URXELLA

Un any més ha passat el dia primer de maig com un diumenge més. Un dia que al llarg de la història ha estat de lluita i reivindicació; un dia en memòria dels obrers assassinats i dels que a diari moren a accidents de treball; un dia que ha estat prohibit de celebrar per tots els règims dictatorials que han governat al nostre Estat; un dia de reivindicació i lluita al carrer...

Un dia que ha estat tot això i que avui en dia no és més que “un dia de festa” per sortir a passejar, anar d’excursió  o simplement descansar. El to reivindicatiu s’ha esvaït i ara molt poca gent és conscient del que significa aquest dia. I encara més, de la poca gent que n’és conscient, encara n’hi ha molta que “passa olímpicament”.

En una societat cada cop més individualista, on la consciència de ser treballador s’ha perdut i on les aspiracions de la gent no son viure bé, sinó guanyar molt... dies com el Primer de Maig pareix que no tenen gaire sentit.

I ja els va bé als que manen que això sigui així. Com més desmobilitzada està la gent, més fàcil ho tenen els poderosos per fer amb les persones el que vulguin. Les regles del joc capitalista no han variat massa en els 200 anys que portam immersos de ple en ell. I amb la crisi econòmica encara es fa més visible aquesta qüestió: desigualtat, atur, sous de misèria...

Doncs així i tot, amb més de 4,5 milions d’aturats (si contam les persones que treballen un sol dia al mes i altres excepcions, arribaríem als més de 5 milions), el Primer de Maig i les seves manifestacions van contar amb poquíssimes persones (unes 2000 segons la premsa).

Que ens ha portat fins aquí? La qüestió no és gens fàcil respondre, però potser hi tenguin a veure coses com el sindicalisme “vividor” practicat pels sindicats majoritaris. I dic vividor ja que d’ell en viuen moltes persones alliberades que no treballen. I també dic vividor per ser un sindicalisme finançat per l’Estat, que viu de subvencions. Així ja no ens ha d’estranyar que, tot i la crisi, les mobilitzacions hagin brillat per la seva absència (fins i tot quan es parla d’abaratir l’acomiadament:  rebaixar els dies d’indemnització, entre altres mesures).

Uns sindicats que no son capaços ni de generar confiança entre les persones que suposadament representen (hi ha dades que demostren que només prop d’un 15 a 17 % dels treballadors estan afiliats a algun sindicat). Una confiança que s’ha anat perdent any rere any, primer de tot pel simple fet de no fer partícips als treballadors en la gestió  dels seus problemes (derivat dels Pactes de la Moncloa i de la representació i de l’alliberament sindical que suposaren). Ara els sindicats son com gestories. I, en segon lloc, perquè la reivindicació sindical per part de les centrals majoritàries és nul·la, fins al punt de que aquest Primer de Maig al Parc de la Mar, on UGT i CCOO celebraren la seva “festa”, hi havia un castell inflable descomunal, un toro mecànic estil Las Vegas, xiringuitos de venta ambulant... Com volen que algú se’ls cregui si amb el que costa aquesta festa moltes famílies treballadores podrien menjar durant mesos?

Seria injust carregar tota la culpa als sindicats majoritaris i dir que no serveixen per res, però també és injust que ells s’erigeixin en representants de tot els treballadors i negociïn en nom seu i a la vegada acceptin mesures que van contra seva pel simple fet de que ara les centrals sindicals estan a sou de l’Estat. Esper que abandonin aquesta passivitat i d’una vegada per totes facin front a la situació  desastrosa en la que estem immersos.

Genial  el roto