URXELLA

http://alternativaperpollenca.com

Que no es perdi l'emprenta del passat

Alternativa | 08 Desembre, 2010 07:00 | facebook.com twitter.com

Una vegada que ni l'equip de govern ni el grup PP-UMP van voler donar suport a la nostra moció sol·licitant l’inici de l’expedient d’incoació de Bé d’Interès Cultural del sistema hidràulic de Ternelles (canalització, hídries i "grifons") amb categoria de Monument. Només el PSM va donar suport a la nostra moció.  Hem demanat directament a Normal 0 21 false false false MicrosoftInternetExplorer4 la Comissió Insular d’Ordenació del Territori, Urbanisme i Patrimoni Històric l'inici de l'expedient de protecció,  donat l'interès  artístic, arquitectònic, arqueològic i etnològic del sistema, ja que a més de restes de l’aqüeducte i la canonada del segle XIX , hi ha dues de les seves fonts de gran entitat i importància artística al municipi: les fonts  de l'Almoina (ara anomenada del Gall) i la del Mercat. A més a més els informes i estudis que van afegits a la incoació d'un expedient d'aquest tipus segur que ajuda a un major coneixement i difusió d'aquest sistema hídric.

Estam segurs que la sensibilitat de Patrimoni serà diferent a la del portaveu del PP_UMP que va dir al ple que el millor que el podia passar a un bé catalogat com la fabrica seria caure.


Normal 0 21 false false false MicrosoftInternetExplorer4

Per una millor valoració de la importància del sistema hidraúlic de Ternelles transcrivim una part de l’article de CIFRE CIFRE, Miquel i SALAS VIVES, Pere (1999): "Les aigües públiques a Pollença", a Actes del Vè Congrés el nostre patrimoni cultural: el patrimoni menor, G. Rosselló Bordoy, Palma de Mallorca, Societat Arqueològica Lul.liana, pp. 111-130.

La canalització de Ternelles      

        A principis del 1800 era un fet que l'aigua provinent dels pous comuns no era suficient per a la vila. Durant la segona meitat del set-cents s'havia posat en evidència la insuficiència del sistema d'aigua tradicional i per això no ens hem d'estranyar que els projectes per canalitzar l'aigua d'alguna font exterior siguin antics. Hi ha notícies de prospeccions per foradar pous al coster del puig el 1597 i Mateu Rotger ja ens parla d'un primer intent de conduir l'aigua de la Font de Vàritx el 1751, curiosament, després d'uns anys de fortes sequeres a tota Mallorca[1]. Més tard, el 21 de setembre de 1783, i un cop abandonada la temptativa ressenyada, s'intenta, encara que segurament no és la primera vegada, fer el mateix amb l'aigua de la font de Ternelles. Evidentment, el projecte també va fracassar, i com en l'altra ocasió per motius econòmics[2].

        El 1810 es concretà un nou projecte de canalització de l'aigua de Ternelles, iniciat l'any anterior com a conseqüència de la mencionada sequera que va patir Pollença. La iniciativa va anar a càrrec de l'Ajuntament, que va intentar posar remei a la situació. Després de buidar de pedres el pou dels Tiradors, els regidors s'adonaren que amb aquestes actuacions no se solucionava veritablement el problema, que afectava greument tota la vila, i sobretot els habitants sense aigua pròpia en els anys de sequera. Calia una actuació de caràcter més estructural que propiciés nous punts d'aigua. En definitiva, calia portar més aigua a la vila.

        La primera passa era aconseguir empriu d'una font i això s'aconseguí el dia 10 de març de 1810 (AMP-2967), quan el senyor Don Antoni Desbrull, propietari de la possessió de Ternelles, va establir les aigües de l'estret de Ternelles "para el abasto de los vecinos de dicha villa á cuia solicitud se hallana Dn Antonio Desbrull con motivo de la notable falta de aguas que experimenta aquel vecindario y aun les cede el derecho que acaso tuviese sobre el torrente de Ternellas (...)". Es tractava de l'antiga font de Perayres que naixia en el llit del mateix torrent. Era una font sobre la qual creien els pollencins tenir-hi certs drets, a causa de brollar en un torrent, que per altra part no era utilitzada pel senyor.

        La satisfacció dels vilatans, però, no fou absoluta, perquè també pretenien un acord semblant per a la font de l'Alguaret. En el mateix document es fa constar al respecte: "Y en quanto al de las aguas de los Alguerets se reservan los dros. al Fiscal del Rl. Patrimº para usarlos como mejor le convenga en expediente separado". Una decisió que, com veurem, lamentaran cada estiu els habitants de Pollença.

        Un cop aconseguida l'aigua quedava el més difícil, fer-la arribar a la vila, la qual cosa suposava una obra pública que incloïa a més de la canalització, un aqüeducte per salvar els desnivells, els restes del qual encara es poden veure a simple vista. Per altra part, aquest havia de passar per finques de particulars, a qui s'havia d'expropiar les terres. Els perits que va contractar l'Ajuntament assenyalaren que el millor camí per la canalització era el que travessava les finques de la Plana, can Brotat i el camp Rodó[3]. Els preparatius començaren nomenant una comissió de "notables", encapçalats per D. Josep Cànaves, vicari de la parròquia, per a enllestir els treballs previs, com eren preparar els forns de calç, però també administrar els donatius per pagar els treballs. El mes de maig sembla que arriben les primeres conformitats dels propietaris, les obres poden començar. El 8 de novembre de 1811 ja s'havien construït 450 vares de sèquia sostinguda per una paret. Faltava encara el tram més important: els quatre ponts del referit aqüeducte, que suposaven 600 vares més fins al primer punt d'aigua de la vila, el que seria l'abeurador-rentador del Lleó. A partir d'aquest moment les obres s'alenteixen, perquè el 1813 encara s'està peritant els perjudicis que s'ocasionarà a la zona del Camp Rodó. A més, seguint el llibre de comptes de l'obra (AMP-2967), es demostra com aquesta s'allargà en el temps i com, fins i tot, romangué aturada durant anys sencers, concretament des del 1818 fins a principis del 1824[4]. A partir d'aquesta data la construcció es reprèn i ja no s'aturarà fins a la seva finalització el 1826. El primer punt d'aigua es situà a l'entrada de la vila, en la zona anomenada el Lleó, indret on es construí un abeurador (24-09-1826), uns rentadors (5-11-1826) i una pila amb un aixeta (10-12-1826). Aquest conjunt, amb algunes modificacions[5], es conservà fins als anys 60 del present segle, quan fou enderrocat i en el seu lloc s'hi construí una petita plaça pública.

        Un cop arribada la nova aigua de Ternelles fins pràcticament les portes de Pollença, calia la seva canalització per l'interior de la vila. Per això, seguidament es construí una primigènia i senzilla xarxa d'aigua urbana. Així, s’instal·là una aixeta al Padró (24-12-1826), a la plaça de l'Almoina (1827), a la plaça del Mercat (setembre del 1829) i al carrer d'Alacantí (1830). Possiblement s’establís un altre abeurador el 1830 al final de la xarxa, a la zona del convent de Sant Domingo, però aquest extrem no el podem assegurar.

        D'aquestes fonts, les de més entitat foren les de l'Almoina i la del Mercat, que a més adoptaren una forma monumental, gràcies als seus dipòsits d'aigua en forma de copa[6], construïts amb pedra de can Gatules i del torrent de Sant Jordi. Avui encara són fites destacables dins el paisatge urbà pollencí, no exemptes d'un gran simbolisme, sobretot en el cas de la font de l'Almoina, ara anomenada del Gall. Les altres dues eren més senzilles, al Padró s’instal·là una aixeta i a l'Alacantí, una troneta i una pica, en l'actualitat ja desapareguts. 

        Un cop feta aquesta descripció es posa en evidència que la conducció de l'aigua de Ternelles fou tan llarga i costosa que implicà un gran esforç per part de tota la població, com a conseqüència d'una corporació local poc preparada per dur a terme obres d'aquesta envergadura. La seva llarga durada, 16 anys en la primera fase i 20 si consideram els punts interiors, és una prova del que deim. Aquest esforç encara es fa més evident si tenim en compte que en aquells moments els ajuntaments no comptaven amb uns ingressos ordinaris que poguessin sufragar el cost de les obres. Per això, la financiació de les 2.200 lliures en què es va pressupostar (no sabem si realment aquest fou el seu cost real), foren pagades la meitat pel sobrant de la Talla General i Vecindario i la resta pel treball voluntari dels veïns, a més dels donatius. Una solució que segurament es va demostrar poc efectiva per dur a terme la canalització amb agilitat i rapidesa. Un altra prova en el mateix sentit, és el tema de la comissió de "prohoms" que nomenà l'ajuntament per tal de dirigir les obres, i sobretot pel fet d'encomanar la direcció al vicari de la vila, "quien por la afabilidad de su genio, tiene un atractivo particular, que con gusto obliga a prestar todo servicio á beneficio del intento que se desea conseguir" (AMP-1505). Es a dir, que es necessitava del que avui anomenaríem la societat civil i, sobretot, d'una altra institució, com és l'Església, per "obligar" els veïns a participar en una obra, que en principi és de total responsabilitat municipal. Tot plegat, posa de manifest la manca de recursos institucionals i la falta de recursos econòmics que patia l'administració local de l'època, per dur a terme millores estructurals bàsiques per als municipis, encara que es tractés d'un bé tan preciat com era el subministrament de l'aigua[7].

        Tanmateix, és important precisar que el projecte es va dur finalment a terme. Tot i les dificultats seculars per la falta d'aigua i la manca d'una institució local forta, fou precisament a principis del XIX quan s'atreviren els pollencins amb el projecte. En aquest sentit, l'única hipòtesi raonable que ens expliqui aquest fet, està basada en la població. Es evident que el creixement de Pollença des del segle XVIII fou important, encara que ens falten dades precises al respecte. Podem considerar que la població augmentà en quasi 2000 persones des de mitjans segle XVIII fins a principis del vuit-cents. Es tractava d'un creixement accelerat que propicià unes xifres globals de població que podrien haver superat els 6000 habitants en les primeres dècades del XIX, per sobrepassar àmpliament els 8000 habitants a finals de segle, quan l'emigració a Sud-Amèrica aturà el procés. Hem de pensar, que el vell sistema de pous medieval resultava no ja problemàtic en els mesos d'estiu, sinó veritablement insuficient per atendre la població de Pollença el 1830.

        Però no només hem d'entendre l'obra en funció d'una major demanda d'aigua, sinó també com a conseqüència d'unes condicions socioeconòmiques més propicies, sobretot perquè no sembla que en aquesta ocasió la sequera anàs relacionada amb una crisi demogràfica ni de subsistències. L'augment de la densitat de població obria les portes a un increment del nombre de contribuents i, sobretot, a un augment del treball veïnal, que com hem vist, fou clau per aconseguir acabar el projecte, superant així la manca d'ingressos ordinaris dels ajuntaments d'Antic Règim, i de bona part del segle passat. 


La sensibilitat de l'equip de govern amb el patrimoni ha quedat demostrada al tema de la font de la plaça Major de Pollença (1894) retirada fa mesos de la seva ubicació original. No podem seguir deixant perdre la nostra història.
 
Fotografia i article al blog d'ARCA. Associació per a la Revitalització dels Centres Antics
 

 
 
 

[1]. En un llibret manuscrit de gloses del manacorí Sebastià Gelabert (col.lecció particular) sobre la greu crisi que patí Mallorca entre els anys 1744 i 1750, es poden llegir coses com la següent referides al 1749:

                Per les festes de nadal

                aygo en es pou no havia

                tota Mallorca patia

                un axut molt general

                no na haviam vist tal

                tota la gent qui havia. 

[2]. Mateu Rotger (1995) argumenta clarament que el projecte de 1751 es va abandonar per l'alt cost de les obres.

[3]. Hem de resaltar que en aquest informe dels perits no es parla en cap moment, ni és fa cap tipus de referència, a un aqüeducte anterior. Ni a les restes del mateix. Per tant, hem de pensar que no és tenia, ni es va trobar en l'estudi dels tècnics de la zona, cap tipus d'evidència de la pretesa canalització d'aigüa a la ciutat de Pollentia.

[4]. A l'acta de dia 14 de març de 1824 es pot llegir: "En vista de que desde el año 1813 no se ha adelantado nada en la introducción de las aguas de la fuente dentro de la villa, y teniendo en cuenta que el Cementerio ya está terminado (al que dedicó su atención el Ayuntamiento llamado Constitucional) se acuerda pedir al Señor de Ternellas para empezar un horno de cal..." (SERRA DE GAYETA, 1981: 105)

[5]. Entre les quals pot figurar un porxo en honor de Isabel II el 1833, extrem no confirmat (SERRA DE GAYETA, 1981)

[6]. Per això també foren nomenades "hídries".

[7]. Un altre entrebanc per a la canalització de la font, el va suposar la prioritat que es va donar durant el trienni liberal a la construcció del cementeri exterior o nou (SERRA DE GAYETA, 1881)

 

 

Comentaris

Ichigo

Re: Que no es perdi l'emprenta del passat

Ichigo | 09/12/2010, 09:26

Una altra mentida sobre el canvi de ZP:
-Volem una Espanya millor (2004)
Sembla evident que aix no va colar gens ni mica. A ms, l'Espanya actual sembla ms b a l'Espanya d'nsar (o Aznar). I segueix igual.

Garci

Re: Que no es perdi l'emprenta del passat

Garci | 08/12/2010, 22:59

S, per desgrcia ha servit de ben poc. Com la majoria de les hores que dedicam a la poltica. Per algunes poques d'aquestes hores si serveixen i aconseguim petites victries que no son tan petites. El temps la majoria de vegades ens acaba donant la ra. Noms esperem que no sigui massa tard, com amb el pla de mobilitat, etc. etc.

turgut

Re: Que no es perdi l'emprenta del passat

turgut | 08/12/2010, 21:39

Rectific id, si heu alat la veu, no m'he enterat. Per desgrcia, ha servit de poc, ara ja est fet.

Pepe

Re: Que no es perdi l'emprenta del passat

Pepe | 08/12/2010, 21:10

Miquel; segon resposta donada al ple; la font es troba a un magatzem municipal. Ja veureum quan i on la colloquen.

Turgut;la veritat que s frustrant veure la passivitat de patrimoni i les justificacions a aquest tema tan de l'arquitecte municipal com del regidor d'urbanisme.

Garci

Re: Que no es perdi l'emprenta del passat

Garci | 08/12/2010, 20:55

Turgut, sups que deus parlar d'alguns partits poltics, perqu alguns altres si hem alat la veu per aquest desastre.

Per altre banda, l'equip de govern s incapa d'entendre el que s patrimoni i el que s'ha de conservar.

turgut

Re: Que no es perdi l'emprenta del passat

turgut | 08/12/2010, 18:08

Lo de Can Teresa no te nom, li han deixat fer a aquest personatge un "Corte Ingls" davant l'esglsia, amb mes finestres que un trasatlantic, amb un color salmon que desentona amb tota la plaa. Una vergonya, i encara es l'hora que senti una queixa de cap partit politic. Aquest si que deu ser dels que els t a tots agafats "pels c*llons", citant al nostre batle.

Joan

de pena

Joan | 08/12/2010, 11:09

Realment, sorprs que un Batle que va ser Conseller Insular de Patrimoni, tingui tan poca sensibilitat amb un tema com aquest.

Del PP la postura respecte a Ternelles, trob que s la de sempre, per tant coherent: defensar els interesos de la propietat de la finca, que no del cam...

UMP no s'enten, que volen dificultar el turisme alternatiu?

PsoE= la gran estafa, diuen defensar el que desprs voten en contra...

Miquel canaves

Lo de la font de la plaa major

Miquel canaves | 08/12/2010, 09:42

Cagondell aquest "senyor" q va tombar la casa de can teresa i passa de tot cristo i ningu li diu res i a damunt, i jo ni hi havia caigut, destrosa la font, segurament la fa desapereixer i no la tornar a posar. I no li passar res? Quin puta desastre de poble i de governants q tenim. Quin oi de gent, i sobretotquin de batle. Ningu diu res ni de les casetes q se segueixen fent il.legals, ni de la brutor del poble, ni de la deixadesa.

Joan

Molt b

Joan | 08/12/2010, 09:14

Molt bona feina, enhorabona. Llastima de tenir poltics tan barrtus, sin segurament hagues sortit aprovat.

Afegeix un comentari
ATENCI: no es permet escriure http als comentaris.
Amb suport per a Gravatars
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb