URXELLA

http://alternativaperpollenca.com

El cost de dir la veritat quan és impopular

Alternativa | 11 Novembre, 2007 07:00 | facebook.com twitter.com

 Un magnífic article de na Toñi.

Avui contaré una història.

Hi havia una vegada un poble, petit però ric gràcies a un brollador d’aigües termals. De fet, tot els habitants del poble, de forma directa o indirecta vivien d’ell: els que feien feina als balnearis que aprofitaven les seves aigües, els hotelers i treballadors dels establiments on s’allotjava la gent que hi anava a tractar les seves malalties, però també els botiguers, els mestres, els policies i els perruquers que vivien dels que vivien del brollador.

Un dia un científic, en Thomas Stockmann, descobrí que l’aigua que donava la riquesa al seu poble no només no era curativa sinó que arribava a ser perniciosa per a la salut, perquè estava tan contaminada que acabaria essent un verí per a la gent que l’havia utilitzada. El científic li explicà al batle què era el que estava passant i decidí donar la màxima difusió a una cosa que ell considerava tan greu; pensava que el brollador s’havia de clausurar tant prest com fos possible. Es va fer una assemblea de tot el poble i tothom, llevat de n’Stockmann i d’una part de la seva família, estava d’acord que aquesta informació no es podia fer pública i que s’havia d’amagar del tot, fent que la vida continuàs com si ningú sabés res. La gent argumentava que fer-ho públic suposaria la ruïna per a la població sencera i no valia la pena. Al capdavant dels opositors que es sabés la veritat hi era el germà d’en Thomas, en Peter, batle de la ciutat i president de la junta directiva del balneari.

El final de la història havia de ser per força trist. En Thomas Stockmann acaba duguent a la marginació i a la ruïna a la seva pròpia família.

            Obviament, i com segurament molts de lectors ja hauran endevinat, aquest argument tan briliant no és meu. Va ser el dramaturg Henrik Ibsen, a l’any 1882, qui va contar aquesta història a Un enemic del poble, obra de teatre que, al segle XXI, es demostra més viva que mai. Entre altres problemes molt interessants, els dos germans, tan diferents com la nit i el dia, introdueixen una reflexió sobre la hipocresia social. Cadascú amb les seves pròpies raons inicien una lluita fraticida –mai millor dit- on en Peter representa la responsabilitat social a qualsevol preu, inclosa la mentida com a mal menor. En Thomas, per la seva banda, defensa la curiositat científica, la lluita individual per les noves veritats i els nous ideals. Reivindica la veritat caigui qui caigui i és en aquest poderòs exercici ciutadà de llibertat individual on descobrim conflictes i plantejaments socials i polítics que ens remeten, indefectiblement, a temes ben actuals.

Un enemic del poble és una obra sobre el risc de dir la veritat quan aquesta és impopular, sobre el risc d’esser assenyalat com a traïdor per la societat a la qual es desitja ser útil. Posant en risc la seva pròpia seguretat i la de la seva família, el doctor Stockmann s’enfrota a polítics, veinats i amics, els quals obliden les seves diferències per sostenir contra el dissident  una gran mentida i marcar-lo com a l’enemic comú.

            I ara continuem imaginant. Què passaria si, per exemple, a Pollença es descobrís qualque cosa que podria ser tan perjudicial per al turisme que provocàs un retrocés al nombre de turistes que ens visiten? Què es faria des de les institucions, especialment des de l’Ajuntament? Es donaria màxima difusió o s’acusaria de traïció a la persona que denunciàs la situació?

            Jo tenc les respostes a aquestes preguntes. L’estiu passat una persona que tots coneixem molt bé va fer públic que a les aigües del Port de Pollença s’havien recollit uns índexs molt superiors als permesos de certes substàncies tòxiques. Per respondre qüestions que si li varen plantejar des de diferents mitjans de comunicació, a Pepe Garcia se li va varribar a dir que, si deixaven de venir turistes a Pollença perquè els diaris anglesos i alemanys s’en fessin ressò, seria culpa seva. D’irresponsable a traïdor s’el va titllar de tot.

            Més de cent anys després, els problemes es repeteixen i els qualificatius que es dediquen a qui gosa dir la veritat són els mateixos que rebia Thomas Stockmann. Sembla que no em après res, després de tot el que ha plogut.

 

 

 


Ja sabeu que si voleu col·laborar enviant-nos escrits, idees o propostes...estarem encantats de rebrer-les i publicar-les en aquest bloc, per tal de que sigui més obert i participatiu i que totes les idees i tenguin cabuda. Així que ja sabeu, si voleu participar escrivint articles o fent-nos suggerències: eurxella@yahoo.es

Comentaris

Pepe

Sexo normal

Pepe | 18/11/2007, 17:01

Hombre Juli estar en contra de que "se transmita el sexo como algo normal", es algo fuerte, fijate si es tan normal que si no tu y yo no estaríasmo discutiendo el tema. Lo que no es normal es la castidad ya que si lo fuese se hubiese acabado la humanidad

Juli Bosch

Re: El cost de dir la veritat quan és impopular

Juli Bosch | 18/11/2007, 15:15

Pero vamos a ver, los condones se usaban mucho menos hace 20 años y había menos SIDA y menos embarazos no deseados. El mayor uso de condones no ha implicado la reducción de enfermedades venéreas sinó todo lo contrario. Pero eso sí, antes se transmitía el sexo responsable y ahora no. Ahora se transmite el sexo como algo normal, se produce la banalización del sexo y esto es lo que provoca el aumento del SIDA y demás. Ahora bien, que quereis seguir llevando conductas de riesgo, adelante. Aunque se utilice el condón seguiremos aumentando los embarazos no deseados y el SIDA. Y yo seguiré siendo Thomas Stockmann y vosotros sereis su hermano.

fralokus

Re: El cost de dir la veritat quan és impopular

fralokus | 18/11/2007, 14:57

La verdad Juli es que tienes razón, a grandes males grandes remedios, ningún método anticonceptivo es seguro al cien por cien, en el caso del condón es que no se usa.

Hay muchísima información, lo que pasa es que a muchos y muchas nos le da vergüenza bajarse los calzoncillos o las bragas, y sí ir a una farmacia a comprar un paquete de condones, o de uno en uno en unas maquinitas que ya están instaladas en algunos locales públicos, o quizás no les da vergüenza pero condones significa menos copas o menos tabaco.

Garci

Re: El cost de dir la veritat quan és impopular

Garci | 18/11/2007, 14:55

Crec que en part tens raó, per no dir la veritat se cometen molts errors. Però el preservatiu, tot i que ho diu en petit, ho diu que no és 100% fiable. Per no tenir fills millor la castedat, clar. Però per no sofrir millor no neixer, per no constipar-se millor no sortir al carrer...el sexe és una cosa norma, divertida i que no podem deixar de fer per por als embarassos. Fins i tot crec que és necessari. El que si s'ha de dir i informar bé dels riscs dels preservatius i no magnificar-los. I els embarassos no desitjats i el SIDA s'estenen cada dia més perquè precisament no usen mètodes de prevenció, no perquè aquests fallin.
El que s'ha de donar és més informació: riscs... per poder decidir, no condemnar aquests mètodes.

Juli Bosch

Lo políticamente correcto y la verdad

Juli Bosch | 18/11/2007, 14:28

Estoy de acuerdo con vuestros argumentos. Es el mismo caso de los preservativos. Quien va a negar que los preservativos no eliminan sino que sólo reducen las posibilidades de enfermedades de transmisión sexual? Nadie. Todo el mundo dice que es el sexo seguro, que es el método perfecto para evitar embarazos, para el SIDA, etc. Sin embargo, las tasas de embarazos no deseados aumentan y el SIDA también. Mientras el condón lo puedes encontrar en la sopa y nadie desconoce su uso, el SIDA aumenta y seguimos con embarazos no deseados.
¿A nadie se le ha ocurrido que quizás el condón no sea perfecto? ¿A nadie se le ha ocurrido que, al considerar el preservativo seguro, se aumentan los contactos sexuales y, por tanto, las posibilidades de error?
¿A nadie se le ha ocurrido hablar de castidad como mejor método y más seguro para evitar todos estos problemas?
Pero claro, el que hable de castidad y de que los condones no son seguros le pasará como a Thomas Stockmann y será insultado, vituperado y marginado. En efecto, la historia se repite en muchos aspectos y también en este. Lo políticamente correcto siempre vence sobre la verdad.

Pepe

Xesca perdona.

Pepe | 16/11/2007, 15:56

Hola Xesca perdona que tardi més en contestar a vegades els teus comentaris però normalment necessiten un temps i una concentració per ser llegits que a vegades no trob el temps necessair. El mateix me passa al teu blog, ets massa bona i celestial jo soc un peti desastre terrenal.
Quan al principi de la legislatura l'equip de govern va tancar una platja pel tema de fecals li varen donar nostre suport però va rebre un munt de pals. El que és cert és que la majoria dels pollencins no trian la badia com lloc per fer un capfico i que s'hauria de fer molta de feina per que darrera la impressionant postal que és la badia hi hagi un aigua de qualitat.

Toñi

Garci

Toñi | 16/11/2007, 11:02

Un altre pic, gràcies. I no, no he escrit mai cap llibre. Tant de llegir -literatura bona, dolenta i regular- m'ha fet ultracrítica amb jo mateixa. Si no puc escriure un altre Cien años de soledad no fa falta ni que ho intenti!
I, efectivament, el que es diu "bé comú" no amaga res més que el bé d'uns pocs, els que tenen els euros o els dòlars a la seva butxaca. En qualsevol cas, jo no vull que ningú em digui el que em convé. Jo vull saber, i ja prendré les meves pròpies decisions. I si m'equivoc, també n'aprendré.

Per cert, Cien años de soledad no és la novel.la de García Márquez que més m'agrada, però segur que han entès que vull dir.

Pepe

Estava content

Pepe | 11/11/2007, 22:45

En quants als caçadors, jo que estava content per que havia tir al plat i no a la guatlara...

Pepe

Un delicte contra la sapública.

Pepe | 11/11/2007, 22:44

Gràcies Toñi pel teu article, al darrer ple i després a la feina (on d'una manera equivocada vàrem seguir el debat) em va emprenyar molt les respostes del regidor de Medi Ambient Jaume(PSOE). Bàsicament em va acusar d'irresponsable, de posar en perill l'economia de Pollença I els meus vots?
Pens que els irresponsables són ells que fa més d'una any que tenen sobre la taula un informe que demanava mesures urgents i no han fet res. Amb la seva manca de feina i transparència el que provoquen és que un dia tot esclati.

Garci

Re: El cost de dir la veritat quan és impopular

Garci | 11/11/2007, 19:46

Ens ha arribat la següent infirmació de:Informació [WebVerd]informacio_2006@webverd.com

Hola, vos rebot un correu que ha entrat avui al fòrum d'ornitologia del GOB...

Bones a tots,
...
Avui a la fira de Pollença:
Una gàbia montada per la societat de caçadors, amb 2 tords a l'interior i un tudó.
Crec recordar que aquests bitxos no es poden tenir vius en captivitat i menys encara a la vista de tothom.
Per cert un dels tords pasturava per enterra amb una ala rompuda.
Supòs que de pegar per la xarxa com l'altre que volava histèric de banda a banda. Això si la malla era plàstica.
La de nins, futurs caçadors, que ho han disfrutat.
Salut!

Garci

Re: El cost de dir la veritat quan és impopular

Garci | 11/11/2007, 18:18

Toñi, t'hauries de plantejar fer un llibre, escrius molt bé. La veritat és que no se si en tens algun d'escrit.
I tens tota la raó. Temes d'estat n'hi ha molts, son coses que els polítics amaguen pel BÉ COMÚ. Lo que sempre el bé comú son els diners. La badia està contaminada, no passa res, sinó perdrem diners. El torrent té metalls pesants, no digueu res, que sinó se'ns espanta el turisme i la butxaca se'n recent. Els temes tabú sempre son monetaris.
Reflexió dominical: donem prou diners i mouré el món.

Toñi

Per na Xesca

Toñi | 11/11/2007, 13:26

Xesca, tens tota la raó del món i jo te puc posar altres exemples de malalties que la meva família i jo hem patit després d'haver-nos banyat a certes platges de Mallorca que, suposadament,eren aptes per al bany. De totes formes, jo crec que la reflexió ha d'anar més enllà, i hauríem de pensar que, moltes vegades, s'amaguen moltes informacions pel que molts de polítics diuen bé general. Jo no vull que ningú prengui decisions per jo. Vull saber, i el problema és que molts dels nostres dirigents pensen que els ciutadans som menors d'edat i que han decidir per nosaltres. Realment, no és una situació tan diferent de la del Despotisme Il.lustrat. I quan aquestes informacions que no es volien fer públiques s'arriben a conèixer, el millor que es pot fer és acusar -i, de vegades, encara que metafòricament- matar el missatger.

Joan  Ramon

Salutacions

Joan Ramon | 11/11/2007, 11:43

Doncs si, així anam, pareix que els polítics s'esfrocen per amagar la realitat, i amagant-la dificilment es pot millorar.
Per altra banda Pepe, el tema de la carretera vella de Lluc, baldament sembli increible, no s'està fent malbé com m'havien fet arribar, sinó que s'ha fer net, ara fa ganes anar a fer-hi una excursió de bé que ha quedat ;-)
Salut i República

Xesca Ensenyat

És un argument de plena actualitat

Xesca Ensenyat | 11/11/2007, 08:38

Si col·lecciones exemples, avisa. Jo ara mateix te'n puc posar dos que m'han passat a mi. Reconec que em resulta molt còmode explicar això, perquè no m'ha passat a Pollença. Tampoc no vull dir on, però crec que aquestes coses passen pertot.
Fa dos estius es va rompre un motor d'una depuradora i la canonada submergida va començar a brollar els seus miserables continguts a pocs metres de la platja on s'estaven banyant milers de persones. La concentració d'excrements va arribar a ser tan brutalment evident, que l'ajuntament va posar tanques per restringir el pas en aquell tram de platja i prohibir-ne el bany. La silueta de la vorera i tot estava senyada amb aquella porqueria.
Idò bé: els turistes decantaven la valla, passaven, estenien les seves tovalloles i prenien el bany.
De fet, jo pens que els turistes són uns estranys mutants que no tenen sentiments ni sentit de la responsabilitat. Aquest estiu a Tailànda hi va haver un cop d'Estat si ho recordes, i per una avinguda amb terrasses on els senyors turistes consumien els seus gintònics baixaven cuirassats, que passant pels bars demanaven excuses als senyors turistes, els deien que dispensessin les molèsties i el rei garantia que el cop estava controlat.
Digues als de Pollença que no pateixin perquè no vénguin turistes si hi ha brutícia: com més brutícia hi hagi, més en vindran. Les dictadures tampoc no els fan por, mira Cuba. En temps de la nostra sí que encara feien por a la oligarquia turística els militars, per això, quan els ianquis varen fer les bases, llavors que decidiren reconèixer i desaïllar el règim d'en Franco, sí que li varen aconsellar de donar una certa imatge de condescendència cap a l'exterior. Per exemple, varen prohibir que els 'baseros' sortissin de les instal·lacions vestits de soldats. Pensa que quan jo era petita vivíem aclaparats per la visió constant de gent uniformada. Entre l'esquadra americana, ocasionalment, i els nostres baseros i els soldats que feien la mili, pareixia que estàvem en peu de guerra. I pensa que les càmeres Kodak ja estaven inventades i que els guiris ja se n'enduien aquesta imatge de país militaritzat que ara de sobte amenaçava els comptes corrents dels mateixos de sempre. Vull dir que no ho varen fer en consideració a la població civil, ho varen fer perquè semblar tan bèstia de sobte els perjudicava.
Una altra cosa. Un dia de principis d'estiu em vaig llençar de cap dins l'aigua i vaig fer una nedada de dues milles. Realment, i em sap molt de greu reconèixer això, jo al Moll feia molts anys que no hi podia nedar, i haver-me'n anada m'ha donat el benefici d'infinites nedades amb una aigua que, francament, pareix cristal·lina com la de Formentor. La qualitat del bany a Can Picafort és realment (generalment, si no passen desgràcies amb depuradores) esplèndida.
El vespre d'aquesta nedada vaig començar a vomitar, i tenia febre. Em varen diagnosticar una grip de panxa, que és una malaltia que jo no havia tingut mai. També tenia conjuntivitis i em feien mal les orelles. Em varen medicar i en 3 0 4 dies ja vaig estar bé.
Oblidat això, pos la tele i veig el batle d'aquí que amolla que el problema que hi havia just davant cameva ja estava solventat. Com? Hi havia hagut un problema? Idò sí, sembla que sí. Però ja estava solventat. El problema era un vessament de fecals molt bèstia, encara que no es veiessin els excrements i l'aigua semblàs tan cristal·lina. Idò, com és que no ens havien avisat?
Molts d'anys per la fira. Ara vindré. Us he dedicat un escrit a L'HIDRO.
Petonets.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
Amb suport per a Gravatars
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb