URXELLA

http://alternativaperpollenca.com

"Banderas Rotas". Rectificau

Alternativa | 18 Novembre, 2007 17:00 | facebook.com twitter.com

 
L'Assemblea d'Alternativa Esquerra Unida - Els Verds de Pollença  després de debatre i votar el tema ha decidit donar el seu suport i participar a la manifestació de dissabte dia 24 de novembre a Palma, Plaça d'Espanya, 18.00 hores.
 
RECTIFICAU! RESSPECTAU LA REAL! RESPECTAU MALLORCA!

 
A tots els que recolliu les banderes trencades  us dedicam aquest poema - canço de Labordeta
 
BANDERAS ROTAS


He puesto sobre mi mesa
todas las banderas rotas
las que rompió la vida
la lluvia y la ventolera
de nuestra dura derrota.

Rota permanece aquella
que levantamos al cielo
pensando que la justicia
crecería como un vuelo
de gaviotas en el mar

y vimos cómo al final
sólo nos quedó el recuerdo
de un mástil desarbolado
y unos jirones de tela
rotos por el vendaval.

He puesto sobre mi mesa...

Rota permanece aquella
que ponía libertad
y que aupamos convencidos
de que al terminar la batalla
ésta íbamos a ganar

pero todo fue una amarga
e inútil desesperanza
cuando vimos que las huellas
de los grilletes dejaban
sus marcas sin borrar.

He puesto sobre mi mesa...

He puesto sobre mi mesa
todas las banderas rotas
He puesto sobre mi mesa

                                            todas las banderas rotas.
 
 
ASSOCIACIONS DE VEÏNS SES VELES, CGT, DRETS HUMANS, FÒRUM CIUTADÀ, GADMA, INICIATIVA CIUTADANA PER POLLENÇA, JOVENTUT COMUNISTA, ALTERNATIVA POLLENÇA, LOBBY PER LA INDEPENDÈNCIA, MAULETS MALLORCA, OBRA CULTURAL BALEAR, PLATAFORMA CALVIÀ PER LA LLENGUA, PLATAFORMA CAMINS PÚBLICS I OBERTS, PLATAFORMA SALVEM CA'N TÀPERA, PLATAFORMA SALVEM LA FAÇANA, UNIÓ OBRERA BALEAR.
 
Podeu descarregar les octavetes pitjant aquí: OCTAVETES-DAVANT 241107.pdf - OCTAVETES-DARRERA 241107.pdf
Podeu entrar al blog Rectificau! 
Per què ens oposam a la construcció de l'hospital de referència a Son Espases
 

Davant la decisió de l'actual Govern de les Balears de continuar amb el projecte del PP de construir l'hospital de referència a Son Espases, les entitats socials sotasignats i molts de ciutadans i ciutadanes de Mallorca volem expressar que ens oposam, com al llarg de tots aquests anys, a aquest projecte, alhora que fem palesa la nostra protesta i el nostre desencís per l'incompliment flagrant d'una de les principals promeses electorals dels partits que conformen l'executiu. Les raons són les següents:


1. La construcció de l'hospital suposa la destrucció de l'entorn del Monestir de la Real,
element cultural, paisatgístic i històric d'enorme valor per a Mallorca.

2. L'hospital de Son Espases suposarà la construcció del segon cinturó de Palma, amb un enorme impacte ambiental i un gran consum de territori als barris de l'entorn.

3. Les obres iniciades ja han destruït jaciments arqueològics del segle I a. c. de manera
irrecuperable sense que s'hagin depurat responsabilitats. Una sèquia àrab i una necròpolis arrasada ja han estat víctimes de la cobdícia i la incultura.

4. El lloc on es construeix l'hospital és una zona d'alt risc d'inundacions i el projecte actual no pren les mesures correctores per evitar-ho. El centre sanitari incompleix clarament el PlaHidrològic Nacional i el Pla Hidrològic de les Balears. Això pot tenir desastroses conseqüències en cas de gota freda.

5. L'hospital no podrà donar servei fins que no estigui acabat. La reconstrucció del nou Son Dureta, aprovada per consens, hauria pogut donar servei per fases i abaratir costos.

6. El nou hospital a Son Espases només beneficia els especuladors, les empreses
constructores i les que gestionaran l'hospital durant dècades. El Govern avala íntegrament el pelotazo especulatiu del PP.

7. La decisió del nou govern, si no rectifica, suposarà un frau polític molt greu, ja que va ser triat pels ciutadans i ciutadanes per fer justament el contrari del que ara vol fer.

8. Son Espases crea un precedent que allunya les esperances d'aturar altres projectes
agressius contra els espais naturals. El Govern deixa així la porta oberta a projectes com les Fontanelles, Port Adriano i façana marítima de Palma, a més de a l'anul·lació del PORN de
la península de Llevant.

Per tots aquests motius, demanam al Govern presidit per Francesc Antich que rectifiqui ladecisió de construir l'hospital de referència a Son Espases, i apliqui una alternativa més
racional, respectuosa amb l'interès general i fidel als compromisos polítics contrets.

 

Comentaris

Collin Robinson

Gwen Jarvis

Collin Robinson | 11/10/2008, 15:18

kiq6hasdr315k9sk
wepnk nhyl
http://kggtbmua.com
exduyu vliqvh
http://vatmvqa.com
iulenxh fexrarv
http://jmuqaccoa.com
wdlkim miuw
http://lmerwoy.com

Jimmie Valenzuela

Carl Torres

Jimmie Valenzuela | 26/09/2008, 10:56

kiq6hasdr315k9sk
rursc saqydb
http://vjadkxa.com
yjxydgj bxyba
http://retsamcjbxp.com
agiks mdqwc
http://upoktndi.com
idfqt akcbw
http://krllpvpvcr.com

Pepe

Gregorio López Raimundo

Pepe | 19/11/2007, 12:03

Molt interessant l'article de Gregorio Morán, la veritat que aquests dos dies he llegit molt de textos sobre Gregorio López Raimundo, per uns un dimoni per altres un angel, amb poc matisos. Llegint tot dona la impressió de que la seva vida va estar plena de llums i d'ombres, de veritat i contradiccions. Una cosa normal en un home amb una vida política intensa i llarga. Des de la distància espacial i temporal poca cosa més puc afegir.

Gregorio Moran

López Raimuno: delator de comunistes

Gregorio Moran | 19/11/2007, 07:31

La dignidad de Joan Comorera
GREGORIO MORAN

Los aniversarios ayudan. Se podría hacer una greguería, a lo Gómez de la Serna, y decir que los aniversarios son como velas laicas ofrecidas en los altares de la memoria. Para que no me olvides. Esa es la impresión que tengo yo ahora que se van a cumplir los cincuenta años de la detención en Barcelona de Joan Comorera. ¿Alguien que no haya sido policía o clandestino se acuerda de él? Ocurrió el 9 de junio de 1954, cuando Barcelona era la capital del nacionalcatolicismo, el diario “La Vanguardia” lo dirigía Luis de Galinsoga, Jordi Pujol asistía a misa y comulgaba todos los días y firmaba “Jorge Pujol, estudiante de medicina”, y la ciudadanía avispada, una agobiada minoría, aún no sabía muy bien qué había ocurrido con el boicot a los tranvías del 51. Estoy seguro de que no hay ninguna placa en el número 248 de la calle Consell de Cent –entonces Consejo de Ciento– de donde sacaron a trompicones a un hombre de 60 años, con barba de varios días y vestido con pijama, que llevaba encerrado en la misma casa desde hacía casi tres años y donde había logrado algo sin parangón en la historia de la lucha antifranquista: resistir en la clandestinidad, sin apenas ayuda y redactar 32 números, 32, que se dice pronto, de “Treball”, órgano del Partido Socialista Unificado de Cataluña, que echaba al correo su esposa, la bordadora Rosa Santacana, mil ejemplares que Comorera redactaba, íntegramente en catalán, salvo un artículo sólo, que yo sepa, escrito en castellano –digo que yo sepa, porque la colección completa de estos números estaba en manos de un tal Creix, un criminal con carnet de comisario de policía, a quien nadie ha reclamado esos papeles, que muy bien podrían ir un poco por delante de la más que legítima reclamación de los de Salamanca.
Joan Comorera i Solé es una figura insólita en la vida política catalana y española. Apostaría un doblón y lo ganaría a que ni figura en los libros de texto de las escuelas de nuestros nietos donde cualquier impresentable mediocridad tiene representación. Y lo entiendo, porque los libros de enseñanza, como la mayoría de los libros de historia, se hacen como los historiales clínicos de los médicos: tienen como objetivo el de preservar al paciente de antiguas epidemias. Ahora que Esquerra Republicana exige la rehabilitación jurídica de Lluís Companys, un político muy limitado que si no fuera por la dignidad con que asumió la ignominia de su asesinato legal, quedaría capitidisminuido por la incompetencia de su labor política, no vendría mal que le echaran una ojeada a Comorera, aunque sólo fuera por ampliar su cultura, sobrepasar la cultureta y admitir que en un mundo de amateurs era un profesional.
Sería interesante seguir la pista de las dos personalidades catalanas más notables del siglo XX en la política española, me refiero a Francesc Cambó y Joan Comorera, tan diferentes en objetivos pero tan similares en algo insólito en el hacer político del Estado, la profesionalidad política. (El tercero sería Jordi Pujol, indiscutible en ese rasgo de la profesionalidad, que se nota más cuando falta que cuando ejerce, pero Pujol siempre marcó su territorio de un modo tal que siendo importante nunca quiso ser protagonista en la política española.) Cambó y Comorera, sí. Se sabe bastante de Cambó, pero apenas se cita a Comorera. ¿Quién hay capaz de asumir el legado de Comorera? Esquerra Republicana se mueve entre el radicalismo de boquilla que representó el tarragonés Marcelino Domingo –otro hijo de Guardia Civil, al que Carod Rovira dedicó un libro editado en 1989 por Josep Bargalló–, el conservadurismo de Heribert Barrera y el redentorismo de Companys, aspirante a salvador de los pueblos de España. Por su parte, la imagen del veterano PSUC está en figuras sombrías como Paco Frutos, esa pareja de impostores jubilados de López Raimundo-Teresa Pàmies, o gentes de otra galaxia, y lo digo en el mejor sentido, como Joan Saura y la mayoría de la actual Iniciativa per Catalunya, para quienes un hombre como Comorera les parecerá un paisaje al que no quieren volver.
Hay muchos rasgos en Comorera que le convierten en pieza única. En la historia del movimiento comunista en España, Joan Comorera será el primer hombre con cultura y formación universitaria que llega a la dirección. Antes y después de él hubo otros, pero o eran hombres de paja o jamás alcanzaron a pasar de figurantes. Item más, Comorera es el primer profesional de la política en la historia del comunismo en España, y esto no es un demérito, al contrario, ese inclinación de tenderos a despreciar la profesionalidad como un ejercicio de baja estofa es lo que permitió a tipos como Lerroux convertirse en Barcelona en portavoces de esos enemigos de la política como profesión. (Si alguien desea formarse en este asunto le recomiendo uno de los textos más despreciables y ensalzados de Ortega y Gasset, “Vieja y nueva política”, texto que atacando al conde de Romanones serviría de anillo al dedo para la formación de José Antonio Primo de Rivera.) La creación del Partido Socialista Unificado de Cataluña en 1936 es una peculiaridad que responde a la vida política catalana y que no puede asimilarse a la del resto de España. Digo más, la trayectoria del PSUC durante el franquismo responde en sus mejores momentos a la personalidad y la huella de su fundación, y de Joan Comorera, su valedor, hasta el punto que no es posible referirse a la construcción de una Catalunya democrática y autónoma sin el PSUC, cosa que podría obviarse con cualquier otro elemento político de oposición. Los dos referentes de Catalunya en la lucha contra la dictadura y por la libertad son el PSUC y la abadía de Montserrat, por este orden. Y eso no hubiera sido posible sin las raíces que había dejado una figura como la de Comorera.
No voy a referirme a la larga y sinuosa y contradictoria biografía de Comorera desde sus comienzos como periodista a los 18 años hasta su papel como abogado, varias veces conseller de la Generalitat. Miquel Caminal le dedicó una obra en tres volúmenes y yo he escrito sobre él un puñado de páginas en “Miseria y grandeza del PCE”. Quiero detenerme en el último Comorera. El hombre que da su vida por la libertad de Catalunya en un momento que muy pocos lo hacían. Convertido en chivo expiatorio del PCE-PSUC en 1948, tras una pelea interna en la que tenía todas las de perder y que ya escribí para volver a repetirlo, Comorera hace algo insólito que aún hoy exalta y emociona. En vez de retirarse a México o convertirse en exiliado de lujo, asume el máximo riesgo, el de su propia vida. Imaginemos sin demasiado esfuerzo la hazaña de este hombre.
Denunciado como un traidor, como agente de los servicios de espionaje anglonorteamericanos por gentes como Carrillo, Pasionaria, Claudín y tantas figuras del PSUC oficial (López Raimundo, Serradell, Moix y Vidiella) conscientes absolutamente de la gratuidad de sus calumnias, Comorera toma una decisión que ninguno de ellos hubiera imaginado. Entrar clandestinamente en la España franquista y seguir con su actividad política frente a la dictadura, hasta que le detuvieran. Sin medios, sin dinero –tiene gracia que George Simenon, el novelista belga, fuera uno de sus intermediarios económicos, igual que el gran Oskar Lange, el economista y diplomático polaco, lo fue en la política– denunciado por sus antiguos compañeros, que llegaron a poner negro sobre blanco los nombres de sus contactos en Catalunya, la historia de este hombre es una odisea desde su entrada por el monte el 29 de enero de 1951 hasta su detención el 9 de junio de 1954.
¡Qué sarcasmo! Todo el mundo conoce a Gregorio López Raimundo, uno de los tipos más inanes y desdeñables de la política en Catalunya y fuera de ella, porque supuestamente dirigió el boicot a los tranvías de Catalunya en 1951, cuando ni siquiera estaba en Barcelona, y en toda su vida no hizo otra cosa que no entender nada de la peculiaridad del PSUC y así acabó la cosa como el rosario de la aurora. Cuando le detuvieron, apenas llegado a Barcelona se hizo por él una gran campaña: versos de Alberti e incluso un himno con música de Bacarisse y letra de Juan Rejano contra la pena de muerte a Gregorio López Raimundo, asunto que dejó literalmente perplejos a aquellos sangrientos verdugos que no se sorprendían de nada. ¿Por qué se hacía una campaña contra la pena de muerte si ni siquiera la pedían? Le cayeron cuatro años y se convirtió en mítico héroe de la resistencia al que Raimon, en un alarde de buena vista, fue capaz de detectar “la bondad en la cara”. A Joan Comorera le condenaron a 30 años, treinta, y murió en la cárcel de Burgos el 7 de mayo de 1958, a los 63 años, sin atención médica y sin alcanzar la categoría de héroe y sin que ninguno de sus cicateros colegas le rindiera el homenaje que merece. Su mujer, la modista Rosa Santacana, que decía siempre que odiaba la política tanto como amaba a su marido, no pudo ver ni el cadáver; no la dejaron. Ella murió aventada en Split, cuando aquello era Yugoslavia. ¿No hay nadie en este país que defienda la dignidad de Joan Comorera mientras se pavonean sus verdugos y sus cómplices? No pido una placa en el 248 de Consell de Cent, pido un homenaje nacional para uno de los escasos hombres dignos y coherentes de los años del cólera. Y que su memoria no se pierda.

http://www.nodo50.org/reformaenserio/articulos/mayo04/comorera.htm

Página ../../index.htm../../index.htmPrincipal
elreformador@nodo50.org

Pepe

Article d'Aina Calafat

Pepe | 18/11/2007, 22:07

EM FA MAL EL COR

Esta vez te ha tocado a ti, sintiendólo con toda mi alma, “CA N’ESPASES”: es el comienzo de una muerte anunciada.

Estoy tan triste y decepcionada de todo, que dudo que, a pesar de no dejar de luchar hasta el último momento, que seguro llegará pronto, en el que la justicia tendrá que determinar, según las pruebas y denuncias presentades por lo Penal y en Fiscalia anticorrupción, por la Plataforma Salvem la Real, decida si han de seguir o no las obras en C’an Espases Confio que se paren definitivamente, aunque cada día que pasa mi corazón sufre más de ver el daño que le están haciendo. Seguramente algunas personas pensaran que la utopía está muerta, no obstante aún creo en ella firmemente .

Voy a citar unas palabras de un correo que he recibido hoy y que me han hecho reflexionar, a parte de empapar mis ojos de lágrimas. Podríamos transladarlos a la Sociedad de hoy. Motivos “olvidados” y que realmente son los que deberían estar siempre entre nosotros los seres humanos, si he dicho HUMANOS. Valores, que por desgracia, están ausentes en nuestra SOCIEDAD DE HOY y que son los que realmente traen la felicidad interior. Y no las cosas fáciles de conseguir que a la larga lo único que hacen es destruir nuestros valores.

“ Sirva de homenaje a todas aquellas personas que luchan por conseguir una vida más justa, personas que se enrolan en un periplo trágico y desesperado en busca de un futuro digno para todos”

Dirán, y que tiene que ver esto con CA N’ESPASES?. Puedo asegurarles que mucho, CA N’ESPASES en estos momentos seguiría siendo un VERGEL. Y el hospital ubicado en el mismo lugar, solo que reconstruído. Por cierto, ya les explicaré otro día que si hubieran empezado cuando se dijo en sus tiempos remotos, estaría en funcionamiento desde el año 2006.

En cuanto al yacimiento arqueológico encontrado en Ca n’Espases,son tantas son las barbaridades que han dejado tanto el Govern anterior como el que ahora está en el poder, que hay que darles a los lectores, pequeñas dosis de información para que vayan asimilando los destrozos hechos a nuestra tierra, nuestro patrimonio, cultura y mucho más que esto, la dignidad de todo un pueblo. . La setmana que viene lo explicaré..

No soy nadie para juzgar, pero si, una de entre tantas personas que durante 4 años han trabajado mucho y DESINTERESADAMENTE, siento decir esto, pero no me queda más remedio, HEMOS HECHO SU TRABAJO (EL DE LA OPOSICIÓN) . No ha sido posible pararlo antes. Sin embargo en ningún momento he perdido la esperanza. Por favor, ponganse manos a la obra y hagan cumplir las leyes. Nunca es tarde cuando llega. Olvidense de Uds. y de celebraciones. Que Mallorca ; no está para esto.

Desde aquí quiero hacer un llamamiento a la población para que se de cuenta que este tema está envuelto en una cortina de humo. Srs. han habido tantas irregularidades demostradas, que asimilarlo se hace muy difícil y más con la la LEY EN LA MANO, Las leyes están para cumplirlas, y Uds. que son los responsables de salvaguardar nuestro PATRIMONIO, nuestra identidad, a parte de muchas otras cosas . Su obligación es hacerlas cumplir, SI! Me refiero al GOVERN, AJUNTAMENT I CONSELL de ahora. Le están haciendo el juego al GOVERN anterior.

La PLATAFORMA SALVEM LA REAL durante 9 meses, sin descanso, ha demostrado a través de sus denuncias, informaciones, petición de visitas, algunas concedidas y otras no, ( de esto ya hablaremos otro día, solo hemos hecho que empezar a sacar a la luz LA VERDAD DE CA N’ESPASES) Que quieren que hagamos más?, hemos demostrado fehacientemente que lo que ha pasado y está pasando en CA N’ESPASES, es un atentado contra nuestra querida Mallorca (cultura, patrimonio, ecología etc.,). Unos políticos que no han sido capaces de buscar alternativas,realmente factibles, o de defender, hasta el final, la opción que encabezaba en sus discursos cuando estaban en la oposición la “gran olvidada” “Reconstrunstrucción del Hospital Son Dureta”” , consensuada Por todos los partidos.

Hay quien habla de la “VALENTÍA” de nuestro presidente, a nosotros nos parece todo lo contrario , una ocasión perdida de girar el rumbo de la política de esta Comunidad, una deslealtad hacia la gente que tuvo la esperanza y confió en él. La valentía de los políticos que ahora gobiernan, está en demostrar en el momento que toca, que cuando venían y se llenavan la boca de querer un futuro mejor para nuestra tierra, continuen como el anterior Govern, Han optado por hacer exactamente lo mismo que lo que Uds. gritaban y criticaban. “ corrupción “ esta es la palabra, les guste o no les guste. SI! es una palabra muy fuerte, sin embargo, continuan con lo mismo, a mi modo de ver son unos corruptos igualmente, y esto les llevara a enterrarse en sus propias ideas. Aunque mucho peor, ya que de los anteriores lo esperabamos, pero de UDS. NO!!! Solo podemos decir que si esta es la POLÍTICA TERRITORIAL que piensan seguir (LES FONTENELLES, FAÇANA MARÍTIMA, PUERTO ADRIANO) la lista es interminable corren el mismo peligro, que “ Dios nos coja confesados”. SEÑORES RECTIFIQUEN DE UNA VEZ POR TODAS, .

La próxima semana les hablaré de un tema muy importante sobre si existe o no un cauce de un torrente en CA N’ESPASES. No se lo pierdan ya que dará mucho que hablar..

Saben cuantas toneladas de agua entraran en CA N’ESPASES si llueve una media de 80 l. hora?, pués se lo voy a decir: 10’10 TONELADAS POR SEGUNDO; que les parece?.

Quiero recordarles a los lectores, las portadas de los periódicos durante días y días de las inundaciones habidas en el metro, vamos de juzgado de guardia. También será otro artículo digno de leer. Demostrará la clase de responsabilidad del Govern. ( repito del anterior y el de ahora que sigue todos sus pasos)

Ay! Sr. Antich cuanto habría aprendido si me hubiera atendido en su momento, aunque debo reconocer que nunca es tarde.

Por último decir a mi querida tierra. A CA N’ESPASES:

Mi corazón está herido y mi alma muere de pena viendo que los que pueden no hacen nada para evitarlo.

Me despido de ti con el corazón roto. Aunque te prometo que seguiré luchando para que te dejen en paz, a ti y tus entrañas.

Aina Calafat

Pepe

Gregorio López Raimundo

Pepe | 18/11/2007, 22:04

Uf el tema de la bandera no entraré en el debat històric, però hi ha molt de banderes trencades que s'han quedat pel camí.
No no hem posat res de la mort d'en Gregòrio Lòpez Raimundo, tens raó i res millor que la canço de Raimon.

T'he conegut sempre igual
(Raimon)

Alerta vius, jo sé que si caiguesses
tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.

Entre els sorolls dels cotxes, del carrer
i de la gent que atrafegada passa,
he vist molt clar que són molts els que lluiten
i que com tu calladament treballen.

T'he conegut sempre igual com ara,
els cabells blancs, la bondat a la cara,
els llavis fins dibuixant un somriure
d'amic, company, conscient del perill.

Sense parlar m'has dit "tot va creixent",
lluita d'avui pel demà viu i lliure,
que es va forjant aquests dies terribles,
temps aquests temps de tantes ignoràncies.

No m'he girat mentre serè em creuaves,
he sentit fort un gran orgull molt d'home,
no em trobe sol, company, no et trobes sol
i en som molts més dels que ells volen i diuen.

Aquest meu cant és teu, l'he volgut nostre;
aquest meu cant és teu, l'he volgut nostre.
Alerta vius, jo sé que si caiguesses
tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.

T'he conegut sempre igual com ara.

(1973)

Web Revolta Global

El PCE, López Raimundo, Carrillo i l´assassinat d´anarquistes i comunistes dels POUM

Web Revolta Global | 18/11/2007, 19:36

Manifest del 16 de juny: homenatge a Andreu Nin i Camilo Berneri

A iniciativa de la Fundació Andreu Nin s’ha organitzat un acte d’homenatge a Andreu Nin i a l’anarquista italià Camilo Berneri, que en tindrà lloc el dia 12-06-06 en l’entrada del Palau de la Virreina, al mateix lloc on Nin va ser raptat fa setanta anys al mig d’un campanya estaliniana contra els "trotskistes" i els "incontrolats"; es compta amb la presència de Wilebaldo Solano i d’altres testimonis de la tragèdia revolucionària; l’actriu Carme Sansa llegirà un Manifest firmat per nombroses personalitats de tot l’Estat, i actuarà la banda musical "Les Trintxeras". També estan previstos altres actes en el Vendrell, lloc de naixement d’Andreu Nin.

Manifest 16 de junyhttp://revoltaglobal.cat/IMG/jpg/andreu_nin_4.jpg“Les diverses entitats socials, polítiques i culturals, així com les persones que donen el seu suport a aquest acte que pretén recordar encara que sigui tardanament el patètic i aclaparador significat assassinat d’Andreu Nin i Camillo Berneri, els més coneguts entre els molts altres que van seguir les jornades de maig de 1937 a Barcelona i en altres ciutats de Catalunya, assassinats tots ells en nom de la República, i fins i tot del socialisme. És precisament per la República i pel socialisme que creem necessari de dur a terme un gest que ja s’hauria d’haver fet el 1937, el 1938, que hauria agradat realitzar en qualsevol altra data com a expressió d’una defensa necessària de la memòria contra la calúmnia i l’oblit, com una expressió d’un drama històric sobre el qual volem projectar el sentiment emancipador que els correspon.
Certament, ha passat molt temps, moltes vides, però la persistència de la memòria adquireix tot el seu sentit des del moment en què tant Berneri com Nin, representen dues biografies que condensaven moltes de les virtuts més excelses del pensament lliure i del moviment obrer, dues figures de projecció universal que més allà de qualsevol debat o discrepància puntual i sempre legitima, donaven glòria al seu temps, i reforçaven els criteris de la convergència i de la unitat entre marxistes oberts i anarquistes antidogmàtics. Encara que sigui molt succintament, volem recordar alguns traços històrics que no són tot el conegut que haguessin de ser.
Andreu Nin (El Vendrell, 1892-Alcalá de Henares, 1937), mestre de professió, militant abnegat la trajectòria militant del qual es remunta a la "Setmana Tràgica", i que va destacar com a republicà federal, després com a socialista internacionalista durant la "Gran Guerra", que va ser receptari general de la CNT en els anys del pistolerisme patronal, cofundador del partit comunista, secretari de la Internacional Sindical Roja, comunista antistalinista des d’intervingut els anys vint, amic i traductor de León Trotsky, cofundador i líder del POUM amb Joaquín Maurín, conseller de Justícia de la Generalitat, reconegut traductor del rus al castellà i al català, autor d’obres de la importància d’ els moviments d’emancipació nacional i les dictadures de nostres dies. La seva mort s’inscriu en la mateixa instantània que la de la vella guàrdia bolxevic, i va ser en bona part, obra dels mateixos que van assassinar Trotsky.
Una mica més jove, Camillo Berneri (Lodi, Itàlia, 1897-1937) Camilo Berneri provenia d’una família d’intel·lectuals d’esquerres. El seu avi va ser company de Garibaldi. La seva mare una notable escriptora feminista (Camilo escriurà també un llibre sobre l’emancipació de la dona) la seva filla María Luisa serà l’autora de "Viatge a través de la utopia" Camilo va militar en les Joventuts Socialistes, fins i tot la "Gran Guerra". Després es farà un anarquista "revisionista", molt obert (Salvemini dirà d’ell: "...s’interessava de tot amb avidesa insaciable. Mentre molts anarquistes són com una casa en la qual les finestres sobre el carrer són tapiades... ell tenia obertes totes les finestres") Deixeble de Luigi Fabbri, Camilo sacrificarà la seva vocació de vida intel·lectual per la més urgent de l’acció directa. En l’exili, Berneri es va convertir en un dels enemics més actius del feixisme i el dictador mai no li va perdonar la seva obra "Mussolini en camisa".
En esclatar la guerra civil es va traslladar immediatament a Espanya i va lluitar al front d’Osca. Nomenat comissari de la columna italiana de la CNT, va publicar a Barcelona la seva revista "Guerra vaig donar Classe", en la qual Berneri afirmés que aquella era una guerra internacional, " I per tant són decisius els factors exteriors i la política internacional»; és, també una guerra de classes. Aquest llibertari "consejista" o "sovietiste", que glossa amb emoció el record de Gramsci i que defensa l’honor revolucionari del POUM, serà assassinat la nit del 5 al 6 de maig al costat del seu camarada Barbieri. Qui el va matar? Se sap que va ser detingut per una patrulla que es va identificar amb les sigles de la UGT, i que la seva mort va ser celebrada per l’estalinisme.
Amb aquest homenatge es tracta de realçar a través de dos personatges tan nostres i tan especialment emblemàtics més per les seves vides que per les seves morts, la vigència dels ideals de llibertat, igualtat i fraternitat que comprenen -inequívocament- els de la natural pluralitat en els mètodes i les vies per avançar per aquest camí, i per proclamar bé alt un "mai més" a uns mètodes que van ser tant més ignominiosa per tal com van ser perpetrades en nom de la República i del socialisme.”

Els Amics dels insurrectes de Maig del 1937

Continuem lluitant contra el capitalisme, el seus defensors i els seus falsos crítics.

Els Amics dels insurrectes de Maig del 1937 | 18/11/2007, 19:31

Maig 1937- Maig 2007: Continuem lluitant contra el capitalisme, el seus defensors i els seus falsos crítics.

x La Haine - Barcelona

El maig de 1937 una part important de la classe explotada va expressar la seva ràbia davant l’aturada del procés revolucionari. De fet, ja s'havien oposat a les mesures adoptades per la Generalitat, com ara la militarització de les milícies i la dissolució dels comitès.
El 1937 el proletariat aixecà barricades a Barcelona contra la política contrarevolucionària del govern republicà i la prepotència policial que va ocupar la Telefònica. El 2007 milers d’explotats segueixen enfrontant-se a la burgesia i el seu estat, lluiten contra la patronal,ocupen propietats i fan palès el paper repressor de l’esquerra governamental.

Fa setanta anys, el govern de la Generalitat, format per ERC, PSUC i CNTFAI, decretava la suspensió de la manifestació del Primer de maig per por a que esclatessin les contradiccions entre les forces revolucionàries i l’alianca antifeixista, atès que no podia assegurar que no es trenqués la unitat que havia afavorit la reorganització de l’estat capitalista.

Tanmateix, els enfrontaments armats, que tenien lloc des de feia algun temps entre les tendències revolucionàries i les forces repressives, es van reproduir a Barcelona després de la presa de la Telefònica per part dels guàrdies d’assalt. Davant d’aquest fet, molts proletaris comencaren a resistir amb les armes a la mà i aixecaren barricades a tots els barris.

El maig de 1937 una part important de la classe explotada va expressar la seva ràbia davant l’aturada del procés revolucionari. De fet, ja s'havien oposat a les mesures adoptades per la Generalitat, com ara la militarització
de les milícies i la dissolució dels comitès.

Restaven lluny les expropiacions dels capitalistes, les col·lectivitzacions, la transformació de les relacions humanes, la voluntat de supressió del diner, l’armament del proletariat per defensar els seus interessos

Es va imposar la política antifeixista que renunciava a la transformació social. "Primer guanyar la guerra, després la revolució", mentre les tendències revolucionàries apostaven per fer la revolució com l’única manera de guanyar la guerra, tant contra els militars sublevats, com contra el govern republicà.

La resposta obrera no va triomfar. Maig del 1937 va ser la derrota del proletariat que la contrarevolució necessitava per segellar definitivament qualsevol amenaca revolucionària.

A diferència del 36, els seus repressors directes no van ser els militars sublevats, sinó la policia i els militants estalinistes, nacionalistes, republicans, però el que va ser determinant per posar fi a la insurrecció proletària va ser
el paper que jugaren els dirigents de la CNT-FAI, i també del POUM, quan cridaren a l’abandonament de les barricades, a tornar a la feina

Durant els Fets de Maig es posà de manifest la debilitat dels grups més radicals, la manca de claredat quant als objectius polítics de ruptura amb l’antifeixisme Van ésser molt pocs els que cridaren a continuar la lluita insurreccional, a coordinar les forces fora de les organitzacions que recolzaven l’estat. Els "Amigos de Durruti" i la "Sección Bolchevique- Leninista" van llancar octavetes, cridant a la continuació de la lluita;
militants de les Joventuts Llibertàries i dels anomenats "incontrolats" restaren a les barricades fins el final.

A les darreries del 1937, l’ordre capitalista regnava a tota Espanya, a la franquista com a la republicana. A Barcelona, la revolució no la va esclafar Franco el gener del 1939; ja ho havia fet molt abans el Front Popular.

Setanta anys després, els hereus de l’estalinisme, amb Joan Saura al capdavant del Departament d’Interior, i els néts del Front Popular (tripartit- Zapatero) continuen servint l’estat burgès i munten caceres de bruixes contra els que rebutgem aquest sistema social. Ahir feien fora els nostres companys
de les terres i fàbriques col·lectivitzades; avui, de les empreses en conflicte i cases ocupades; ahir els interrogaven i torturaven a les txeques; avui, a les comissaries dels mossos; ahir empresonaren milers de companys a les presons antifeixistes, com fan avui amb en Juan, la Núria i tants d’altres.

Per això continuarem amb les accions de protesta davant les seus
d’Iniciativa per Catalunya i de la resta de partits que governin; farem el possible per estendre i unificar les diferents lluites. Estem per la revolució social mundial, per això ens reconeixem en les lluites dels explotats a Oaxaca, la Kabília i arreu.

Els Amics dels insurrectes de Maig del 1937

Per servar la nostra memòria històrica

Els estalinistes i l´assassinat d´anarquistes i comunistes del POUM en temps de la guerra civil: els Fets de Maig de 1937 a Barcelona

Per servar la nostra memòria històrica | 18/11/2007, 19:26

També hauríem de recordar que el PCE estalinista dels anys trenta i la guerra va assassinar -abans que Franco- centenars d´anarquistes i militants dels POUM (Partit Obrer d´Unificació Marxista)en els fets de Maig de 1937 a Barcelona. El seu dirigent, el gran marxista català Andreu Nin va ser segrestat i assassinat pel PCE de López Raimundo i encara no s´ha trobat el seu cadàver ni han demanat perdó. Ni Carrillo ni López Raimundo han fet mai aurocritica pels assassinats de revolucionaris en els Fets de Maig del 37 a Barcelona. Cal tornar llegir "Homenatge a Catalunya" de George Orwell o veure novament la pel·lícula "Terra i Llibertat".

Xesca Ensenyat

Bandera vella, honra de capità

Xesca Ensenyat | 18/11/2007, 19:00

Aqueixa bandera d'en Labordeta sembla la catalana...
Ara mateix acab d'entrar a URXELLA i no sé si heu posat res de la mort d'en López Raimundo. Si no és així, ho hauríem de fer. Era un demòcrata considerable, que sempre va lluitar contra corrent, una persona generosa i valenta.
També volia dir que he actualitzat L'HIDRO.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
Amb suport per a Gravatars
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb