URXELLA

 El dia després de l'assassinat de 57 civils, entre els quals 37 nens, a la ciutat de Canà, al sud del Líban que diu Miquel Segura? El dissabte 22 aquest personatge sinestre al servei del govern de Matas va acusar, dins la seva columna al UH, a Grosske, Juárez i a Miquel Angel Llauger d'estar a favor del terrorisme per anar a la manifestació que rebutjava les crims contra la població civil comesos per l'exèrcit d'Israel. També va dir que els valors d' Israel són els nostros, per què segons él Israel és una democràcia.

Una "democràcia" on la població  àrab no té la majoria de drets que si disfrutan els jueus ( i parl dels àrabs que viuen a Israel, no a Palestina). I una "democràcia" que fins avui ha assassinat a 515 de la libanesos, la majoria civils i molt d'ells nins.

Ni l'holocaust és una excusa perquè l'estat jueu envaeixi països, desenvolupi armes nucears i se salti la legislació internacional ni el segrest de dos soldats justifica tanta mort i  destrucció.

Al igual que el GOB i la plataforma pro camins públics a Pollença nosaltres pensam que la finca amb una extensió de 1.270 hectàrees pot acollir un nombre major de persones sempre controlats evitant la massificació i ajornant excursions massives.

Un fet: més gent al sopar solidari que al sopar de l’església. Sembla que corren temps laics. Mentre el sopar solidari va guanyant participants any rera any (més de 1100 persones), desbordant totes les expectatives, al sopar de l’església només hi van acudir 900 persones. Dit així pareixen moltes, i més si fem cas del nombre de persones que acudeixen a l’església regularment, però lo cert és que els organitzadors n’esperaven unes 3000. Un rum-rum corre pel poble intentant explicar el perquè d’aquest fracàs. Uns donen la culpa a l’elevat preu, uns altres a que qui cuinava també havia de pagar el que menjava, se diu que això va molestar a molta gent. On és l’altruisme? Altres veus assenyalen la manca de propaganda, o la mala organització. Més propaganda no se’n podia fer. En quant a l’organització no puc opinar, no hi vaig anar. Deixem-ho aquí, sigui com sigui les expectatives no és van complir ni de bon tros.

La següent reflexió seria la de: perquè s’involucrà tant l’ajuntament en el sopar de l’església? No és suficientment rica per poder-se sufragar les reformes? Si no me fallen els contes el Vaticà no és un país en quiebra ni amb un deute internacional que l’ofega. És trist que a l’any 2006 encara haguem de pagar l’impost de culte i clergat, impost pel que tants governs i persones varen lluitar per abolir des de fa més de 150 anys. Ara no te el mateix nom. Ara se marca amb una creueta a la declaració de la renta. I si no hi ha suficients contribuents com per que basti, doncs se’n fa càrrec l’estat. Per si tot això no basta l’ajuntament se suma al carro dels qui malgasten els diners públics en subvencionar un empresa privada i rica, una més. En conclusió: seguim pagant l’església entre tots tot i esser un estat aconfessional.

Iniciatives com el sopar solidari fan que la gent prengui consciència de que a molts llocs del món se necessita ajuda per sobreviure, fan de la Solidaritat una bandera, i sobretot ajuden a molts que ho necessiten de veritat. Per això felicitam als organitzadors i a tots als qui van participar per la seva gran obra, amb la certesa de que l'any que ve serem més.

Reflexió recíproca: hi ha qui pregona i hi ha qui en silenci prediquen amb l’exemple.

A causa de los diferentes booms turísticos durante los últimos 40 años Mallorca ha sufrido una gran presión urbanística en el litoral, como consecuencia de ello diversas zonas con un gran interés natural y ecológico han sido urbanizadas. Este crecimiento urbanístico está fomentado por los planes territoriales. Por ejemplo, el plan territorial de Mallorca incrementa el suelo edificable, con unas previsiones urbanísticas de 5.000 hectáreas en 10 años, en un territorio ya de por si bastante saturado. En Ibiza y Formentera, se ha aprobado una nueva ley de ordenación territorial que permite construir complejos turísticos en zonas de suelo rustico.
Actualmente el turismo en Baleares experimenta una fuerte crisis, debido a la saturación del mercado. El Govern Balear para intentar solucionar esta crisis esta promoviendo una política ambiental agresiva: construcciones de nuevos complejos residenciales asociados a nuevos campos de golf, ampliación de los puertos deportivos, construcción de nuevas autovias de desproporcionado tamaño respecto a la capacidad de carga de las islas, acorralamiento de parques naturales. Con estas actuaciones el Govern Balear pretende reactivar la industria turística de las islas, pero tenemos que recalcar que uno de los valores que mas aprecia un turista de clase media alta es la calidad ambiental del lugar, por lo tanto estas actuaciones lo único que conllevaran será una perdida de calidad ambiental en todo el litoral balear, con la consiguiente degradación de los sistemas dunares y playas, perdida de calidad de las aguas de baño, perdida de paisajes rurales hasta la fecha bien conservados…

UNA VERGONYA D'AVANTPROJECTE.

La por del PSOE a l'extrema dreta va a més

L' avantprojecte de Llei de Memòria Històrica ha vist a la fi la llum.  Per començar el PSOE ha esborrat la paraula memòria i l'ha donat un nom ben farragós: "Projecte de llei pel qual es reconeixen i amplien drets i s'estableixen mesures a favor de qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil o la dictadura". 

-  El Govern ha renunciat a anul·lar els judicis sumarísims del franquisme, com li demanaven les associacions, IU-ICV i ERC . Diuen que és complicat i costós però això ho ha fet els propis estats alemany i Italià respecte als processos polítics fets durant els respectius règims feixistes que van patir els seus ciutadans i ho va fer també el franquisme el 1939 respecte als processos duts a terme en zona republicana durant la guerra.

- Fosses comunes. La llei marca que les Administracions públiques estan obligades a facilitar la tasca de qui volen localitzar els cossos dels seus familiars però no assumiran el cost i no es crearà cap institució per a promoure la reobertura; la iniciativa seguirà sent privada.


- Símbols. La llei obliga a retirar dels edificis públics de titularitat estatal tota escultura, insígnia o placa que esmenti una mica relatiu a la Guerra Civil i "que honri a un sol bàndol".  Però en quants als símbols de centenars de pobles i ciutats, el Govern es limita a "recomanar" a als institucions de les quals depèn aquesta decisió, ajuntaments i comunitats autònomes, que segueixi l'exemple dels edificis estatals i retiri els símbols. El Govern finalment no farà una recomanació expressa a l'Església, en les façanes de la qual romanen centenars de símbols, ja que es considera una institució privada ( això sí subvencionada amb doblers públics):

- Vall dels Caiguts. Gens es diu d'establir allí un centre de la memòria històrica o una exposició permanent que recordi que això ho van construir presos polítics republicans,.

- El projecte de Llei no contempla cap norma específica pel què l’Estat s'hagi de comprometre a obrir, en un termini determinat, tots els arxius de la repressió franquista, tant els centrals de l’estat com els repartits pel territori de l’estat.

Els arxius de la repressió cal que estiguin a prop dels ciutadans i puguin tenir accés a la documentació en que es va basar la seva repressió. En aquest sentit demanem que a Catalunya i el País Valencià s’obrin al públic els arxius repressius dels òrgans militars i policials del franquisme.

Al parlament IU ja ha dit que farà al·legacions per aconseguir una llei més justa amb les víctimes del feixisme.

Article fet per: Tomeu del Lloquet.

Aquests dies de festes, amb la patrona per davant, ha succeït lo que havia de succeir. Per fi l’ajuntament, per unanimitat, ha condemnat el cop d’estat del 1936 i la posterior dictadura. Una mica tard. Però be, més val tard que mai.

És sorprenent aquesta unanimitat. Al contrari que a la resta de l’estat i de l’illa, el PP de Pollença ha votat a favor. Un gran pas. Hi ha qui busca motius o peròs, però jo no entraré en aquest joc. Per fi han deixat enrere el discurs de no remogueu la merda i això s’ha d’agrair.

Ara domés queda que el consistori insti al Parlament Balear a crear una comissió autonòmica per investigar les violacions dels drets humans comeses pel règim franquista a les Balears, i que això es dugui a terme.

Donar felicitacions doncs a tot el consistori per aquest gest. I a veure si prenen mostra d’aquest fet arreu de l’Estat, i d’Europa.

Salut i República!!!

Article fet per: Tomeu del Lloquet.

Ja varem advertir fa dies que la revista Urxella nº 8 ja era al carrer. Després d’haver-ne repartit més de 200 pels carrers del Moll i de Pollença encara en queden per repartir. Voldríem que arribés a tothom però degut als nostres medis i recursos econòmics ens és impossible. No podem fer-ne tantes com voldriem. O tantes com la revista Poble, del PSOE o la d’UM. Ni de tanta qualitat. Però això si, i posam moltes ganes i il·lusió.

Així que proposem que si voleu rebre-la en paper a casa vostra o al vostre establiment ens ho comuniqueu mandant un mail a: eurxella@yahoo.es bastarà posar l’adreça i ús les anirem enviant trimestralment. Igualment si teniu un establiment i voleu distribuir-la podeu comunica’ns-ho i ús en farem arribar més d’una.

Per poder veure-la en format pdf. premeu aquí.

També si voleu col·laborar tant a la revista Urxella en Paper com al Bloc d’Urxella estarem encantats. A Alternativa Eu-Verds contam tots, PARTICIPA!.

El secretari del PSM va tenir la deferència de telefonar-me per  informar-me de la decisió de l'assemblea del de Pollença de concórrer en solitari a les pròximes eleccions municipals, la veritat és que esperava aquesta decisió i ni em van donar ni vaig demanar els motius. En vista de que no hem tingut cap problema quan hem treballat junts i que en l'activitat política diària he vist moltes més coincidències que diferències pens que és molt difícil explicar i entendre les raons d'aquesta decisió. El més trista és que no hi ha hagut ni negociació, ni converses, el que hagués estat el més lògic, per a realment veure el que ens unia i el que ens separava.
També em va dir Toni Marquet que esperava que féssim coses conjuntes ja que segurament haurà una candidatura conjunta a nivell autonòmica. La veritat és que li dono voltes al tema i em sembla complicat, i més després de llegir els comentaris a aquesta notícia al blog.
Si això succeïx en molts pobles el bloc a nivell autonòmic ho tindrà molt complicat, la gent creo que valora la coherència i el que ha passat aquí no ha estat molt coherent.

En fi només tinc una petició al PSM de Pollença si realment volen que fem coses conjuntes, és molt senzill. Deman al PSM que demani la nostra participació en la tertúlia política de la ràdio municipal. Tant la nostra participació, com la’d ERC va ser votada i vetada per la resta dels partit ( inclòs el PSM). Ja que s'hi ha suficients diferències entre el PSM i nosaltres per a anar separats a nivell municipal, per coherència ideològica, per democràcia crec que haurien de permetre la nostra participació a la ràdio

Article fet per: Tomeu del Lloquet.

Hi havia detencions diàries però fou després dels resultats de la maquinària acusadora el comissari Barrado amb un camió el 5 d’agost i s’emportà 30 homes al “Jaume I”. Al dia següent tornà i s’emportà 10 més ilocalitzats el dia anterior.

Per tal de dur aquesta política acusadora s’arribà a posar el preu de 10.000 pessetes a Martí Vicenç(Bonjesus).

A Pollença agafaren a moltes persones a les qual empresonaren i posteriorment se’ls feu un judici conjunt al qual anomenaren “Causa Núm. 57 de 1936”. En aquesta Causa es van jutjar a 148 persones, 105 pollencins i 43 militars, guàrdies civils i carabiners.

Només 2 pollencins, el sergent de la Guàrdia Civil Antoni Bonet Salom i 23 soldats d’aviació van ser absolts. D’aquesta manera es decretaren 18 penes de mort, 17 per pollencins i una per el cap de carabiners Rafael Arrabal Ruiz. El total d’executats va ser de 8, quatre d’ells pollencins. Dos pollencins més van ser condemnats a 8 anys, un a 20 anys i la resta a 30 anys de presó. Això pel que fa al procés de la Causa 57.

Tenim constància també de 13 pollencins afusellats sense cap causa aparent. I tres assassinats per altres processos. A tots ells cal afegir la mort del jove d’Alaró mort per un frare al pati del convent de Monti-Sion quan fugia de l’ajuntament. 27 foren en total les persones assassinades a Pollença.

També tenim constància que en actes de repressió al poble de Pollença almenys quatre dones foren detingudes i obligades a beure oli de ricí, dues d’elles fins i tot foren rapades per tal de que se les reconegués com a “rotjes”.

A Pollença entre 20 i 30 quilos d’or i plata foren entregats pels pollencins per tal d’ajudar amb la campanya de captació de recursos per tal d’adquirir els avions italians. Poc després va tenir lloc un acte en el qual el convidat d’honor fou el Compte Rossi, que dissertà des del balcó del Club Pollença.

ELS CAMPS DE CONCENTRACIÓ:

El camp de concentració del Moll, es així com es coneix popularment el Port de Pollença, estava situat a primera línea de mar a l’actual licoreria Mir. La casa on s’instal·laren era propietat del notari Barceló.

El camp va ser obert el març de 1937 amb una remesa de presos procedents del camp de Sant Joan de la Fontsanta, a Campos.

Els presos tenien bones condicions de vida, per estar recluits a un camp de concentració és clar. Dormien a lliteres a un garatge i a un barracot de fusta. Els seus guardes, falangistes i guàrdies civils comandats per un tinent retirat, tenien la resta de les instal·lacions per a ells.

Podien rebre visites i tenien dret a correspondència postal.

Estaven destinats a les obres de construcció de la carretera del Port de Pollença a Alcúdia.

A Albercutx, una possessió de Formentor situada a una vall molt a prop de l’atalaia, es va obrir un altre camp de concentració per a les obres de la carretera de Formentor que va de l’atalaia al Port de Pollença i a Formentor, com també les obres de la ja anomenada carretera que unia el Port de Pollença amb Alcúdia. Tasca, aquesta última, que feien junt amb els presoner de l’altre camp de concentració del Moll.

El camp es va obrir l’octubre de 1937 per albergar-hi unes dotzenes de soldats procedents del grup mixt nº 1 de Palma.

Les condicions de vida eren molt semblant a les dels altres camps de concentració, podien rebre visites i rebre i enviar correspondència, prèvia censura és clar. L’alimentació era millor que a les presons i es deixava que les famílies portessin un poc de menjar de tant en tant.

Els presos feien nit a una caseta de fusta prefabricada on hi havia lliteres. Una anècdota respecte a aquesta caseta és que amb una ventada del mes de febrer caigué i es destrossà, obligant a reubicar el camp de concentració a una zona més resguardada de les inclemències del temps. I és que degut a la situació el camp era conegut com a la Sibèria mallorquina per la duresa del temps.

Els presos anaven vestits de soldats i eren comandats per militars dirigits per el tinent Alcover.

La majoria de presos eren mallorquins però hi ha constància d’un pres vasc, Cabello, que fou agafat d’un vaixell apressat pel rebels.

Fins i tot es feren llistes de presos per a possibles “canjes” que no s’arribaren a produir mai.

El 1938 amb el tancament dels camps civils alguns dels presos d’Albercutx passaren al camp de concentració del Port de Pollença. Finalment el mes d’agost de 1939 aquesta unitat d’Albercutx fou dissolta i alguns presos passaren a camps de s’Espinegar i so n’Amoixa.

Article fet per: Tomeu del Lloquet.

Un atac de conservadorisme sever ha agafat al PSM de Pollença. L’agrupació va decidir ahir per unanimitat elegir a Biel Cerdà com a candidat un altre cop per a les eleccions del 2007. També han refusat fins i tot de parlar formalment amb nosaltres. Tanta por fem?

L’excusa a nivell autonòmic dels revisionistes pessemeros és la de no pactar amb partits espanyolistes. Senyors, nosaltres no som espanyolistes, ni catalanistes, ni nacionalistes de cap tipus, sinó internacionalistes. Creiem en las persones abans que en les pàtries i per això som d’esquerres i internacionalistes. Si això els molesta, doncs francament no ho entenc. I menys puc entendre aquest acostament a UM. La veritat és que és  difícil creure’s això de que son d’esquerres. La febre del conservadorisme és la culpable.

Sabem que separats és molt difícil desbancar a les dretes. Però amb companys de viatge com aquests, que no volen saber res de nosaltres ni d’esquerres, és millor no viatjar. Hem treballat molts cops junts, uns més que els altres. Hem col·laborat amb molts projectes i mai ham tingut cap desavinença amb res. Doncs perquè no volen ni sentir a parlar de nosaltres? Molt fàcil, sols els seus dirigents seguiran fent el que vulguin, sense quasi control de les bases, sortint a les fotos sols... Amb nosaltres al costat el tant per cent de foto i protagonisme és disminueix. I tal vegada la feina augmenta. Al final primen més les sigles i les cadires que les idees i les polítiques. Nosaltres anem més enllà de les nostres sigles, som capaços d’abandonar-les per tal de que la cosa millori i vagi cap endavant. Ells tenen por de perdre un lloc al consistori.

 S’ha de tenir amb conte que nosaltres tampoc les teníem totes pel que fa al pacte o coalició, però mai ens hem negat a parlar. Perquè creiem que en quant a les polítiques d’esquerra ens podíem avenir. Però el temps i els fets han demostrat que les polítiques d’esquerres han brillat per la seva absència, basta recordar la qüestió mediambiental i d’urbanisme: les circumval·lacions, el Vilar... entre d’altres.

Amb aquesta decisió heu fet contents a una part dels que creiem que pactar amb PSM era com pactar amb un partit moderat. I que no voliem passar per un pacte imposat des d’un partit que es creia superior tan sols perquè te una major representació. Les nostres idees i persones son tan vàlides o més que les de qualsevol partit. I no les canviarem ni ens sotmetrem a res per tal de guanyar un vot. Alomillor això ens condemna a ser minoria però ens dona la satisfacció de ser coherents amb el que pensem i no abandonar les nostres idees, és a dir, la nostra motivació política.

Però també heu decepcionat a un sector que vos creia d’esquerres i que volia un pacte. Que veia amb la unió de les esquerres la solució a un problema cada vegada més complicat.

Esper que a nivell autonòmic la cosa vagi millor i primin les idees. Aquí a Pollença pareix a ser que no. Això ens demostra de quin peu calça cadascun, i qui és realment l’alternativa d’esquerres al nostre poble. Amb ells o sense ells seguirem lluitant, seguirem endavant per fer polítiques d’esquerres perquè la nostra consciència i les nostres idees van per damunt de qualsevol sigles.

El dia 21 de juliol una columna va ocupar el Port de Pollença i la base sense gaires esforços. Foren els mateixos que prengueren l’ajuntament de Pollença junt amb el Tinent Coronel Martínez Tejada i el Tinent de Cavalleria Rodríguez Frutos.[1] A la arribada a la base els esperaven un grup de carabiners de mans plegades i sense oposar resistència es sotmeteren al nou estat de coses. A més de la base, incautaren la Radio d’Aviació.[2]

Altres militars que havien estat fidels a la república prepararen la seva fugida amb dues embarcacions que hi havia a la base. Amb ells hi anaven Luis de Lecina i el capità Beneito junt amb alguns aviadors i soldats. També tenim constància de que amb ells hi anava José Ruiz del Toro, que estiuejava a Pollença.[3]

Una de les embarcacions, la de Luis de Lecina i el capità Beneito que es deia “Capitán Barberán”, va aconseguir arribar a Barcelona.[4] L’altre embarcació que pareix a ser que estava en bastant mal estat va quedar inutilitzada a la Cala Sant Vicenç, on un submarí basat a Maó recollí als onze cabos i soldats revolucionaris.[5] Ens han contat que els carabiners desembarcaren a la punta de Coves Blanques, posaren un llençol blanc i hi escriviren “S. O. S. AVIAVIÓN”. Al dia següent aparegué un submarí a Cala Castell. Aquests aviadors fugitius eren alimentats per la gent d’allà, un testimoni del judici de la Causa 57 ens conta com una senyora anglesa va fer dur una sèrie d’aliments per a ells a Cala Castell. I que després aparegué un submarí que els anà a recollir.[6]

El mecànic Gerardo Gil Sánchez junt amb tres companys més sortí cap a Menorca amb una barca d’uns pescadors. A l’altura de Formentor foren recollits per l’hidroavió Dornier Wal que venia des de Barcelona a socórrer la base de Pollença. Mentre l’hidro embarcava els supervivents fou tirotejat des de la platja per un grup de carabiners. Aquests foren bombardejats per el Dornier Wal. És el primer bombardeig de l’illa. L’hidroavió va arribar a Barcelona poc després sense problemes.[7]

Fins a les 20.00 hores de la nit del dia 22 no sortiren els falangistes locals. Era el moment en que s’havien rendit els carabiners i els transportaven cap a Palma.

El mateix dia 22 de juliol de 1936 va ser anomenat batlle a Miquel Cerdà, però fou substituït al dia següent per Montserrat Villalonga, qui organitzà la maquinària repressiva a base d’acusadors.

Article fet per: Tomeu del Lloquet.

Octubre de 1934. Els rotjos preparen un cop d’estat marxista amb l’únic objectiu de sembrar la por i la barbaria a tota Espanta, l’Espanya de l’ordre i la Pau, l’Espanya Gran, lliure, l’Espanya de la CEDA. Els obrers manipulats per els esbirros de l’U.R.S.S. creen una onada d’incidents en contra dels patrons i de l’església, pilars bàsics que sustenten la vida i la tradició del país. Tot ben muntat i estudiat aquests romp-pàtries es disposaren a fer un cop d’estat per acabar amb el país. Sort de la reacció del govern que va imposar l’ordre. I sort de les tropes africanes, amb Franco al capdevant, que van dispersar el cop. La repressió no fou sinó la resposta a la brutalitat dels marxistes, i ni de bon tros s’hi acostà, ni en mesures, ni en la quantitat. Gràcies a Gil Robles i el seus de la CEDA i gràcies a Franco, que conjuntament van salvar el règim democràticament establert. Ells, i ningú més que ells son els salvadors de la democràcia.

Deixant enrere aquestes paraules, volia posar-me al seu lloc amem si així entenia algun dels arguments que donen, volia sentir-me Pio Moa  per uns instants, ja em perdonareu, vaig a desfogar-me una mica.

Com pot ser que parlin d’un cop d’estat quan va ser una revolta provinent d’una vaga general? Idó sí, per tal de donar legitimitat al cop d’estat del 1936 s’inventen una història, un cop d’estat marxista que hauria d’esser el preludi d’una guerra, que segons ells havia començat el mateix octubre del 1934. Els obrers veien que l’imminent entrada de la CEDA al govern de Lerroux agreujaria encara més les seves condicions de vida i de treball. Així convocaren una vaga general. Una vaga brutalment sufocada per les tropes africanistes amb el general Franco al capdavant. El mateix Franco que va dur a Espanya la dictadura feixista. Una vaga amés brutalment manipulada pel historiadors revisionistes com Pio Moa, Cesar Vidal i companyia. Historiadors que l’únic objectiu que persegueixen és legitimar el cop del 1936 i la posterior dictadura. Gent capaç de manipular la veritat fins a convertir la mentida en dogma. I lo més trist gent que crea opinió i que els seus llibres son Best-Sellers de l’història.

De tot aquest absurd se’n poden treure unes conclusions:

<!--[if !supportLists]-->-          <!--[endif]-->Encara hi ha molta gent interessada amb que no se sàpiga la veritat del la història. Que han d’amagar? Qui sap.

<!--[if !supportLists]-->-          <!--[endif]-->El PSOE, partit molt implicat amb els fets, s’ha desnaturalitzat, ha deixat de ser marxista, i fins i tot republicà.

<!--[if !supportLists]-->-          <!--[endif]-->El cas contrari passa amb el PP, clar continuador de la CEDA i del règim feixista.

<!--[if !supportLists]-->-          <!--[endif]-->El PP fa el possible per no condemnar el franquisme, fins i tot enganyar i manipular, i invertir milions d’euros a subvencionar aquesta gentussa que és capaç de dir-se historiadors.

<!--[if !supportLists]-->-          <!--[endif]-->S’han oblidat del cop d’estat de Sanjurjo.

<!--[if !supportLists]-->-          <!--[endif]-->I he deixat lo millor pel final: Cop d’estat o revolució o vaga general revolucionaria o com vulguin anomenar-la a Mallorca? D’aquí poc ens intentaran fer creure que hi va haver crema de convents i violacions... i que la repressió que va haver-hi a l’illa era del tot justificada.

Senyors del PP, tots sabem de quin peu calcen, no fa falta que poseu excuses per no condemnar el franquisme. Lo d’avui ha estat una tàctica lamentable. Si no voleu condemnar-lo no ho facin, però deixin de manipular la història d’aquesta manera...

A l’ajuntament abans de l’arribada dels nacionals ja havien preparat la defensa a Montessiòn, es a dir a la zona de l’ajuntament. Allà havien fet uns depòsits d’aigua, i els resistents havien aprofitat aquests depòsits per agafar les pedres grans per tal de llençar-les als nacionals des de les finestres de l’ajuntament, les tenien preparades a les baranes.[1] Segons Josep Muntaner el vespre del 19 al 20 de juliol a l’ajuntament eren tan sols una dotzena de persones. Però el dematí de dilluns el poble es va alarmar i hi van acudir tots els joves i homes d’idees progressistes. Allà hi havia algunes pistoles, algunes escopetes de perdigons i un caramull de pedres que havien dut per si de cas. Explica també que ell mateix els donà la fórmula dels explosius Cocktail-Molotov, que després feren. A l’arribada de l’exèrcit per l’actual carrer Monti-Sion van començar a disparar contra l’ajuntament.

Dibuix fet per Bibí a la presó al 1938

El capità d’infanteria Miguel Colom Cerdá al judici de la causa 57 ens relata els fets de l’arribada a Pollença de les tropes. Ens conte que en primer lloc entren al poble soldats vestits de paisà per tal de no ser advertits. Però els carrabiners que eren a la plaça se n’adonen i fugen al veure les metralladores. Tot seguit van al corter de la G. Civil i prenen telefònica sense resistència. A l’arribada de l’exèrcit per l’actual carrer Monti-Sion va començar a disparar contra l’ajuntament produint-se un tiroteig. Els militars van ser atacats amb bombes de ma (cocktails-Molotov). Conte també que sofriren una baixa, de la qual no en tenim constància per cap altre font, del cabo Cervera que conduïa una metralladora[2]. La gent que hi havia allà no va poder fer més que evacuar l’ajuntament per el pati de darrera, el pati dels frares i escalar per les parets i fugir cap al Calvari.[3] Eren les cinc de la tarda.

Testimonis afirmen que des de les finestres del convent de Monti-Sion que estava just a sobre de l’ajuntament, sortien pistolades, flamarades de pistoles i fusells. Des d’aquí van matar a un pollencí, es creu que foren els frares.[4] Sobre aquest fet l’amo en Josep Muntaner explica que el jove mort era un home d’Alaró casat amb una pollencina, Bernat Crespí Alomar, i que quan fugia de l’ajuntament, per l’arribada dels nacionals, a través del pati del convent, el mataren. I afirma que fou quan encara no havien entrat els nacionals així que va ser un frare teatí del convent que li va disparar des de una finestra quan fugia.[5]

A l’ajuntament, després d’una petita resistència feta pels fidels a la República, els revoltats es feren amb el control de la situació sense gaires dificultats. L’ajuntament fou pres per vint oficials de cavalleria, una companyia d’infanteria i una bateria constituint la vanguàrdia. Al capdavant d’aquesta columna hi anava el capità Jover.[6] Segons la fulla de serveis del Tinent de Cavalleria Pulido Goncer. Aquests revoltats eren soldats acompanyats per un grup de falangistes comandats per Canuto Boloqui.[7]

Agafaren als resistents per tal d’empresonar-los però cal dir que no aconseguiren agafar-los a tots ja que almenys hi ha constància de Martí Bonjesus i d’altres, que fugiren per la part de darrera de l’ajuntament. [8]

Article fet per: Tomeu del Lloquet.

El matí del dia 20 de juliol la camioneta Hispano de Intendencia, com cada matí,duia el pa a la base. I es aquí on succeí una de les escaramusses. Al arribar a la base els ocupants del camió i els carabiners de la base es ficaren en un ràpid combat que acabà amb la requisa de la camioneta per part de les tropes de Beneito i la mort de dos soldats, Ramon Crespo Biosca per part de la base i Antoni Marroig Crespí per part dels nacionals, i la mort també de l’alferes de complement d’intendència i encarregat del subministrament, Joan Cerdà Bisquerra.[1]

Assabentats de la imminent arribada de tropes revoltades a Pollença, els republicans intentaren tallar les vies d’accés al poble, tasca que no havia de ser complicada degut a que el poble en si està envoltat de torrents i només fent volar els ponts es tallaria el pas als ocupants. Així els partidaris de la república intentaren tallar tots els ponts d’accés però els escassos recursos de que disposaven i l’escassa gent que hi participava, rellentiren la voladura dels ponts i permeteren l’entrada dels copistes per la carretera d’Alcúdia, on el pont de Sitjes encara no havia estat volat. Al contrari que el pont de Son Brull, que ja havia estat inutilitzat un poc antes de l’arribada dels contingents enemics. Cal dir però que no es tracta d’una voladura en si, sinó de la inutilització del pont, el feren malbé per tal de que no fos operatiu. El pare M. Nebot ens parla dels intents, complits en part, de la voladura dels ponts de Son Bruch (Son Brull), C’an Sitjar (Sitges) i C’an Vela. Cosa que no podem confirmar. Tan sols podem constatar la voladura del pont de Son Brull i l’intent de voladura del pont de Sitges, que ja hem explicat.[2] Així la Columna d’Inca no s’atreví a passar pel pont de Son Brull, però foren més ràpides les seccions d’Artilleria de Muntanya i de metralladores d’infanteria de Ciutat, que trobaren als sabotejadors amb la feina a mig fer al pont de Sitges.

Al veure l’entrada dels revoltats els republicans s’amagaren dins un pinar i després d’una poca resistència es refugiaren a l’ajuntament.[3]

Les tropes que arribaren a Pollença des de Palma eren una secció de metralladores d’Infanteria i una altre d’Artilleria de Muntanya, a les quals s’hi afegirien vint oficials de la Cavalleria d’Alcalà.[4]

Encara que la informació donada per Massot i Muntaner no arriba a ser del tot certa ja que els oficials de la Cavalleria D’Alcalà, procedents del fort de Sant Carles on havien estat empresonats feia uns anys per actes feixistes, i on gaudien d’un règim privilegiat, tot s’ha de dir, dits genets arribaren a Pollença acompanyant la columna d’Inca i no la de Palma. La Columna d’Inca era la que havia estat enviada per en teoria sufocar als guàrdies civils, arribà a Pollença abans que la de Palma.

Article fet per: Tomeu del Lloquet.

Aprofitant que aquest dies es compleix el 70 aniversari de la Guerra Civil començam així el cicle d'articles referents a aquest aconteixement al poble de Pollença, un dels pocs llocs on hi va haver resistència contra el cop d'estat feixista.

18 de juliol de 1936: MAI MÉS!!!

19 h. Plaça de Cort. Itinerari per Ciutat de la mà de Gaspar Valero per
conèixer els indrets més significatius dels primers dies del cop d’estat
contra la legalitat republicana.

20.30 h. Plaça d'Espanya. Concentració i acte de condemna del cop
d'estat del 36 i del franquisme.

El 19 de juliol de 1936 amb la declaració de l’estat de guerra a tot Mallorca s’obrí un capítol d’esdeveniments al poble de Pollença i al Port de Pollença.

Els carabiners i els aviadors de la base d’hidros del Port de Pollença i alguns civils a Pollença foren els únics que defensaren el règim republicà. I amb l’ajuda de les autoritats municipals, l’ex-diputat socialista per Tarragona Amós Ruíz de Lecina, que hi estiuejava, i del cap de la base d’hidros, el capità de Cavalleria i pilot aviador, Fernando Beneito López, de 34 anys, els quals es posaren al capdavant de 20 soldats de la base, que només disposaven de dos aparells inservibles, dels carabiners i d’unes quantes dotzenes de voluntaris.[1] Aquesta oposició al cop, tot i estar abocada al fracàs com ja veurem, va aconseguir petites victòries, tant en el terreny militar, com per frenar el cop.

A Pollença no es va decretar l’estat de guerra que havia estat imposat a tota l’illa gràcies a la coordinació dels fidels i les institucions. Així el 19 de juliol, tot i esser capturat i dut a Palma l’ex-diputat socialista Alexandre Jaume, la Guàrdia Civil no s’imposà. M. Nebot deixà constància de la vacil·lació en que es mogueren els responsables de la detenció de Alexandre Jaume, a la que ens hem referit abans. Nebot ens diu que l’ordre es va cursar per telègraf a la Guàrdia Civil, però no va voler complimentar-la el cap del Port de Pollença sense rebre prèvia confirmació telefònica del seu cap.[2] Això ens indica la poca iniciativa i la poca força que tenia la Guàrdia Civil en aquells moments per complir ordres favorables als aixecats.

Dibuix de la presó de ca'n Mir

Un altre cop M. Nebot ens diu que si la declaració d’estat de guerra no s’havia efectuat a Pollença, era per nova debilitat del sergent de la Guàrdia Civil, que al rebre l’ordre es va veure subordinat a Beneito i va anar a comunicar-li i a fer acte d’acatament a la seva autoritat. Beneito no va acceptar al·legant que ell era tan sols Comandant Militar del Port.[3] Aquí se torna a demostrar la debilitat de la Guàrdia Civil que desproveïda de força per dur a terme la voluntat dels copistes hagué d’optar per esperar el que passaria.

Des de Palma les informacions segons el propi Nebot eren que a Pollença s’estava assetjant a la Guàrdia Civil al seu corter. I se decidí per enviar una Columna motoritzada cap a Pollença per, entre d’altres afers, socórrer als guàrdies civils que se diu han segut o seran ocupats o amenaçats.[4] Pensem que aquesta informació és errònia, ja s’ha vist que la Guàrdia Civil no va tenir problemes ni va ser assetjada, ho era per pròpia voluntat propagandística, i per enviar lo antes possible un contingent capaç de decretar l’estat de guerra al poble i una excusa vàlida per acabar amb els elements fidels a l’antic règim. A més no trobem notícies de l’arribada de cap columna que arribés en ajuda dels citats guàrdies civils, no ho podem confirmar.

El congreso de los diputados ha aprobado recientemente la proposición de ley presentada por el grupo parlamentario IU-ICV por medio de la cual se declara 2006 como “Año de la Memoria Histórica”. Se trata de homenajear y reconocer a todos aquellos hombres y mujeres que fueron víctimas de la guerra civil, o posteriormente de la represión se la dictadura franquista, por su defensa de los principios y valores democráticos, así como de quienes, con su esfuerzo a favor de los derechos humanos fundamentales, de defensa de las libertades publicas y de la reconciliación entre los españoles, hicieron posible el régimen democrático instaurado con la constitución de 1978.

Por su parte el parlamento europeo ha realizado una dura condena a la dictadura franquista, realizando un acto de justicia histórica ante el 70 aniversario del “alzamiento nacional” que no fue mas que un irresponsable golpe militar fracasado que derivó en una terrible confrontación de nefastas consecuencias. Los populares se encontraron patéticamente solos en la cámara de Estrasburgo con acompañamiento de la ultraderecha polaca. Patético y bochornoso comportamiento de los que con frecuencia aparecen como únicos albaceas del franquismo.

Ante estos hechos vuelven a aparecer las voces de aquellos que, aún hoy, continúan confundiendo los valores democráticos republicanos con la actuación de las diversas fuerzas políticas en aquel escenario histórico. Es cierto que la República surgió en el contexto de una aguda crisis del estado liberal acosado por los totalitarismos. Es cierto que no toda la izquierda tuvo una actitud meramente republicana. No creo que se trate, pues , de homenajear a las fuerzas políticas que, en muchas ocasiones, actuaron contra la republica tildada de burguesa por unos y de revolucionaria por otros. Es tarea de los historiadores establecer los hechos y dilucidar las causas objetivas que obstaculizaron el desarrollo republicano y las responsabilidades que contrajeron aquellos que llevaron hacia la tragedia a los ciudadanos de entonces. En este sentido es recomendable una atenta lectura de la recién publicada obra de Helen Graham titulada “Breve historia de la guerra civil”.

Pero es innegable que los obstáculos mayores y continuos surgieron de entre aquellos sectores económicos, político, militares y religiosos que, pusieron palos bajo las ruedas del devenir republicano, del desarrollo democrático. La República no vino de la mano ni del comunismo ni del anarquismo que recibieron al nuevo orden con una clara animadversión hacia los poderes burgueses.

El descrédito de la actuación de unas clases dominantes que cabalgaron secularmente sobre la falta de derechos en una España empobrecida y sumida en la superstición y el dominio caciquil, condiciono la actuación republicana que tuvo que verse sometida, desde el primer día de su implantación, a una constante política de sabotaje desde los poderes fácticos de una estructura social represiva auspiciada por terribles desigualdades bendecidas por la Iglesia católica a cambio de un papel abusivo y dominante en la modelación de las conciencias de los ciudadanos.

El brazo ejecutor de la intransigencia de los poderosos fue una casta militar modelada en la represión colonial en el norte de África y, desde allí se trajo a las fuerzas militares –legionarios y regulares marroquíes- que, con la inestimable y determinante ayuda logística, material y humana del fascismo italiano y del nazismo alemán, vencieron y administraron su victoria tratando a sus conciudadanos con la misma virulencia que habían reprimido a los habitantes de las colonias africanas con el objetivo de eliminar física y políticamente cualquier brote de disidencia con unas trágicas consecuencias que sólo fueron parcialmente superadas por el Holocausto nazi.

Homenaje a las víctimas, a todas ellas, con la única excepción de los que gobernaron al margen de las aseveraciones establecidas por la Declaración Universal de los Derechos del Hombre.

Sólo desde una óptica totalitaria se puede girar la vista hacia el pasado y no reconocer que la II República es la única democracia decente que posee nuestro acervo político anterior a 1978 y, eso, a algunos, sencillamente, les duele y por ello nos hablan de no abrir heridas. A los verdugos les duele hablar de sus víctimas y, en consecuencia, intentan, desesperadamente, imponer el silencio: el silencio de los corderos.

Pep Vílchez.

Article penjat per: Tomeu del Lloquet

Ja tornam tenir un nou abús del medi per una empresa privada. Amb l’excusa de protegir el medi ambient es privatitzà, fa uns anys, un tros de mar. Fins on arribarem en aquesta onada privatitzadora? Se demostra que el medi ambient era tan sols una excusa i que lo realment important son els diners. I per tal de fer-ne més no es limiten a explotar econòmicament la zona que els pertoca sinó que expandeixen el seu negoci per 500 vegades més. El mar, que hauria de ser públic, és ara un privilegi privat. Ja comencen a ser habituals els casos d’usurpació de l’espai públic al mar i a les costes. Com també és habitual que costes només actuï en casos de denuncies privades com la del senyor Jesús Sánchez Gonález. No ens queda més que dir-li: endavant.

Aquí teniu la notícia que ha sortit avui, dia 14 de juliol, al diari Ultima Hora.

Un navegante denuncia que las boyas de Formentor invaden zona pública
Demarcación de Costes asegura que inspeccionará el espacio ocupado

CARME MORENO
El capitán de un yate, Jesús Sánchez González, ha denunciado ante Demarcación de Costas de Balears que la empresa Hisambla, que tiene una concesión para ocupar unos 22.335 metros cuadrados de zona de dominio marítimo terrestre en Formentor con la finalidad de gestionar los fondeos controlados de embarcaciones, ocupa «de manera indebida unos 700.000 metros cuadrados, cuando tiene autorizados un total de 22.335 metros».

Después de visitar la zona de fondeo de Formentor, el denunciante explica que pidió en las oficinas del puerto la resolución administrativa de la gestión de los fondeos donde se especifica que «la concesión de la empresa es para ocupar 22.335 metros cuadrados». El navegante con una calculadora, una carta náutica de la zona y el programa Google Heart llega a la siguiente conclusión: «La superficie total aproximada que va de las boyas amarillas que hay en la entrada del fondeo hasta la playa es de 1.1100.000 metros cuadrados. Dado que la empresa tiene autorizados 22.335 metros cuadrados, estaría usando unos 700.000 de manera indebida». Según el denunciante, se está ante una usurpación de la zona marítimo terrestre de más de treinta veces la autorizada, lo que supone una privación del uso público.

Article penjat per: Tomeu del Lloquet

Aqui he penjat un article que va sortir al Diari de Balears el 10 de juliol referit al llibre que recentment hem publicat: Art/esania a les presons feixistes... Gràcies a Miquel Ferrà i Martorell per haver-nos publicat. Sobren comentaris. I gràcies també a El País per la menció a la crònica de Balears del dia 9 de juliol(pàg.39). Se pot adquirir al preu popular de 10 euros a les llibreries de Palma i a l'Ull Viu a Pollença...i ràpid que s'acaven!!!

Artesania a les presons (1936)

Article fet per: Tomeu del Lloquet.

Trist és el dia d’avui. Trist per moltes coses…però trist també per la notícia. Joan Cerdà ja és conseller. Sí, ens ha deixat, el nostre Joan, hay…Primer ens va vendre al millor (im)postor i ara li toca anar a recollir el premi. Ni més ni manco que conseller. I no ús penseu que ho faci per diners. Ho fa per la identitat i el patrimoni, ho fa per la nostra terra i sobretot ho fa per no fer res. Ara ja no el pagam tan sols els pollencins. Ara el pagam nosaltres i tots els mallorquins. Alomillor mos surt més barato. Qui sap.

I jo penso, algú s’ha demanat si podrà de pluriempleat? Si ser regidor d’urbanisme ja comporta una quantitat de destrucció bestial, amb les hores que comporta això al dia, recordem que en Joan tenia dedicació exclusiva com a regidor, podrà ser capaç de destruir tant compaginant les dues feines? El temps ho dirà. Però la història ens fa preveure que farà tot lo que pugui durant aquest any que li queda.

Ahir, doncs, va prendre possessió. “si aquesta morís (la llengua catalana) els mallorquins no seriem els mateixos”. I ho diu convençut (o convincent). Alomillor no sap com se les gasten els seus companys de govern (trilingüisme...). Una mica ingenu.

La seva principal tasca, però, serà la d’aconseguir que els immigrants acceptin l’“identitat col·lectiva”. Algú m’ho hauria d’explicar. Més be jo crec que lo que en Joan volia dir és que els immigrants han de venir i produir la nostra identitat, els diners. Si no fas feina explotat i no produeixes molts diners als mateixos de sempre, no estàs integrat dins l’identitat col·lectiva. Però tranquil, en Joan farà que t’integris. Si no és això ja m’ho explicareu.

La defensa d’aquesta identitat suposa, segons en Joan, entendre la terra com a “base del desenvolupament” i no com un “simple paisatge”, i de la història ens diu: “El passat no ens ha de governar però ha de ser un estímul pel país”. Fàcil, no? La terra és per construir-hi i si la història ens fa nosa doncs la llevam i ja està. Realment no feia falta que ho digués. Mil imatges (el Vilar, la Font, la circumval·lació, el Moll, ca’n Daniel, els talaiots de la bahia, les coves prehistòriques...) valen més que mil paraules.

Si l’identitat pròpia dels mallorquins son els diners, i el patrimoni ni tan sols es te en conte, ens queda un càrrec inútil i buit de contingut, encara que molt costós, al que podríem anomenar: Conselleria dels Diners i la Destrucció del Patrimoni.

Article de: blai alba penjat per Tomeu del Lloquet

He decidit penjar aquest comentari que hens ha escrit en  blai alba a un article anterior com a article ja que crec que reflexa una postura en la qual ens hi veim representats i crec que mereix un espai en el nostre bloc, esperem que no s'enfadi per no demanar-li permís. DEMOCRÀCIA PARTICIPATIVA, JA.

Article de: TOMEU DEL LLOQUET

L’actual model de consum energètic es basa en la conversió en energia de recursos naturals no renovables (Carbó, petroli, urani). En els processos de conversió en energia, transport i el seu posterior consum, es generen residus que contaminen greument el medi ambient(radioactivitat, pluja acida, contaminació dels mars, contaminació atmosfèrica per fums...) i amenacen amb alterar l’equilibri climàtic(efecte hivernacle per emissió de CO2)

La contaminació lumínica te afectes manifests: la dispersió cap al cel, la intrusió lumínica, l’enlluernament i el sobre-consum d’electricitat. Això pot tenir repercussions molt pernicioses en els humans. Però també en la biodiversitat.

Des d'Alternativa Esquerra Unida els Verds suscrivim punt per punt l'opinió exposada per Joan Serra Cerdà a la seva carta al Diario de Mallorca, per això creiem adient transcriure-la:

A la vista de l’exposició pública de la modificació del Pla Parcial de la urbanització del Vilar, hem presentat les següents al·legacions

A la nostra illa hi ha un excés de sòl edificable (urbà o urbanitzable) que cal reduir notablement, en base a reclassificar terrenys que o gaudeixen de notables valors ambientals i paisatgístics o constitueixen sòls que just contribueixen a degradar i saturar nuclis urbans existents.

La multiplicació d’ obres d'explanació, moviments de terra i construcció de xalets a tota Pollença ( La Font, Gotmar, Bòquer ..) estan provocant un impacte molt negatiu sobre el paisatge del termini municipal i està creant una notable alarma social.

La urbanització del Vilar, iniciada als anys 60, ha generat sempre una gran polèmica, especialment pels edificis que se situen a la part superior del lloc, provocant impactes paisatgístics greus, fruit de la espectacular agressió que es realitzen a la muntanya. Ja al 2004 es va plantejar per part de l’ajuntament al Consell de Mallorca la possibilitat de desclassificar el Vilar.

D'altra banda l’urbanització del Vilar no disposa dels serveis mínims que marca el Reglament de planejament per a poder edificar, concretament: enllumenat públic, clavegueram, aceres... Així doncs, les parcel·les no tenen al condició de solars.

SOL·LICITAM

La desclassificació per complet del sol urbà de la muntanya i la seva reclassificiació com sol rustic.

Pensam que té tota la raó. L'adjectiu de nacionalista en el cas d'UM és un adjectiu totalment buit de significat i sentit, crec que la carta el resumeix molt bé.

Jo vaig ser present al darrer Congrés del PSM-EN, a Ciutat, i vaig ser present durant la totalitat dels debats, vaig escoltar als dos candidats amb la proposta del Bloc per un costat, i la proposta de continuar en solitari per l'altre. Vaig alabar l'honestedat dels dos candidats davant el compromís que ambdós acordaren, d'incorporar el perdedor a la candidatura de l'altre. Vaig escoltar el gran nombre d'intervencions dels militants, uns a favor i d'altres al contra, a la proposta de Bloc.

I arribà l'hora de la votació, (Bloc sí, o Bloc no). Fins aquí tot perfecte, una bassa d'oli, els uns i els altres, riolers, tranquils i amables. Però quan es va saber el resultat, vaig veure cares transformades, crispació,... No es va fer esperar la renuncia dels candidats, (cosa que entenc, ja que lògicament un no pot defensar un projecte i liderar un equip que no considera el seu). Però, no tardaren dies en què alguns càrrecs electes del PSM-EN, i algunes agrupacions, renunciessin a les sigles que fins a l'hora havien defensat o s'hi havien refugiat.

Puc entendre, també, i considero molt lícit, que algunes d'aquestes persones renunciïn el seu càrrec per no sentir-se còmodes, puc entendre que algú s'estimi més anar-se'n a casa seva, per no acatar l'acordat al Congrés que ells no comparteixen. Però no puc entendre que hi hagi persones, amics, militants del PSM-EN que no tinguin un alt sentit de la democràcia, i que per no acceptar la decisió de la majoria dels seus companys, reunits lliurament, dins l'orgue de màxima responsabilitat del partit, es passin ells amb els seus càrrecs, o fins i tot l'agrupació sencera a altres sigles.

No puc entendre tampoc, que aquests companys, que estic ben segur estimen profundament el nostre País, la nostra Illa, puguin ajuntar-se amb gent d'UM. (No oblidem que malgrat UM es defineix com a nacionalista, està donant suport a la destrucció del nostre territori, està donant suport a la destrucció constant de la nostra identitat com a país, i la nostra llengua. A més ja els pareix bé el nou estatut Matas, que deixa la nostra llengua amb inferioritat, i moltes coses més. «Això, té altres definicions, però no nacionalisme»).

Segons tinc entès, almanco aquest eren els arguments, dels companys descontents; no volen ajuntar-se en bloc amb partits espanyolistes. El nacionalisme és intocable per ells, (també ho és per mi).

Però jo vaig veure una foto que fa uns dies sortí a la premsa, d'una reunió que mantingueren amb els descontents d'UM, (cosa que no era més que estratègia del seu partit) i que també hi havia altra gent, i entre ells fins i tot almanco una persona procedent d'ASI.

Jo crec estimats companys, que hi ha vegades que la ràbia i calentor del primer moment, fa que tirem tot per la borda, però un cop meditat i en fred, hem de tornar allà on ens pertoca, a defensar aquest maltractat País, i al vertader nacionalisme, i tot això sols ho farem des del PSM-EN.