URXELLA

http://alternativaperpollenca.com

El futur d' Esquerra Unida 1

Alternativa | 17 Març, 2008 09:00 | facebook.com twitter.com

L'impuls inicial que va dur a la constitució d'EU a partir del moviment anti- OTAN s'ha esgotat en gran part i  la principal causa ha estat la reproducció de molts dels trets i dels esquemes clàssics de partit, en bona part heretats del PCE. Mentre per una part del seus simpatizants i afiliats IU era una nova forma de fer política i havia de ser també un moviment social, per altres simplemente era un instrument per aconseguir càrrecs i presència  institucional.

Com va dir recentment Marisol a EU ha hagut una excessiva preocupació pels càrrecs i s'ha abandonat el carrer, l'esquerra social i part de nostra ideologia. Hi ha una esquerra alternativa que no es sent representada per una EU convertida en un partit més.

El futur és ben obscur amb un PSOE que sempre es va beneficiar d'un vot útil per vencer a la dreta i d'una tensió bipartidista que s'incrementa cada vegada més. Si no ens respectaven amb grup parlamentari i cinc diputats imaginau amb dos diputats sense grup. O EU reacciona amb una fort renovació i apostant per ser un moviment obert, transparent i participatiu o no n'hi ha res que fer.

Partim del que seria per a altres una situació privilegiada; quasi un milió de vots,  una militància amb un fort compromís ideològic  i un espai clarament definit, hi ha un clar dèficit d'esquerra social i ecològica i de programa alternatiu que el PSOE mai podrà omplir.

Entre els cavis que s'han de fer, un parell d'exemples:

- Cal un projecte clar i ben definit, no podem ser socis de governs que no fan una política d'esquerres i que no tenen un altre projecte conegut que impedir que el PP tingui el poder. Com deia un company de Menorca s 'ha de ser més valent i defensar les nostres idees fins al final, algunes vegades ens anirà malament, altres millor, però sempre serem qui volem ser, i no ens vendrem al que ens ofereix més segons l'ocasió.

- Cal canviar la organització; censos reals, horizontalitat, participació, la militància ha de ser la protagonista de la recuperació del projecte. Cal canviar el sistema electoral de llistes tancades que  deixa en mans de la cúpula la negociació de les candidatures. Cal evitar les lluites de poder personalistes, els debats només han de ser ideològics.

 Un altre exemple de canvis que s'ha de fer és respecte als moviments socials, hem d'intentar col·laborar i guanyar-nos els seu respecte sense caure en els intents de vampirització que fan altres partits. Per començar a reflexionar sobre aquest tema vos convidam a una taula rodona

“MOVIMENTS SOCIALS i POLÍTICA”Les diferents relacions entre els moviments socials i els partits polítics

Participaran:CGT, Maulets,OCB, Plataforma “Salvem la Real”
i Plataforma pro Camins Públics i Oberts

Després torn obert de paraula

DATA: Dissabte 22, a les 10:15 del matí.

LLOC: OCB-Inca, Plaça de l’Àngel, 2. Inca

Organitza: AREM (Assemblea per a la Renovació de l’Esquerra de Mallorca)

Col·labora: OCB-Inca

Brutal Kalvellido 

 



Comentaris

Pepe

Rosa

Pepe | 09/04/2008, 06:45

La deriva de Rosa Aguilar cap al PSOE fa temps que és evident, fer públic el seu vot a una senadora del PSOE és simplement vergonyós, per coherència hauria de deixar IU.

Paco

Tots amb IU

Paco | 08/04/2008, 22:23

Entrevista a Rosa Aguilar, alcaldesa de Córdoba por Izquierda Unida

José Luis Rodríguez
Diario de Córdoba

--¿A quién votó en las elecciones del 9 de marzo?

--No tengo por qué decirlo, aunque haya gente que lo esté dudando. Sí hay una cosa que no me importa decir, aunque algunos se van a enfadar. Para el Senado he votado a Maribel Flores (candidata por el PSOE de Córdoba) porque es una persona en la que confío.

Web Insurgente

El acuerdo de las cúpulas sindicales para acabar con el conflicto de justicia desenmascara, una vez más, las prácticas sindicales antidemocráticas de CCOO y UGT

Web Insurgente | 08/04/2008, 10:56

El acuerdo de las cúpulas sindicales para acabar con el conflicto de justicia desenmascara, una vez más, las prácticas sindicales antidemocráticas de CCOO y UGT

InSurGente.- Las imagenes de los jefes de CCOO y UGT saliendo del ministerio de Justicia entre abucheos y empujones de los trabajadores, revela hasta que punto las prácticas sindicales de estas dos centrales sindicales han dejado de ser democráticas y de clase. Con el apoyo y exigencia de propio ministro Fernénadez Bermejo (un personaje que militó en la izquierda y acabó en el PSOE) para que no se convocara un referéndum donde los trabajadores pudieran opinar sobre lo acordado con las cúpulas sindicales (que no de Justicia), se intentó dar carpetazo al conflicto. Los dirigentes de CCOO y UGT saben que mensualemente se les paga para que haya paz social y es seguro que el ejecutivo de Zapatero se lo ha recordado estos días.

Rebelión (Carlos Martinez)/ inSurGente.-

Uno de los conflictos más largos y duros en la administración pública ha sido el que ha enfrentado a trabajadores y Ministerio de Justicia. Tras muchos años de inmovilismo, los trabajadores se han movilizado contra la discriminación salarial resultante de la transferencia de parte de ellos a algunas Comunidades Autónomas. En este sector los sindicatos mayoritarios son CC.OO, CSI-CSIF y también tienen una presencia importante UGT y STAJ. El primer pre-acuerdo por el que se aprobaba una subida de 180 euros los trabajadores lo rechazaron en referéndum por insuficiente. Por lo que no se desconvocó la huelga y se volvió a retomar otra ronda negociadora.

Cómo la huelga estaba suponiendo un desgaste al propio Zapatero y, todavía mayor, al Ministro en funciones Bermejo, el Gobierno central ha intentado acabar con la movilización mediante llamadas por teléfono a las cúpulas dirigentes de los sindicatos UGT y CCOO, las que raudas han acudido en auxilio del gobierno y han sustituido a los responsables del Sector de Justicia por los responsables de las sendas Federaciones del Sector Público. Estos, a la primera reunión de cambio, han firmado el acuerdo que le ha puesto sobre la mesa la patronal, se han hecho la foto, han desconvocado la huelga y se han comprometido a no consultar a sus afiliados.

El Sector de Justicia de CCOO es uno de los pocos que sectores de este “sindicato” que aún está en manos de su ala izquierda (CritiCCOOs) y dirigida por un sindicalista de reconocida honradez como Javier Hernández. Este dirigente sindical ha denunciado que “Bermejo ha conseguido arrastrar a las cúpulas de los sindicatos de forma autoritaria”. El Sector de Justicia de CCOO ya se ha desmarcado del acuerdo impuesto por la dirección y ha anunciado que se suma a la consulta convocada para hoy por los otros dos sindicatos convocantes: CSI-CSIF y STAJ. Además, el Sector de Justicia de CCOO no ha desconvocado la huelga hasta que los propios trabajadores sean los que decidan sobre el acuerdo firmado por las élites sindicales.

Las cúpulas de CCOO y UGT han vuelto a traicionar, una vez más, a los trabajadores ¿hasta cuando van a poder seguir cometiendo estas tropelías? ¿Cuando podremos tener unos sindicatos verdaderamente democráticos y representativos?

Garci

Re: El futur d' Esquerra Unida 1

Garci | 22/03/2008, 18:11

Son uns bons punts. Esperem que del proper congrés del més d'abril s'arribi a unes conclusions parescudes.

Manel

Punts

Manel | 22/03/2008, 17:34

1) Crear una nova formació, anomenada com volgueu: Alternativa de les Illes, Iniciativa per Balears, o com volgueu, amb subformacions a cada illa. Una mena de AI-EUIB o IxB-EUIB.

2) Aliança estable amb Esquerra Unida a Balears de cada illa, seguint el model català de IC-EUiA (l'únic lloc on no perden vots any rera a y a Espanya): un ecosocialisme verd, roig i morat en sintonia amb la nova societat. L'antic comunisme ha quedat antiqüat en les seves actituds i formes.

3) Agrupar al màxim possible totes les petites formacions illenques d'esquerra de les Illes a EU, deixant la nova formació (Alternativa, Iniciativa, etc) com la imatge més moderna, jove i pragmàtica.

4) Donar relleu i protagonisme a líders emergents d'EU. Na Emylse és un valor magnífic i es mereix una progressió. Na Marisol també ha demostrat molt, i més.

5) Relleu de persones. Això entra dins la consciència personal de cadascun.

6) Pel que fa a IU, cada vegada ha dominat més el PCE en el seu si. L'antiga IU de Gerardo Iglesias s'assembla ben poc a l'actual (PASOC, PCPE...), i l'esperit d'aglutinació de forces s'ha perdut.

7) Reflexió sobre el passat recent. Mala gestió del procés d'Unitat (repartir culpes, vull dir), el Bloc per Mallorca, ExC, èxit de les candidatures pel Senat. Unificació d'aliances per les municipals (era un guirigai).

8) El caràcter illenc és poc donat a l'activisme i el compromís ideológic tradicional. Noves vies?

Corriente Roja

La izquierda y el programa: tareas pendientes

Corriente Roja | 22/03/2008, 09:32

La izquierda y el programa: tareas pendientes
Ángeles Maestro - 18.08.06

“No se renuncia al programa; lo único que se hace es aplazar su realización... por tiempo indefinido. Se acepta el programa, pero esta aceptación no es en realidad para sí mismo, para seguirlo durante la vida de uno, sino únicamente para dejarlo en herencia a los hijos y a los nietos. Y mientras tanto, “todas las fuerzas y todas las energías” se dedican a futilidades sin cuento y a un remiendo miserable del régimen capitalista, para dar la impresión de que se hace algo, sin asustar al mismo tiempo a la burguesía” De la Carta Circular a A. Bebel, W. Liebknecht, W. Bracke y otros. C. Marx y F. Engels (1879).

La VII Asamblea Federal de IU ha decidido instalarse definitivamente en el espacio político que inauguró, en el ámbito estatal, el pacto con el PSOE para las elecciones generales de marzo de 2000. Que los invitados estrella fueran José Mª Fidalgo y Santiago Carrillo, junto a la proyección de un video sobre los 17 años de vida de IU – en el que aparecían profusamente los dirigentes de Nueva Izquierda, sin que se mencionara la existencia de Julio Anguita, son los elementos simbólicos de importantes decisiones políticas. Ha sido el triste broche final a tres años destinados a liquidar, política y organizativamente, lo poco que quedaba del modelo originario. Pero la historia viene de mucho más atrás.

La clave de bóveda de la convocatoria para construir un bloque y un proyecto alternativo que pretendió ser IU y que, en consecuencia, desenmascaraba al PSOE situándole en el neoliberalismo en la política económica y como lacayo del imperialismo en relaciones internacionales, chocó pronto con sus tres prolongaciones: el grupo PRISA, la dirección de CC.OO. e Iniciativa per Catalunya.

Estos tres poderes fácticos, al tiempo que socavaban la credibilidad de IU en la “opinión publicada” -que no en la calle, ni en los resultados electorales- dieron a luz al brevísimo invento de Nueva Izquierda, mientras revitalizaban todo el posibilismo y el oportunismo de la hegemonía carrillista, bien arraigados en amplios sectores de la organización.

La venta del proyecto político de transformación social y de la propia organización, a cambio de un lugar al sol -durante poco tiempo, como bien comprobó el PCE en la transición e IU en Aragón, Baleares, etc. - en instituciones, gobiernos y medios de comunicación, no fue descubierta por “hombres de Estado” como Santiago Carrillo; la cita que reproduzco al comienzo da cuenta de que la búsqueda de la respetabilidad del poder por parte de sectores de la izquierda es tan antigua como la lucha de clases.

Sorprendentemente a medida que se intensificaba la explotación y aparecía la guerra a gran escala como instrumento privilegiado del imperialismo, iba diluyéndose la resistencia sindical, en un auténtico suicidio de los intereses de clase. Frente a la precarización masiva, la Ley de extranjería y la sucesión de recortes en derechos y prestaciones sociales y laborales, la respuesta por parte de de las direcciones de CC.OO. y UGT es – a partir de la contrarreforma laboral de enero de 1994 – una espesa paz social, levemente alterada por huelgas generales testimoniales.

Al mismo ritmo, el acoso interno y externo al discurso de “las dos orillas” y la experiencia de pactos generalizados con el PSOE en diferentes federaciones iban preparando el terreno para el abandono, uno a uno, de sus rasgos alternativos. Con el programa común PSOE-IU del año 2000 – del que desaparecía la salida de la OTAN y la eliminación de las Bases, la liquidación de las ETT,s, las 35 horas por ley, la paralización y revisión de las privatizaciones, la progresividad fiscal, etc. – la instalación de IU entre las fuerzas del sistema, en lo “políticamente correcto” adquiría ámbito estatal. Las palabras del candidato del PSOE J. Almunia ante la patronal catalana – en el mismo hotel en el que medio año antes 400 empresarios aportaron 100.000 Ptas. cada uno a la campaña electoral de Pascual Maragall – son suficientemente explícitas: “El acuerdo alcanzado sitúa a IU, una fuerza que ha tenido un papel importante en los últimos 20 años, en el área de la gobernabilidad (…) en el marco económico que fija la Unión Europea y su pacto de estabilidad ”, de forma que sus propuestas “sirvan para ser llevadas a la práctica y no para discutir o contestar desde fuera un sistema político, económico y social”; aunque… “lo que mejor cayó entre los empresarios catalanes fue el anuncio de Almunia de que un eventual gobierno presidido por él no aplicará por ley la semana laboral de 35 horas” (1)

A las protestas de la militancia, que acababa de aprobar unas propuestas electorales en las que los contenidos eliminados eran piezas clave y, sobre todo, que se había dejado la piel – junto a otras organizaciones – recogiendo 1.750.000firmas para la ILP de las 35 horas (2), se respondía desde la dirección diciendo que ésos eran los mínimos del acuerdo, pero que IU mantenía su programa para... tiempos mejores (otra vez, lúcido Marx).

Contra toda lógica, el impresionante descalabro electoral (se pierden 1.400.000 votos, más del 50% de los obtenidos en 1996) no lleva a cuestionamiento alguno de la estrategia política. Se había entrado en un camino sin retorno.

El otro gran tema a analizar es por qué la misma mayoría que apoyó el proyecto de IU que encabezó Julio Anguita, se aprestaba a su liquidación, retomando los mismos contenidos que defendió Nueva Izquierda y por los que se produjo una traumática ruptura en 1997. La respuesta hay que encontrarla en varias razones que se retroalimentan: la salida de IU de los sectores comprometidos con el proyecto originario ante la constatación cotidiana del abandono del programa alternativo, el aplastamiento y la marginación – utilizando todas las vías antidemocráticas imaginables – de quienes se atrevían a discrepar, el clientelismo que abre camino primero y asegura después el acceso a los cargos institucionales, el miedo de una militancia acostumbrada a obedecer..etc.

Estos y otros muchos son elementos importantes, pero, a mi juicio, el asunto clave que explica la escasa resistencia interna a la desnaturalización de IU es esencialmente político. Tanto en el proyecto inicial de Gerardo Iglesias, como en la refundación que desencadena la llegada de Julio Anguita a la Coordinación General hay una debilidad congénita estratégica. Se pretendió erigir un proyecto político alternativo, basado en la lucha de masas, sin cuestionar el Pacto de la Transición ni, en consecuencia la Constitución monárquica de 1978.

Sin pretender analizar a fondo este tema que desborda el objetivo de este artículo, es indispensable señalar que la sincera vocación de alternativa de IU entre 1989 y 1999, la identificación del PSOE – y sus ramificaciones mediáticas y sindicales – como instrumento político de las clases dominantes y la apuesta decidida por la movilización y por formas nuevas de organización, tuvieron el enorme agujero negro de no identificar que la renuncia a la ruptura política en la Transición, interrumpió el hilo rojo histórico de la lucha secular de las clases populares por su emancipación. Lo que no pudo conseguir la guerra, ni el exilio, ni los más de 200.000 asesinados tras el uno de abril de 1939, ni la cárcel, ni el terror, lo consiguió la entrega del tesoro político y organizativo tan duramente construido a lo largo de la dictadura, a cambio del ingreso de un puñado de dirigentes en la “gobernabilidad” de la que hablaba J. Almunia.

Era, y es imposible, reconstruir el proyecto histórico revolucionario sin abordar una etapa absolutamente clave de nuestra historia (3) sin paños calientes, con datos, con rigor y sobre todo con los ojos nuevos de una generación que no vivió la Transición, que no se siente responsable de ella (4) y que pisa fuerte en la reconstrucción del movimiento obrero y popular. El mar de banderas republicanas sostenidas mayoritariamente por jóvenes, y su destacada presencia en la manifestación del 6 de diciembre pasado, niega con rotundidad el discurso oficial de la izquierda en la transición: la intrascendencia de la forma de Estado frente a los supuestos contenidos “progresistas” en lo económico y lo social de la Constitución. A ese mismo objetivo de enmascarar la realidad apunta el patético chascarrillo del monarca-republicano que han desempolvado recientemente Llamazares y Zapatero. Lo que la juventud intuye es lo mismo que late en el cerebro y en el corazón de tanta gente de todas las edades: la verdad es siempre concreta y en esta tierra, República es rebeldía. En esta tierra la II República simboliza la posibilidad de acabar con el orden establecido, irrupción de la gente de la calle en la política, abrir caminos de poder popular... democracia, en definitiva.

La ineludible y urgente tarea de abordar la reconstrucción del proyecto histórico revolucionario, aquí y ahora, tiene muchos interrogantes, pero algunas cosas van apareciendo con claridad como elementos básicos:

* la III República forma parte decisiva del programa político;

* el cuestionamiento global del sistema es el punto de partida del proyecto alternativo;

* abordar la reconstrucción del movimiento obrero en la perspectiva de la unidad de clase y sobre la base de la democracia, la voluntad de lucha y el internacionalismo;

* la vinculación del movimiento obrero con el movimiento antiglobalización en la búsqueda de nuevas formas de resistencia y de unidad;

* radicalizar la idea de democracia como movilización continua y participación popular permanente en todas las áreas de la vida social: política, económica, de debate social, informativa, ...etc.

* construir elementos de participación continua y directa, y convertir la representación en un mandato imperativo “mandar obedeciendo”, sometido a vigilancia y control y evitando drásticamente cualquier tipo de ventaja económica derivada de la misma. Generalizar la revocación y la rendición de cuentas de los representantes. .

* rehacer el concepto de representación (el mandato imperativo, el mandar obedeciendo, la revocación, los salarios del representante),

* construir mecanismos y medios de comunicación alternativos como elementos esenciales en la lucha ideológica

* si el escenario de la lucha de clases es mundial, a esa escala hay que construir el proyecto emancipatorio que tendrá el internacionalismo y la pluralidad en su código genético;

En la declaración de Principios de Corriente Roja (5), sin olvidar que las alas son cortas y las nubes altas, se hace mención expresa a la necesidad imperiosa de situar con claridad los objetivos:

“Somos conscientes de la enorme debilidad política de la clase obrera, de la magnitud de las tareas que tenemos por delante y de la importancia de las luchas concretas en la construcción de un bloque político capaz de generar una alternativa global al sistema capitalista. (...) Frente al reformismo hegemónico en la izquierda, que esteriliza tantas luchas y tanto esfuerzo con la inalcanzable finalidad de suavizar el neoliberalismo, es necesario afirmar que la transformación radical del sistema y la construcción del socialismo son las únicas alternativas posibles a la barbarie”.

Madrid, 5 de febrero de 2004

--------------------------------------------------------------------------------

(1) El País, jueves 17 de febrero de 2000

(2) El 11 de noviembre de 1999, en su última intervención parlamentaria y menos de tres meses antes de los pactos IU-PSOE, Julio Anguita defendió la Iniciativa Legislativa Popular de las 35 horas, en cómputo semanal, sin reducción salarial, eliminación de las horas extraordinarias, reducción de la edad de jubilación, contrato de relevo, salario social, etc. Esta iniciativa estaba destinada a ser – según los documentos aprobados por IU – el pilar de todo un proceso de relanzamiento unitario de la lucha por parte la organización junto al movimiento obrero crítico y combativo y otros movimientos sociales.

En su informe al CPF del 13 de noviembre, tras perderse la votación en el Congreso – como estaba previsto - Anguita afirmó: “La batalla por las 35 horas continúa. Deben continuar la movilización y las iniciativas legislativas, así como las alianzas, sobre todo sociales”.

El boicot total de IU-Madrid a la movilización convocada durante el debate parlamentario, junto al mínimo apoyo de ésta y otras federaciones, a la manifestación estatal de junio de ese mismo año en Madrid, eran el preludio del golpe de timón que iba a producirse en la organización tras la sustitución de J. Anguita en la Coordinación General.

(3) Hay tres libros a mi juicio esenciales para entender esta etapa: J. Garcés (1996) Soberanos e Intervenidos”. Siglo XXI de España editores S.A. P. Sverlo (2000) Un rey golpe a golpe, Arakatzen SL.

J. Navarro (2003) 25 años sin constitución. Editorial Foca.

(4) Manifiesto convocatoria 6 de diciembre de 2004 por la III República. http://www.nodo50.org/corrienteroj

fralokus

Re: El futur d' Esquerra Unida 1

fralokus | 19/03/2008, 21:15

La situació és molt dolenta, però sembla que és el PSOE el més interessat en llevar IU d'en mig.

Una forza amb quasi 1.000.000 no está morta, que recordi el PSOE que hi ha molt de vot de IU amb el se poder ara.

Joan Francesc

Re: El futur d' Esquerra Unida 1

Joan Francesc | 19/03/2008, 20:59

Avui a El País.
http://www.elpais.com/articulo/reportajes/Izquierda/hundida/elpdomrpj/20040627elpdmgrep_2/Tes

Insurgente

El desastre d'Esquerra Unida, un article del lletrat César Vilar

Insurgente | 19/03/2008, 18:32

El desastre d'Esquerra Unida, un article del lletrat César Vilar

inSurGente.- "(...) Els últims resultats indiquen que la responsabilitat de Llamazares i les seves acólitos en el desastre supera a la de la resta de l'organització que, a pesar dels diferents atacs rebuts aquests últims anys, i de les concessions al PSOE, als regionalismes de dreta (com en el cas del PNB a Euskadi o del BNV a el País Valencià) i al grup mediàtic afí a la socialdemocracia (em refereixo al grup PRESSA), ha treballat incansable i disciplinadamente per a tractar de reconduir la situació. L'ús de la premsa i dels recursos de l'organització per a atacar al PCE i tractar d'imposar les tesis liquidacionistas a les federacions (com el cas de EUPV) que es negaven a integrar-se a la deriva dretà patrocinada per l'aparell federal, ha cremat a molts militants vàlids, farts dels paranys i les triquiñuelas dels llamazaristas. D'aquestes triquiñuelas saben alguna cosa Pasqual Mollà (en la fotografia) i Joan Ribó, obsessionats a destruir EUPV per a lliurar-se-la en safata de plata al PSOE. (...)" Facin clic en "Llegir més" per a accedir al text complet.

El desastre d'Esquerra Unida

per César Vilar*

Ja han passat les eleccions i és hora de treure conclusions. Una de les moltes conseqüències que podem extreure des de l'esquerra és l'absolut desastre collit en les urnes per Esquerra Unida i les seves coaligados a Catalunya.

Després de conèixer els resultats, Gaspar Llamazares va declarar que no es presentarà a la reelecció al càrrec de coordinador general en la pròxima assemblea. Gaspar no diu res de nou ja que segons els estatuts d'IU duia tres assemblees com a màxim responsable i no podia optar a un quart mandat.

Anem a centrar-nos a tractar d'analitzar quins han estat les causes d'aquesta derrota sense pal·liatius del conjunt de l'esquerra transformadora.

Si bé no podem obviar la tremenda injustícia d'un sistema electoral que margina a la tercera força en vots de l'Estat Espanyol, això no ha de fer-nos oblidar que en 1996 IU va obtenir el no-res menyspreable xifra de 21 escons i prop de 2.700.000 vots.

Hem de recordar que IU sorgeix en 1986 a contra corrent del procés de debilitamiento progressiu de les forces polítiques alternatives al capitalisme poc abans de l'enfonsament de la Unión Soviètica.

En el nostre país, després dels dolents resultats del PCE en 1982 i els successius governs del PSOE, sorgeix una força política que s'articula entorn del qüestionament radical de l'OTAN com instrument militar d'intervenció i de control social, força que plantejava una plena ocupació estable i amb drets, així com una nova forma de fer política basada en la participació en la presa de decisions, un qüestionament profund de la transició política i del marc econòmic neoliberal generador d'exclusió social i de precarietat en l'ocupació entre altres arguments.

A partir dels pactes amb el PSOE de l'any 2000, IU ha anat abandonat els seus principis fundacionals per a instal·lar-se progressivament en el institucionalismo de la mà de pràctiques exclusivament burocràtiques.

La línia política seguida des de la VI Assemblea federal basada en un acostament al PSOE i als sindicats oficialistes, un progressiu allunyament de les línies programàtiques més transformadores, un repunt de les decisions arbitràries i antidemocràtiques patrocinades per les diferents adreces, ha accelerat la percepció general que IU actuava com un satèl·lit més de la socialdemocracia i no com una organització autònoma i independent, amb vocació d'alternativa al sistema.

L'obstinació per part dels dirigents federals a considerar al PSOE com part de l'esquerra i no com continuador de les polítiques més neoliberals del PP, explica en part l'enorme fugida de vots per l'esquerra de ciutadans que ja no es fien d'aquesta IU.

IU ha obtingut el pitjor resultat electoral en els seus 17 anys d'història, quedant per sota dels 4 diputats que el PCE va aconseguir en les generals de 1982

. La reculada electoral no és una novetat i s'intensifica elecció després d'elecció. No hi ha circumscripció en la qual la baixada no sigui notable.

Com explicar aquest paulatí enfonsament?

Com manifestava fa poc l'amic Jorge López Au en el seu últim escrit, Llamazares i els seus seguidors, s'han obstinat aquests últims anys a convertir una coalició d'esquerres en un engendro eco-socialista, una organització que s'allunyi de l'esquerra antisistema i reivindicativa perquè el PSOE la utilitzi al seu antull en les diferents àrees de la governabilitat de les institucions del capital, a canvi única i exclusivament dels diners suficients per a mantenir a flotació les prebendes dels càrrecs públics.

No obstant això, la sensació general entre els pocs sectors conscients de la militància que queden en IU indica que aquestes pràctiques no són gens noves ja que ja es va intentar fer això en l'última etapa de Carrillo, en l'època en la qual els dirigents de Nova Esquerra ens prometien que mai acabarien en el PSOE, així com en l'última escisió per la dreta d'Iniciativa pel Poble Valencià en Esquerra Unida del País Valencià.

Els últims resultats indiquen que la responsabilitat de Llamazares i les seves acólitos en el desastre supera a la de la resta de l'organització que, a pesar dels diferents atacs rebuts aquests últims anys, i de les concessions al PSOE, als regionalismes de dreta (com en el cas del PNB a Euskadi o del BNV a el País Valencià) i al grup mediàtic afí a la socialdemocracia (em refereixo al grup PRESSA), ha treballat incansable i disciplinadamente per a tractar de reconduir la situació.

L'ús de la premsa i dels recursos de l'organització per a atacar al PCE i tractar d'imposar les tesis liquidacionistas a les federacions (com el cas de EUPV) que es negaven a integrar-se a la deriva dretà patrocinada per l'aparell federal, ha cremat a molts militants vàlids, farts dels paranys i les triquiñuelas dels llamazaristas. D'aquestes triquiñuelas saben alguna cosa Pasqual Mollà i Joan Ribó, obsessionats a destruir EUPV per a lliurar-se-la en safata de plata al PSOE.

IU contarà aquesta legislatura amb un sol diputat ja que l'obtingut per Barcelona pertany a Iniciativa per Catalunya.

No obstant això, quan Julio Anguita era el màxim responsable d'IU, l'organització donava unes mostres de solidesa en totes les manifestacions de la seva acció política, generava entusiasme en molts sectors socials cansats de tant colaboracionismo i pujava com l'escuma en les diferents eleccions, disputant-li l'electorat d'esquerres a un dretà i corrupte PSOE.

IU aspirava a superar al PSOE i a ser el referent de l'esquerra honesta d'aquest país amb un discurs que posava en solfa els grans acords en els quals es basava la tra(ns)ición espanyola, articulant una alternativa política que posava en destrets a tots i cadascun dels palmeros de la monarquia borbònica (sindicats majoritaris inclosos).

El que queda clar és que quanta més derechización, com més s'allunya IU dels seus principis fundacionals, menys vots obté.
En canvi, en l'etapa en la qual IU era percebuda com una organització amb un discurs propi, autònom i basat en un programa de transformació social, es van obtenir els millors resultats de la història. Conclusió: Els electors no avalen la línia dretana i la submissió al PSOE.

Això és una realitat incontestable que va ser molt molesta per als quals volien ressuscitar “la casa comuna de l'esquerra” amb l'únic objectiu de neutralitzar a l'esquerra alternativa.

Les eleccions ens deixen altres conseqüències entre les quals destaquem el triomf absolut del model bipartidista i l'estrepitós batacazo de la coalició de BNV amb la Iniciativa de Pasqual Mollà; el que denota també el fracàs de la línia col·laboracionista i entreguista d'aquesta nova formació, organització creada al voltant d'una coordinadora de càrrecs públics emanats de les llistes de EUPV, una espècie de camarilla de notables molt de l'estil de Nova Esquerra.

La realitat és que ningú està en condicions d'assegurar que el projecte d'IU torni a ser un referent de lluita i de mobilització després de tants anys de dependència del PSOE i del pensament políticament correcte.

En la pròxima assemblea la militància parlarà i dirà cap a que modelo d'organització ha de dirigir-se IU.

Serà massa tarda per a remeiar tants anys d'atropellaments i equivocacions?

De tots els quals creiem en la necessitat d'una Esquerra Unida com una eina útil per a la transformació radical de la societat, depèn una resposta organitzada i vertebrada per a parar la trista realitat que ens envolta, en la perspectiva que IU retorni als seus orígens d'esquerra alternativa dels quals mai hagué de sortir.

*César Vilar és llicenciat en Dret, membre del PCPV-PCE i militant del Col·lectiu local de EUPV de Sant Joan d´Alacant

**********

Recordin que poden enviar els seus comentaris a inSurGente Redacció indicant en l'assumpte el títol curt de la notícia o article de referència.

Els publicarem com més aviat millor.

Xesca Ensenyat

Rabiosa actualitat

Xesca Ensenyat | 18/03/2008, 07:42

VIACRUCIS 44

De quan en Bruno Clementi va ensenyar de brodar a les al·lotes...

L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

maki

elocuencia

maki | 18/03/2008, 06:15

Jo també estic estorat per l'elocuencia, la profunditat dels arguments, així com de l'abundancia i correcció dels adjetius de l'Alcuienc.

Pepe

Re: El futur d' Esquerra Unida 1

Pepe | 17/03/2008, 22:50

Fa temps que no llegeix a Segura igual que no escolt la COPE, em posen de mal humor.

Pepe

Alcudienc

Pepe | 17/03/2008, 19:50

Hola Alcudienc crec que és el PSM el que ha de reflexionar, han fet tan de canvis d'aliances electorals que tenen a tothom molt despistat.

En quant a la teva gran argumentació; frikis, radicals i incoherents... Gràcies jo també t'estim però a veure si li dones una mica més a las possibles neurones del teu cerebre i argumentes una miqueta més.

La meva vida la tinc prou resolta, gràcies pel teu interès.En quant a EU serà el que vulguin els seus militants, en abril ja veurem.

Per què le teniu tan de por a Grosske, la veritat que tants d'atacs per tot em fan estimar-ho una mica més.

Les declaracions de Marisol ja les hem comentat i les compartim, al manco a EU sabem el que es fer autocrítica,altres ni això.

A Menorca EU a les generals han tingut un resultat correcte, si no vaig errat tercera força després de PSOE i PP.

Pepe

Arguments?

Pepe | 17/03/2008, 19:40

Miquel de dalt avui he vist un semanari que es diu ALBA i el seu titular era "gana la izquierda intolerante" "toma ya".

Ja em diràs per que som radicals per poder argumentar.

També esper que em diguis que consideres oposició de veres.

Joan Ramon veterà

Miquel Segura?

Joan Ramon veterà | 17/03/2008, 18:37

Miquel Segura fou fundador del Partit Nacionalista Mallorqui, que es coaliga amb Unio Autonomista de Josep Melià. Aquest partit Nacionalista Mallorqui va dura el que va durar per mor de que a Miquel Segura no li semblava prou de dretes, i es va estimar mes aferrar-se al PP, partit on hi ha molts militants i simpatitzants d'en Franco, aliat del nazisme , negador de l'holocaust i que posa molts refugiats jueus en mans de la Gestapo, entre ells Walter Benjamin. Perque la salvació dels jueus de Budapest fou una iniciativa personal del consul espanyol a Budapest, i no una iniciativa del govern franquista, però el franquisme de la posguerra s'hen va servir per fer de bon al.lot. Fins i tot hem puc imaginar Miquel Segura lloant a Serrano Suñer, al mateix temps que fa d'hipòcrita cercant un apropament de conveniencia personal amb Israel...

Joan Ramon

Salut

Joan Ramon | 17/03/2008, 17:20

Bé per començar per a mi UM només defensa una nacionalitat , la del compte corrent, de demés va per darrera, si és que i va.
I per altra banda dir que si estic d'acord que aquí als partits nacionalistes i d'esquerra, i inclog el PSM peròtambé EU -moltes vegades
han fet consecions que no haurien calgut, i també d'acord que jo esperava el Bloc pogués tenir més pes al Govern, però també considero que el Bloc té els vots que té, i no vull ser més exigent amb el Bloc que amb el PSOE, que ara mateix té un nombre de vots que haurien de garantir un govern progresista.

fralokus

Re: El futur d' Esquerra Unida 1

fralokus | 17/03/2008, 15:58

Ja ho sé JOan RamOn. Simplement ho he posat com anècdota.

Però el final del comentari és meu.

Joan Ramon

Miquel "MAPAU" Segura.

Joan Ramon | 17/03/2008, 15:47

Fralokus o sento, jo fa anys que he deixat de llegir a Miquel Segura, sol posar al nacionalisme de volta i mitja, entre altres coses perquè es deu al PArtit Popular, és tan poca vergonya que dona llicons de moralitat i va ser ell qui va montar la operació Mapau, aquella en que molts argentins sense saber-hoi altres a canvi de alguns dobles del Govern Balear, van votar a Jaume Mates, cal recordar que d'aquests votants algun mai havia estat tasn sols a Balears, tot un "fenomeno" aquest segura, un exemple de poca ètica sinmateis.
Salut

fralokus

Re: El futur d' Esquerra Unida 1

fralokus | 17/03/2008, 15:20

No deixeu de llegir la columna de Miguel Segura en UH, posa al nacionalisme de volta i mitja.

Crec que sense voler, o volent, aquest senyor ha donat en la diana, el nacionalisme (per a aquest senyor inexistent i de fracassats) ha donat massa facilitats tant a PP com a PSOE per a governar aquestes illes.

Si els partits nacionalistes s'haguessin negat a pactar amb PP i PSOE, cadascun en el seu moment, potser haguessin fet un favor molt més gran a aquestes illes, renunciar als càrrecs pel bé de les illes, sona bé. No ho creeu?

Ara potser seria un bon moment perquè el bloc deixés en minoria a PSOE-UM, ja veuríeu com des de "Ferraz" correrien per a arribar a un acord i sense estar UNITAT en el congrés dels diputats.

Som massa radical?

fralokus

Re: El futur d' Esquerra Unida 1

fralokus | 17/03/2008, 15:06

Ha, ha, sembla que ara arriban bufetades pels tots els costats, d'Alcúdia i tot, sembla una cosa organitzada.

Uf, a veure si és veritat que Alternativa va de la manete amb el Partit Popular.

Garci

Re: El futur d' Esquerra Unida 1

Garci | 17/03/2008, 14:33

Hola Alcudienc, no se si segueixes el bloc pero ja hem comentat les paraules de Marisol, i pensam que té molta raó. Lo de que és una friki no deixa de ser una apreciació personal.
Que volem?ICV? Doncs per jo podriem refer Alternativa.
Els motius de que el PSM no ha volgut anar amb nosaltres els saben ells.
I sobre en Groske, jo personalment crec que ha de passar a un segon pla, com la majoria de gent que fa massa anys que posa la cara al projecte.
Estàs més content?T'hem aclarit les coses.
Ara falta que m'aclareixis perquè som radicals.

Alcudienc

ai senyor!

Alcudienc | 17/03/2008, 13:54

Per què no reflexionau sobre els motius que han portat a que el PSM "us hagi venut"?

Na Marisol una bona candidata? Perdonau però jo pens que és una friki.

I sí...sou una colla de radicals i incoherents. Què voleu fer de la vostra vida? Voleu ser una mena d'Iniciativa per Catalunya? Izquierda Unida en versió colonial a les Illes?

Ara, m'han dit, que estimau una mica més a ELS VERDS. A qui estimau més al papà o a la mamà??? Voleu fer BLOC? voleu fer ALTERNATIVA? Que putes voleu?

Per què no acabau amb en Grosske? És perillós, està boig, és un vago rematat i està sonat com un boxejador tocat.

Per cert...per què no comentau les afirmacions de la megaguay de la vostra candidata: una EU sense coordinació ni comunicació interna, amb comandera, sense rumb...

I per cert...els vostres companys de Menorca, a les autonòmiques, no es mengen un rosco...que fan? assemblees permanents? democràcia participativa?

Garci

Re: El futur d' Esquerra Unida 1

Garci | 17/03/2008, 13:40

No ens pots dir radicals sense comparar-nos amb alguna cosa i sense posar exemples. Això és una apreciació personal.

En una altre època on hi havia més moviment socials a nosaltres se'ns hagués acusat de moderats, i fins i tot avui en dia hi ha col·lectius que així ho pensen.

Nosaltres feim les coses que pensam que hem de fer i crec sincerament que la oposició que feim és a la vegada constructiva i de toc d'atenció. Sinó, pots contar quantes mocions hem presentat en els plenaris. Més que l'equip de govern. Ara bé, si lo que feim malament és proposar coses...així ho entenc que no t'agradi la nostra oposició.
Però m'agradaria fossis més concret.
Com creus tu que és una oposició de veres?

Miquel de dalt

Què passa a EU?

Miquel de dalt | 17/03/2008, 13:00

Doncs el que passa a EU és que sou massa radicals i feies coses que mare meva.
MEam si feis oposició de veres, ....

Pepe

fralokus

Pepe | 17/03/2008, 12:37

Em sap greu fralokus però encara veig molt allunyada la derrota del capitalisme feroç. Però algun dia arribarà, igual que ha arribat el fi de l'esclavitud o del feudalisme, sempre que no deixem de lluitar, per que els poderosos mai han regalat res.
Em remeteix a nostre lema:

CAP OBJECTIU ÉS MASSA PETIT,CAP VICTÒRIA MASSA INSIGNIFICANT.

Pepe

Re: El futur d' Esquerra Unida 1

Pepe | 17/03/2008, 12:34

No sé que te de cert la notícia de Rosa Aguilar com fitxatge del PSOE, segur que el PSOE estaria encantat.

A Rosa li passa el mateix que a un bon grapat de gent a EU, no estam disposat a que ara EU sigui manejada pels més ortodoxes del PCE que a més de tenir unes idees totalment desfasades han estat culpables en una part important d'aquests resultats d?EU.

Pepe

etiquetes

Pepe | 17/03/2008, 12:30

Bon dia anticomunista, primer de tot et volia aclarir que no tots els afiliats a EU som comunistes. Jo no estic afiliat al PCE, si no a EU i no em consider comunista, entre altres coses per que no m'agraden les etiquetes.

L'etiqueta comunista serveix igual per a Stalin que per persones que es jugaven la vida a la dictadura d'en Franco simplement intentant organitzan els obrers o repartint el Mundo Obrero... Una etiqueta massa àmplia no?

Fidel no és el meu lider, ni l'ha estat mai, això de tenir lider o "caudillos" és d'altra època no?

Seguint parlant d'etiquetes i si passam al terreny internacional és realment curios que Cuba segueix a la llista dels EUA dels règims que no respecten els drets humans i Xina ja no. Igual és que el que més importa no és si es tracta d'una dictadura o de si respecta els drets humans o no, sinó si permet un regim econòmic capitalista o no.

Pepe

més

Pepe | 17/03/2008, 11:47

Renovaire estic d'acord,el factor Marisol no és suficient,
ha estat una revel·lació i l'aire fresc i esperam que doni el pas d'implicar-se a la renovació que necessita EU.
A l'assemblea d'abril esper que es noti la renovació de bons i de veres i esper que Marisol sigui nostra candidata a les autonòmiques però triada i amb el suport de les bases.

fralokus

Re: El futur d' Esquerra Unida 1

fralokus | 17/03/2008, 11:38

Pot ser que tinguis raó anticomuniste, el comunisme dictatorial va desaparèixer amb la famosa "perestroika", aviat li arribarà el torn al capitalisme feroç, no ho dubtis, el capitalisme feroç també tindrà la seva "perestroika", pujades de preus per biocombustibles, inaccessibilitat a l'habitatge, contractes precaris, empreses de treball temporal i escàndols polítics acabaran amb el capitalisme feroç, tot just és qüestió de temps.

Aviat tots al museu, esperem que el que triomfi sigui la dignitat humana.

Si cerques a Lenin, Stalin i Trosky aquí no els trobaràs, només trobaras gent amb ganes de der feina.

anti-comunisma a Mallorca

El comunisma, no te més lloc que als museus tencats

anti-comunisma a Mallorca | 17/03/2008, 11:08

El comunisma sha de ver acabat, heu passat a l'historia, de cada cop més la gent no en vol senti a parlar de FAUS i de Martells, el vostra lider cubà ja sha tornat vell i el seu germa no sera lo meteix...
A Mallorca sou 4 i contant en groske...

fralokus

Re: El futur d' Esquerra Unida 1

fralokus | 17/03/2008, 11:05

El principi de la fi de tot

Pitjau l'enllaç

renovaire

Renovació

renovaire | 17/03/2008, 09:57

Parlant d'EU a les Illes Balears, ja fa molts d'anys que s'hauria d'haver fet una renovació a fons. Està molt be presentar na Marisol a les generals, on no té cap opció. Però a l'hora de repartir càrrecs a l'Ajuntament, al Consell, al Parlament o al Govern, sempre són els mateixos (grosskes, rosellós, tugores...). Si no hi ha una renovació profunda de càrrecs, qualsevol intent de renovació fracassarà per manca de credibilitat.

Pepe

Re: El futur d' Esquerra Unida 1

Pepe | 17/03/2008, 09:36

La clau és on posam el límit a les renúncies ideològiques amb tal de governar i gestionar.
A EU tenim molt clar que no es pot governar amb el PP, però si parlam d'UM la cosa ja canvia i encara més si parlam del PSOE.
Tinc molt de dubtes i preguntes.

És suficient governar amb aquest partits (UM_PSOE) només per evitar un govern del PP?

No estam en el fons fent el mateix que criticam quan demanam a la gent que no voti útil?

El PSM ens ha venut a les primeres de canvi i el PSOE te molt de possibilitats de fer-ho.

La veritat em sent identificat amb el que diu el company de Menorca; s 'ha de ser més valent i defensar les nostres idees fins al final, algunes vegades ens anirà malament, altres millor, però sempre serem qui volem ser, i no ens vendrem al que ens ofereix més segons l'ocasió.

Garci

Re: El futur d' Esquerra Unida 1

Garci | 17/03/2008, 09:05

El problema de tot això és que alguns pensen que aquesta coherència, i en part radicalitat democràtica, ens durà fora de les institucions. I si no estam dins molts llocs de feina de militants no existirien. O sigui que crec que serà difícil que la organització vagi per aquest camí.
És més còmode seguir com fins ara i aferrar-nos al que ens donin i tenir càrrecs. I amb això no vull dir que tenir càrrecs sigui dolent, tot al contrari, molta gent que ara és al govern fa molt bona feina.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
Amb suport per a Gravatars
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb