'altres ciutats alemanyes. No hi ha dubte que la Fira constitueix una immillorable ocasió per fer negoci i nous contactes, i en aquest sentit la delegació catalana no ha perdut el temps en absolut.

Per desgràcia, l'intent de polititzar la presència de la cultura catalana a Frankfurt ha estat també a l'ordre del dia. La premsa i la ràdio alemanya s'han fet ressò del boicot dut a terme des de certs mitjans espanyols contraris al protagonisme exclusiu de les lletres catalanes, i en alguns casos fins i tot han compartit aquesta opinió. En una entrevista concedida al diari electrònic alemany Netzeitung el darrer 10 d'octubre, Quim Monzó ja es mostrava escèptic que això no fos així, tot afirmant que tan bon punt es publica a Madrid un article compadint-se dels escriptors espanyols, al cap de dues hores apareix publicat als mitjans de comunicació d'Alemanya, principalment perquè tots els corresponsals alemanys són a Madrid.

Sigui com sigui, la Frankfurter Buchmesse d'enguany també ha deixat moments i anècdotes ben curioses, com per exemple l'impacte que ha causat en terres germàniques la figura del mateix Quim Monzó, qualificat en un article aparegut a la pàgina web oficial de la Fira com a "l'home més ràpid del món", en al·lusió a la seva particular i coneguda oratòria. Fins i tot el burro català ha estat present a Frankfurt, i més d'un diari hi ha fet referència en tant que símbol reivindicatiu dels catalans contra el centralisme espanyolista. Però això millor que no ho diguem en veu alta, no fos cas que a algú se li acudís boicotejar el burro català per la discriminació que suposa no haver convidat també el toro espanyol.

En fi, el que cal fer ara és vetllar perquè les il·lusions, els esforços i els diners invertits a Frankfurt no siguin flor d'un dia i perquè els nostres polítics sàpiguen aprofitar l'empenta que ha suposat la Fira del Llibre per continuar projectant la cultura catalana en l'escenari internacional, ja que aquesta és l'única manera d'obtenir el reconeixement merescut.

TornaImprimeix · Envia a un amic · Crea PDF

Tots els acudits

Imprimeix · Envia a un amic


Cultura Més cròniques

Les lliçons de la fira
15/10/2007 · Barcelona
La “Fira” ja s’ha acabat. Tants mesos parlant-ne i preparant-la, tants rius de tinta vessats a propòsit d’aquesta fira i ara ja s’ha acabat, però només parcialment. Ara cal aprofitar l’èxit aconseguit i l’embranzida generada per tal que hi hagi un punt d’inflexió que permeti projectar internacionalment la llengua i cultura catalanes. La polèmica generada i atiada per la pràctica totalitat de l’opinió publicada espanyola ha fet que molta gent d’aquí i de fora es pregunti: “Què fa una cultura com la catalana en un Estat com l’espanyol?”. Llegeix mésImprimeix · Envia a un amic · Crea PDF
15/10/2007 · Barcelona
La “Fira” ja s’ha acabat. Tants mesos parlant-ne i preparant-la, tants rius de tinta vessats a propòsit d’aquesta fira i ara ja s’ha acabat, però només parcialment. Ara cal aprofitar l’èxit aconseguit i l’embranzida generada per tal que hi hagi un punt d’inflexió que permeti projectar internacionalment la llengua i cultura catalanes. La polèmica generada i atiada per la pràctica totalitat de l’opinió publicada espanyola ha fet que molta gent d’aquí i de fora es pregunti: “Què fa una cultura com la catalana en un Estat com l’espanyol?”.

Tampoc és que a hores d’ara hi hagi massa marge de maniobra i el que cal és no deixar-se intimidar i continuar aplicant la fórmula i el plantejament utilitzats aquesta setmana a Frankfurt. De tot el que ha passat els darrers mesos i sobretot durant la fira d’aquesta setmana passada cal extreure’n lliçons. Una de les que potser és més evident és la necessitat de treballar per tal de millorar la imatge i percepció de Catalunya en la premsa estrangera. La concentració dels corresponsals a Madrid és un reflex més de la gran acumulació de poder que en tots nivells s’hi està produint. Les preguntes i les actituds de bona part dels periodistes a la fira ha evidenciat que és necessari preparar una estratègia de comunicació que permeti donar a conèixer directament la realitat catalana, sense la peculiar mediatització dels mitjans de espanyols.

La incomprensió i desconeixement que han mostrat bona part dels corresponsals de premsa acreditats aquests dies a la fira és similar a la que mostren cada cop que es realitzen iniciatives per demanar l’oficialitat del català a les institucions de la Unió Europea a Brussel·les o Estrasburg: o no s’entén o es veu com una nosa o es posa al mateix nivell d’altres realitats molt diferents. No és un tema menor i, tot i la dificultat que comporta, caldrà pensar com es podrà anar bastint una estratègia de comunicació pròpia. TornaImprimeix · Envia a un amic · Crea PDF

NotíciesCultura
Mea culpa a El Periódico
15/10/2007 · Barcelona
Durant els dies anteriors i els que ha durat la Fira del Llibre de Frankfurt, El Periódico ha estat molt crític amb la manera en què es va preparar i dur a terme la presència de la cultura catalana a la ciutat alemanya. I no només crític, cosa que no hauria de ser dolenta, sinó que sovint s’han tergiversat els fets, s’han alimentat falses polèmiques i s’han seleccionat, d’entre la multitud de reaccions i efectes de la Fira, els més negatius. Ara, tot just tancades les portes del certamen, és ben bé tota una altra història. Llegeix més Imprimeix · Envia a un amic · Crea PDF
15/10/2007 · Barcelona
Durant els dies anteriors i els que ha durat la Fira del Llibre de Frankfurt, El Periódico ha estat molt crític amb la manera en què es va preparar i dur a terme la presència de la cultura catalana a la ciutat alemanya. I no només crític, cosa que no hauria de ser dolenta, sinó que sovint s’han tergiversat els fets, s’han alimentat falses polèmiques i s’han seleccionat, d’entre la multitud de reaccions i efectes de la Fira, els més negatius. Ara, tot just tancades les portes del certamen, és ben bé tota una altra història.

Potser rendits a l'evidència, potser per algun toc d'atenció anònim, l’editorial de diumenge era tota una lloança al devenir de la Fira en concret i a la literatura catalana en general, “massa sovint mirada amb displicència, tant fora com dins del nostre país, com si fos un producte de segona fila”. Afirmacions contundents, ressons de mea culpa. Si dies enrera es lamentava la barreja política - literatura, ahir es deia que els autors “han sabut aprofitar l’ocasió per brillar, amb el suport de les institucions [...]”. I entre altres coses, la Fira ha de servir “perquè el llibre en català guanyi espai entre els mateixos lectors de Catalunya”. Nova afirmació contundent, més ressons de mea culpa, si ens atenem a la tímida promoció del Periódico, quan no omissió directament, en aquest sentit.

Amb tot, el diari encara manté recels; no en va qualifica el balanç del certamen “d’agredolç”. Però uns recels també curiosos. D’una banda, assegura que “seria lamentable aplaudir les resistències, quan no el menyspreu o la ignorància, de molts alemanys per una realitat no emparada per un gran Estat”. Déu n’hi do, sobretot si es té en compte la facilitat amb què la frase pot portar el lector a substituir “alemanys” per “espanyols” i mantenir el seu sentit.

D’altra banda, “resulta risible que s’hagi presentat Catalunya, a Alemanya, com a bressol d’un nacionalisme agressiu”. Més mea culpa? Això sí, segons el diari, aquests poquets efectes negatius es deuen a “les maneres, aires i obsessions que caracteritzen gran part de la classe política catalana”. Més flagelada potser era massa. TornaImprimeix · Envia a un amic · Crea PDF


Territori Més cròniques

Premi Nobel ecologista
15/10/2007 · Barcelona
Divendres passat el comitè Nobel distingia amb el guardó de la pau Al Gore i els experts del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC) de l’ONU, un col·lectiu dels científics mundials més coneixedors de la matèria que des de fa anys alerten sobre les conseqüències que pot ocasionar el canvi climàtic i proposen les mesures que governs i empreses haurien d’endegar per mitigar-lo. El principal argument de la seva elecció ha estat la feina d’ambdós de “difondre el coneixement sobre el canvi climàtic causat per l’home i establir les bases perquè es prenguin les mesures per revertir-ho”. A més, sobre Al Gore, el comitè va destacar que ha estat “la persona que més ha fet” per alertar dels perills del canvi climàtic. Llegeix mésImprimeix · Envia a un amic · Crea PDF
15/10/2007 · Barcelona
Divendres passat el comitè Nobel distingia amb el guardó de la pau Al Gore i els experts del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC) de l’ONU, un col·lectiu dels científics mundials més coneixedors de la matèria que des de fa anys alerten sobre les conseqüències que pot ocasionar el canvi climàtic i proposen les mesures que governs i empreses haurien d’endegar per mitigar-lo. El principal argument de la seva elecció ha estat la feina d’ambdós de “difondre el coneixement sobre el canvi climàtic causat per l’home i establir les bases perquè es prenguin les mesures per revertir-ho”. A més, sobre Al Gore, el comitè va destacar que ha estat “la persona que més ha fet” per alertar dels perills del canvi climàtic.

Sobre aquesta elecció hi ha qui veu un toc d’atenció a l’administració Bush, que durant el seu mandat ha ignorat sistemàticament la problemàtica del canvi climàtic i el seu origen antròpic, que fins i tot ha arribat a qüestionar els arguments científics del fenomen, i que sobretot, no ha subscrit encara el Protocol de Kyoto. En aquest sentit, Al Gore hauria guanyat la partida que Bush li va guanyar en les controvertides i ajustadíssimes eleccions a la presidència dels EUA, l’any 2000.

Més enllà del sentit polític de la tria, que pot convertir Al Gore en un temible rival a batre en la propera cursa presidencial als EUA, el canvi climàtic, que fins fa uns anys era un assumpte només estudiat pels científics, es posa ara encara més al capdavant de l’agenda política mundial a falta de pocs mesos perquè tingui lloc la Conferència de les Nacions Unides pel Canvi Climàtic de Bali, que ha de marcar les mesures a seguir un cop expiri el Protocol de Kyoto, el 2012.

No obstant això, l’elecció d’Al Gore ha creat decepció entre els ecologistes, que consideren que la tasca de mera divulgació feta per Gore no mereix tan distingit guardó. Segons ells, un premi com el Nobel de la pau hauria de recaure en aquelles persones que fan del seu treball diari una lluita per un món més just. En aquest sentit, són més partidaris que el premi s’atorgui a persones que realment hagin marcat una diferència en el seu camp, com és el cas de Muhammad Yunus, guanyador del guardó de la pau l’any passat per la seva lluita per una economia justa i desenvolupador de la idea dels microcrèdits. TornaImprimeix · Envia a un amic · Crea PDF


Unió Europea Més cròniques

Més eurodiputats
15/10/2007 · Xavier Ferrer
El Parlament Europeu ha aprovat la seva proposta de distribució d’escons cara a les eleccions pel període 2009-2014. Naturalment, han quedat més o menys igual com estaven, però sí que cal fer alguna reflexió. Així, Alemanya es queda amb 96 escons, que és el màxim que es pot tenir, amb un proporció d’habitants per diputats de 0,86 milions de ciutadans per un diputat. És a dir, costa més vots obtenir un diputat a Alemanya, que, posem per cas a l’estat espanyol, que, tot i augmentar el nombre total amb quatre (en tindrà 54), es queda amb una proporció de 0,81 milions de ciutadans per un diputat. Llegeix mésImprimeix · Envia a un amic · Crea PDF
15/10/2007 · Xavier Ferrer
El Parlament Europeu ha aprovat la seva proposta de distribució d’escons cara a les eleccions pel període 2009-2014. Naturalment, han quedat més o menys igual com estaven, però sí que cal fer alguna reflexió. Així, Alemanya es queda amb 96 escons, que és el màxim que es pot tenir, amb un proporció d’habitants per diputats de 0,86 milions de ciutadans per un diputat. És a dir, costa més vots obtenir un diputat a Alemanya, que, posem per cas a l’estat espanyol, que, tot i augmentar el nombre total amb quatre (en tindrà 54), es queda amb una proporció de 0,81 milions de ciutadans per un diputat.

Per contra, a

Garci

Re: Canvis positius a Ports

Garci | 16/10/2007, 17:33

Vos informam que avui vespre a les 21:30h al programa de TV1 "Tengo una pregunta para usted" s'entrevistarà a Gaspar Llamazares, Carod Rovira i Duran i Lleida. (esper no haver-me equivocat).

Garci

Re: Canvis positius a Ports

Garci | 16/10/2007, 17:19

El batle i Francisca Ramon també. Estam salvats.

Pepe

Més

Pepe | 16/10/2007, 09:39

He d'afegir que el batle forma part del Consell de Ports, el que significa que l'Ajuntament podrà participar i informar-se millor de les obres de Ports.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
Amb suport per a Gravatars
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb