URXELLA

Per les muntanyes mallorquines i per els alzinars del pla trobam nombrosos forns de calç, tot i que alguns eren de guix. Intentaré explicar breument com funcionaven i vos assegur que no sempre han servit per a tirar-hi la cuina vella.

La producció de calç va ser una activitat econòmica molt important ja que era un producte imprescindible. S’emprava a la construcció com un dels elements de l’argamassa, a més per a emblanquinar les cases, com a desinfectant de cisternes i també per desinfectar galliners, solls i qualsevol altre element de les finques. Era freqüent l’ús per a esquitar els fruitals, vinyes i alguns cultius. Els metges receptaven aigua de calç. També s’emprava, encara avui, a diferents processos de fabricació.

Record que als anys seixanta a totes les cases hi havia el racó de l’alfàbia de la calç i el pot amb les graneretes, com qualsevol altre element necessari.

El forn de calç se construïa al ranxo assignat a un calciner, aquest triava el lloc exacte depenent dels desnivells del terreny i procurant que estàs ran d’un camí per a l’accés amb carro. Les dimensions variaven, voreu a les fotos un de molt gros i un de molt petit.

El procés de produir la calç començava a l’hivern amb la tallada de branques i arbres morts, se’n feien feixos i s’acostaven devora el forn, també s’extreien i se replegaven pedres acaramullant-les a prop. La fornada s’havia de fer a l’estiu ja que no hi havia d’haver risc de pluja perquè això arruïnaria la feina feta. Des que se començava a carregar el forn fins que s’havia descarregat la pedra cuita, podia passar un mes o mes i mig, segons la dimensió del forn i segons com anàs.   

A l’olla del forn se construïa una volta que seria la cambra de combustió, s’acabava d’omplir el forn amb pedra més petita i damunt de tot s’hi feia el capell amb fang i restes de calç de fornades anteriors, als costats se deixaven els espiralls o fumeres. La portada també s’havia de cloure amb pedres més grosses, les juntes se tapaven amb pasta de calç i fang i se reforçaven amb unes barres de fusta que eren les tafarres, a baix de la portada s’hi deixava la boca per on s’alimentava el forn.

Quan se’l prenia foc ja s’havia d’estar controlant nit i dia, se dormia per torns a una barraca propera. El forn havia d’assolir una temperatura de 1000 o 1200 graus, havia d’estar  encès entre deu i quinze dies. Els mestres calciners sabien  quan era cuit depenent del color que agafava la pedra, segons  el color del fum o fins i tot segons l’olor. Una vegada cuit s’havia de deixar refredar uns dies i després se buidava i se carregava  als carros per a traginar  a les poblacions.

Una feina duríssima que just el maneig de les pedres de calç amb les mans nues els hi devia de produir abundants nafres i respirar la pols de la calç no els podia fer gens de bé.

                                                                               A.R.F.V. 

                          Font internet.

                          Font internet.

                         Font internet.

                        Font internet.