URXELLA

José Luis Sampedro, In Memoriam

Alternativa | 10 Abril, 2013 00:01

Fa uns mesos em va arribar per un parell de vies un article que, suposadament, havia escrit José Luis Sampedro. Em va fer molta de ràbia que se donàs per bo que el text era seu, quan estava tan clar, per qualsevol que conegués encara que només fos una mica la seva obra i el seu tarannà, que el to agressiu i la forma descuidada no tenien res a veure amb les formes que feia servir ni amb la cura que sempre posava en allò que escrivia José Luis Sampedro.

Perquè Sampedro era un home que era capaç de defensar els seus punts de vista amb la fermesa que dóna la raó i amb la lucidesa que ve d’una vida que resumeix la història espanyola de pràcticament tot el segle XX. Va viure la guerra civil, els anys més durs del franquisme, la repressió de la dictadura, les promeses que duia la democràcia –ell, un republicà convençut, va acceptar ser senador per designació reial, perquè pensava que podia ser útil en aquells primers moments de la transició– i la desil·lusió de la materialització d’aquells somnis. De fet, la seva dona ha contat que l’única cosa que va pertorbar la pau dels seus darrers mesos era la situació actual. Cada divendres, els desastres anunciats després de cada consell de ministres li feien exclamar que en un any s’havia perdut el que s’havia aconseguit en trenta anys. I així va retratar els nostres polítics en una frase cèlebre: “Lo que más me indigna […] en los dirigentes la ignorancia y la soberbia”.

Però també va ser un home del segle XXI. La seva comunió amb els joves és sorprenent. Igual que un altre il·lustre nonagenari, Stéphane Hessel, va sabre connectar amb els moviments d’indignació popular per als quals Sampedro no només era un referent: n’era un més. “Hablamos en la misma onda” va arribar a dir. Era fàcil endevinar la veu d’un jove de noranta-sis anys al pròleg d’Indignez-vous!, igual que quan se negava a xerrar de generació perduda, perquè, per a ell, una joventut que es mobilitza i que lluita, mai no es pot perdre.

Economista de formació i de professió, va ser un escriptor tardà, però ha deixat una obra tan significativa que era membre de l’Academia de la Lengua. A les seves novel·les va conjugar l’ètica i l’estètica. És una llàstima que el seu nom no figuri a la llista dels guardonats amb el premi Cervantes, perquè Octubre, octubre o La sonrisa etrusca són Literatura amb majúscula, de la que emociona i perdura i perviu.

José Luis Sampedro, un home de paraules, ha partit en silenci. Ens ha deixat els seus escrits i, el que encara és més important, el seu exemple d’home íntegre, lluitador, inconformista, que mai no va perdre la capacitat d’indignar-se, perquè només moren del tot els que es rendeixen.

María Antonia Valdivielso

Aquest divendres primer acte de la dècima edició d'Abril de República, a les 20:00 h xerrada d'Antoni Tugores: " el desembarcament de Bayo a Mallorca" al Centre Cultural de Pollença.

Presentació

alternativaperpollenca@gmail.com

Aquest blog és plural i lliure. Les opinions dels comentaris reflecteixen només el parer de l'autor del mateix i des del blog URXELLA no ens fem responsables del seu contingut.

CAP OBJECTIU ÉS MASSA PETIT,CAP VICTÒRIA MASSA INSIGNIFICANT. Arundhati Roy