URXELLA

http://alternativaperpollenca.com

El que hauria d’haver estat.

Alternativa | 30 Octubre, 2010 06:00 | facebook.com twitter.com

La nostra companya i columnista Toñi ens torna a regalar un magnífic article sobre Miguel Hernández. Ja sabeu que si voleu col·laborar amb el bloc ho podeu fer enviant els vostres escrits a alternativaperpollenca@gmail.com

El que hauria d’haver estat

 

Avui es compleixen cent anys del naixement de Miguel Hernández. Afortunadament, la seva figura literària, ofegada durant els anys de la dictadura, ha ressorgit amb una força inusitada, i ha fet ocupar al poeta el lloc que naturalment li correspon per la qualitat de la seva creació. Aquesta rehabilitació total de Miguel Hernández –en la vessant literària però també personal- ha comportat tota una sèrie de reconeixements. No m’hi aturaré, i només faré esment d’una excel·lent exposició que es pot visitar a la Biblioteca Nacional, a Madrid, on, entre d’altres joies, es pot llegir un dels contes –en aquest cas inèdit- que el poeta va escriure per al seu fill a un bocí de paper higiènic, quan la precarietat de les seves condicions a la presó feia que quelcom que es podia fer servir per escriure fos un tresor. Tampoc no vull xerrar de la seva obra –brillantment editada per Espasa-Calpe enguany- ni de la seva vida. En aquest sentit, m’agradaria recomanar dues magnífiques biografies (El oficio de poeta. Miguel Hernández d’Eutimio Martín i Miguel Hernández. Pasiones, cárcel y muerte de un poeta de José Luis Ferris) que han vist la seva edició recentment i que il·luminen la vida d’un dels més grans poetes del segle XX.

 

I aquesta vol ser la meva reflexió el dia d’avui. Què hagués passat si Miguel Hernández hagués viscut una vida mitjanament llarga? Quines obres hauria publicat, com hagués evolucionat, amb quins altres gèneres s’hauria atrevit si enlloc de morir als trenta-dos anys ho hagués fet, diguem-ne, als setanta?

 

La guerra civil va suposar, per damunt de tot, una tragèdia per a tots aquells que s’hi varen veure directament implicats, però va suposar una vertadera hecatombe per a la cultura espanyola. La majoria dels intel·lectuals, artistes i escriptors de primera línia de l’època es varen mostrar, en major o menor grau, partidaris de la República. Durant la guerra, les obres de tots es varen veure influenciades pel drama que es vivia. Després de la derrota, el natural decurs de la cultura s’havia trencat, i ha tardat molts d’anys en tornar oferir un caire de certa normalitat.

 

No hem d’oblidar que, si xerram de les lletres espanyoles, els anys previs a la Guerra Civil s’han titllat de “Edat d’Argent”, tanta és la riquesa que s’hi va donar. Després de la desgràcia, res no va tornar ser igual per a la nostra literatura. Els casos més extrems són els d’aquells que varen morir durant l’enfrontament bèl·lic o immediatament després: Lorca i el mateix Miguel Hernández són exemples de trajectòries literàries truncades de forma dramàtica en plena joventut, però també varen desaparèixer referents com Antonio Machado. Entre els que varen romandre aquí i no s’havien significat obertament a favor del règim franquista, la situació no era gens fàcil: sotmesos a la por d’estar contínuament vigilats, la seva creació patia una doble censura: l’oficial i la que, des del meu punt de vista, és encara pitjor, l’autocensura, el saber que, tanmateix, era inútil escriure allò que hom volia escriure, perquè la seva publicació seria impossible en el millor dels casos i perseguida en el pitjor. D’altra banda, la situació dels que s’havien exiliat tampoc no era favorable per a la creació literària. No només es tracta de què el drama viscut marcàs la temàtica, impedint, així, l’aparició d’altres motius que haguessin enriquit les obres particulars, sinó també que la manca del públic natural que hagués comprat els seus llibres d’haver-se pogut publicar aquí feia viure en una situació econòmica molt complicada a tots aquells que es trobaven forçosament a l’estranger. Quants d’exemplars es podien vendre d’un llibre publicat, posem per cas, per Pedro Salinas, Luis Cernuda o Juan Ramon Jiménez als Estats Units, Mèxic o Puerto Rico? No és estrany que aquells brillants creadors literaris haguessin d’exercir la docència per sobreviure amb dignitat i per poder dedicar part del seu temps a allò que els donava la vida, l’escriptura.

 

El drama, en fi, va acabar afectat també els escriptors que s’anaven incorporant a la creació literària. Orfes de vertaders mestres –ni tan sols podien llegir les obres de molts dels que els havien precedit sense posar en risc la seva llibertat-, varen viure una situació d’adanisme, entesa com a obligació de començar de zero, que no va afavorir precisament la recuperació del pensament coherent i de la creació artística durant el franquisme.

 

De vegades somiï, fent el que jo dic literatura ficció, i m’imagin una Història de la Literatura (així, amb majúscules), amb Ramon J. Sénder, Juan Ramon Jiménez, Rafael Alberti, Pedro Salinas o Luis Cernuda vivint aquí; amb Lorca i Miguel Hernández fent-se vells,  i amb tots ells sent els mestres dels joves escriptors dels anys 50 i 60. Quan pens en tot això se’m fa un nus dedins, i plor per tot allò que hauria d’haver estat i no va poder ser.

 

 Miguel Hernández

Comentaris

Garci

Re: El que hauria d’haver estat.

Garci | 30/10/2010, 09:53

El teu article m'ha emocionat Toñi. I ho ha fet perquè he fet extensiva la teva reflexió a la quantitat de persones -somiadores en molts casos- que pretenien fer d'aquest país un lloc de cultura, educació i llibertat, i moriren o s'exiliaren després d'aquella guerra.

Penso amb la quantitat d'ateneus, escoles racionalistes, clubs de lectura, centres republicans... centres de sociabilitat de persones amb ànsies d'alliberar-se de la incultura mitjançant l'autoaprenentatge o l'ajuda mútua en aquests temes.

Penso amb les excursions que s'organitzaven els diumenges a la platja o al bosc, on qui sabia de plantes o contava als altres; qui sabia de geologia feia una classe magistral als seus companys; i qui sabia llegir, llegia amb veu alta les obres de Tolstoi o Zola.

Penso amb els tallers i impremtes precàries, mantingudes amb la misèria de les persones, que es dedicaven a fer periòdics i noveletes per a difondre la cultura i la literatura...

En fi. Penso i també m'angustio al veure la mort de la Paraula que va suposar la dictadura feixista de Franco.

Pepe

Re: El que hauria d’haver estat.

Pepe | 30/10/2010, 09:26

Mai sabrem el que es va perdre amb la Guerra i la dictadura. La II República imperfecta, com tota obra humana, va ser un breu parèntesi entre dictadura i dictadura. Un parèntesi ple de problemes, però a pesar de tot va ser la gran oportunitat perduda.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
Amb suport per a Gravatars
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb