URXELLA

http://alternativaperpollenca.com

A propòsit d’Antonio Gramsci (I)

Alternativa | 30 Agost, 2010 06:00 | facebook.com twitter.com

Publicam la primera part (demà publicarem la segona i darrera) d'un article del nostre company Tomeu Sales. La veritat és que la lucidesa de la seva reflexió i la trasposició dels conceptes teòrics de Gramsci a la realitat actual fan d'aquest article una eina molt vàlida per a la reflexió i el debat.

A propòsit d’Antonio Gramsci

                Aquest estiu, com molts d’altres, després d’anar acabant les tasques que se deixen al llarg de l’hivern, un se relaxa i descansa. Els dies passen, se dorm més, se surt més, se passeja més i també se llegeix més. Se recuperen lectures que al llarg de l’hivern, o bé per falta de temps o bé per la seva particularitat, no han pogut ser abordades. Quans de nosaltres no tenim una pila de llibres sobre la nostra taula? Estan allà, els hi va passant el temps a sobre, la pols... Cada vegada que els veus pareix que te criden, «au va, agafem», però la disciplina  i la rutina ordinària ens ho impedeixen. Però de cop, en les nostres vides, succeeix allò esperat. Un període de temps, relativament llarg, on aquests  llibres, temes o reflexions pendents al llarg de l’any poden ser recuperades.

                Bé idò, aquest estiu ha estat la seva. Tenia un llibre de Francisco Fernández Buey sobre Gramsci (Leyendo a Gramsci, Ed., Viejo Topo), que feia molta estona que estava sobre la taula i que me feia moltes ganes llegir. Ha resultat ser una lectura molt agradable, instructiva i que m`ha donat a pensar molt.

                Antonio Gramsci fou fundador del partit comunista italià (el famós PCI) i primer secretari general. Una persona altament sensible, amb idees pròpies, que defugia dels sectarismes i el dogmatisme propis d’alguns líders comunistes de la dècada dels 20 i 30. Gramsci neix en el sí d’una família de pagesos a la seva estimada Sardenya. Estudiant destacat, és enviat a Torí per estudiar filologia italiana. Els seus anys universitaris són recordats per ell com anys on entra  en contacta amb les idees revolucionàries. Molt introvertit, aviat troba en l’activitat política una via d’escapament i de socialització. Aquests primers anys de formació universitària coincideixen amb el naixement de l’ocupació de fàbriques per part dels consells de treballadors a Torí. Gramsci, admirat, segueix de ben a prop aquest experiment revolucionari. Abandona els seus estudis universitaris, summament formals per una persona tan inquieta com ell, i se converteix en el principal cronista i teòric del moviment obrer dels consells. Els seus  articles en Il Grido del Popolo i l’Ordine Nuovo entre 1917 i 1920 són un clar exemple. Aquest articles ajuden a clarificar i justificar moltes de les propostes i pràctiques revolucionàries del moviment obrer torinès.

                El juny de 1922 Gramsci se trasllada a Moscou per participar en la II Conferència del Executiu ampliat de la Internacional Comunista. D’allà sortirà com a dirigent de la III Internacional Comunista, però a més de Moscou s’endurà quelcom més: el seu amor, Julia Schucht. Gramsci patia una greu malaltia, que en aquella època fou diagnosticada com a «anèmia cerebral». Aquesta li produïa forts mal de caps, convulsions, marejos i depressions fortes. Ell combatia aquestes afeccions amb l’aprofundiment constant en el seu rigorós treball intel·lectual. Gramsci arriba a Moscou en un estat deplorable. Tal, que després de la reunió ha de ser ingressat en un sanatori per recuperar-se. És allí on coneix a Julia Schucht, que guardava a la seva germana malalta. Comença així, uns dels romanços  més inestable, conflictiu i tràgic mai conegut. Julia era una dona altament sensible, amb una bona formació (Pianista de professió que parlava italià perfectament, ja que va haver de ser exil·liada a Ginebra amb els seus pares durant el règim autoritari, regressiu i repressor del Zar de Rússia)i revolucionari, però, amb algun tipus de patologia mental, que la feia tendent a la depressió. Així, se troben i s’enamoren dues persones semblants. Per Gramsci, Julia serà l’amor de la seva vida. Fruit d’aquest amor, nasqueren dos fills; Delio i Guiliano. La relació entre Julia i Gramsci fou una relació a distància i epistolar. Bàsicament se van veure tres cops amb la seva vida i durant períodes de temps molt breus.

Després de recuperar-se, Gramsci és enviat a Viena per la III Internacional, amb l’objectiu d’organitzar i estructurar la resistència feixista a Itàlia. La vida dels revolucionaris no fou fàcil, com podem veure. La Revolució estava molt per damunt de les qüestions privades, encara que Gramsci sempre creia que l’amor reforçava la vida individual al crear un equilibri i donar una intensitat major a  les altres passions i els altres sentiments. EL homes som un tot unitari, que no ens podem parcel·lar ni fragmentar sense alienar-nos. Per tant, Gramsci entenia que sense estimar a algú difícilment se pot estimar a la col·lectivitat i abraçar així les doctrines revolucionaries, llibertàries i igualitàries. Gramsci entronca amb l’idea de la política clàssica o republicana, clarament expressada per Aristòtil. Tan per un com per l’altre, entre ètica (comportament individual, valors individuals i idea d’allò que és bo i allò que no ho és) no s’oposa a la política (comportament col·lectiu, valors compartits, el bé comú), sinó que se complementen. La política no és més que l’ètica col·lectiva. Així, el canvi revolucionari cap a una societat més igualitari, no vendrà sols del canvi de les estructures institucionals de poder, sinó que ha de venir del canvi de la mentalitat, els valors i els comportaments individuals, per conformar una col·lectivitat solidaria i on el bé comú està per damunt de l’interès i el bé individual. Així, la política se converteix en una pedagogia social per Gramsci. Crec que avui en dia, l’esquerra alternativa ha de prendre nota d’aquesta reflexió i recuperar aquesta vella idea de la política. No se poden usar les mateixes estratègies i tàctiques que els partits de dreta, sinó que la política per l’esquerra és ètica col·lectiva.

Tomeu Sales

Imatge de: http://alvaropampa.blogspot.com

Continua més avall...

El any 1924 Gramsci retorna a Itàlia, convertint-se en el secretari general del Partit Comunista Italià, i diputat pel Veneto. Inicia una forta activitat política, centrada bàsicament amb l’articulació del PCI i l’enfrontament parlamentari. Veu amb preocupació l’augment del fenomen feixista. Escriu sobre ell, i confecciona una sèrie de reflexions que ajuden a aclarir  l’atracció que aquest moviment provocà en les masses de obrers descontents del nord d’Itàlia i els camperols en règim quasi de servitud del sud d’Itàlia. El feixisme proporcionava una mescla d’igualitarisme i patriotisme que va calar en les zones més empobrides. Gramsci lluità contra aquest procés, sostenint que el desordre moral és fruit del desordre intel·lectual. La capacitat del despreci cap a la dignitat humana (racisme, defensa dels privilegis per raó de sang, xenofòbia, etc., en el fons repressió i exclusió institucional i sistemàtica d’un grup social per part d’un altre, que és la base del feixisme) sols pot provenir del despreci cap a la racionalitat i la ciència. En Gramsci, com en la majoria dels il·lustrats del s. XVIII, humanisme i racionalisme no són res més que les dues cares d’una mateixa moneda.  La força de la religió cristiana i el paper que l’Estat pontifici ha jugat i segueix jugant respecte a l’Estat Italià, és una entre altres de les causes del desordre intel·lectual de l’època, que fonamentaren la crisis social i moral del feixisme.  Així, apareixen dos dels grans temes que van preocupar a Gramsci al llarg de la seva reflexió personal: les causes del feixisme, i el paper de la religió cristiana catòlica en la societat moderna.

Tard o d’hora un personatge com Gramsci havia de topar amb les forces de l’odre. El  Novembre de 1926 és apressat per la policia feixista i empresonat.  Romandrà a diferents presons fins el dia de la seva mort a mitjans de 1937.

 A la presó, Gramsci va viure en una situació de tortura psicològica i física permanent al llarg dels 10 anys que hi va estar. Se comunicà amb l’exterior amb la germana de la seva dona i un amic seu economista. Allà a la presó, Gramsci va continuar la seva tasca d’investigació, estudi i de reflexió teòrica, produint una gran obra. Aquesta obra se la coneix com Els quaderns de la presó. Se tracta d’una obra fragmentaria, constituïda per 29 quaderns, on Gramsci aborda qüestions diverses i plurals, que van des de la teoria política, l’estudi històric, la revisió del materialisme històric i fins a estudis de teoria de la literatura i traduccions d’obres del rus i l’alemany a l’italià.  Aquesta obra  és el seu millor llegat. Una obra que se va escriure en les pitjors condicions possibles per desenvolupar qualsevol tasca intel·lectual: cada cop els mals de caps, la depressió, la inestabilitat amb Julia, la malaltia d’aquesta, la tortura psicològica que li practicaven els seus botxins, etc., era més grossa.  Malgrat tot, estimats companys, la sorpresa més grossa, que se pugin dur els que estan interessats o bé en el personatge o bé en l’obra d’aquest, és que Els quaderns de la presó no estan editats a Espanya de forma íntegra. Se troben algunes antologies o seccions particulars dels quaderns, però no tots ells de forma unitària. Per accedir-hi a ells per part de lectors castellanoparlants hem de recórrer a edicions llatinoamericanes. En concret a la edició mexicana en quatre volums de l’editorial la Era o l’edició argentina de l’editorial Laurato. Aquest fet, no mostra sinó el poc interès que l’autor ha despertat a Espanya (encara que a l’àmbit cultural espanyol poques coses han cridat mai l’atenció dels seus intel·lectuals, a excepció de contats intel·lectuals com M. Unamuno). Malgrat que els marxistes espanyols i els eurocomunistes sempre han manifestat la seva vinculació al pensament de Gramsci. Més enllà d’adhesions superficials, entre els pocs intel·lectuals marxistes espanyols que han intentat difondre i estudiar el pensament de Gramsci d’una forma seriosa se troba M. Sacristán i  els seus deixebles (entre els que cal destacar a F. Fernández Buey, J. Ramón Capella i A. Domènech entre altres). Les contades traduccions de què disposem en castellà, tan a Mèxic com a Espanya són de M. Sacritán.

Comentaris

jrv.

Gracies

jrv. | 30/08/2010, 18:24

Gracies, Tomeu, per l'article que ens fa sortir un poc del localisme, on involuntariament constantment caiem.
Tan sols un petit detall, el pare de Gramschi era una persona que havia estudiat dret, i encarregat d'una oficina de registre.
No obstant això la familia hagué de viure a la pobressa.

Joan C

Re: A propòsit d’Antonio Gramsci (I)

Joan C | 30/08/2010, 15:28

Molt interesant. Amb columnistes com en Tomeu i na Toñi dona gust. Quin nivell!

Garci

Re: A propòsit d’Antonio Gramsci (I)

Garci | 30/08/2010, 06:31

Pens que tens tota la raó amb aquesta reflexió: "No se poden usar les mateixes estratègies i tàctiques que els partits de dreta, sinó que la política per l'esquerra és ètica col·lectiva".

I segurament això és deu a que la gent d'esquerres és més ètica i demana més als seus dirigents/delegats. No veig a la gent d'esquerres tornant a votar a un corrupte (cosa que si ha passat amb el PP). Tot i que la gran majoria de partits polítics han esdevingut, com diuen els sociòlegs, "catch all" (atrapalotodo), amb plantejaments populistes i electoralistes.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
Amb suport per a Gravatars
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb