URXELLA

No val tot

Alternativa | 05 Desembre, 2007 07:00

Altre article de nostra col·laboradora habitual Toñi.

Feia temps que volia escriure qualque cosa sobre la televisió que tenim. Si és cert que cada país té la televisió que es mereix, la nostra salut mental deixa bastant que desitjar, i no som pocs els que miram amb enveja canals com la BBC, model, per jo, del que hauria de ser una cadena pública i generalista.

El que m’ha fet posar fil a la agulla ha estat la mort d’una jove russa després d’haver passat per un programa de testimonis, per jo un exemple penós del que és la telebasura. La desgràcia història de n’Svetlana i el seu assassí és prou coneguda i, amb els dies que han passat després de tan lamentable succés s’han pogut sentir i llegir moltes veus que es podrien resumir en dues tendències d’opinió: una que diu que a la televisió no val tot i que s’haurien de cercar mesures de regulació, ja que l’autorregulació que fa tres anys es va intentar posar en marxa no ha funcionat; i els que pensen que qualsevol forma d’immiscir-se en els continguts televisius seria una forma de censura inacceptable a una societat democràtica com la nostra.

El que és indiscutible és que darrerament s’estan traspassant uns límits que, després del cas de les nines d’Alcàsser semblava que no es tornarien trepitjar. En aquest darrer cas, sembla que la dona que seria assassinada quatre dies després havia anat al programa enganyada i que l’equip de redacció no s’havia molestat en comprovar els antecedents penals del criminal: ja havia estat condemnat per maltractaments a una altra dona, i estava pendent de l’execució de la sentència del judici de n’Svetlana, que encara no era ferma perquè els agents judicials que l’hi havien de comunicar no havien pogut localitzar l’home. Els redactors del terrible programa de Patricia varen creure tot el que ell els va dir i, després de tot el que ha passat, encara consideren que no han fet res dolent i que no han de demanar disculpes per res. La justícia tampoc no poc actuar contra el programa, perquè el que han fet sembla que no és il.legal. Sembla que no es pot establir una relació directa entre la mort de la dona i la seva negativa a perdonar el que havia estat la seva parella, un home provadament violent a qui és més que probable que el que ell va entendre com una humiliació pública, que només ell s’havia cercat, hagués donat una empenta per cometre la seva acció criminal. El que va passar al programa no serà il.legal, però ètic segur que no és.

El que per jo és obvi és que la televisió banalitza moltes de vegades una qüestió tan seriosa com la dels maltractaments. Crec, a més, que l’èxit de programes com l’indescriptible Escenas de matrimonio contribueix a aquest fenomen. He de confessar que ho he vist molt poc, però de vegades per mostra serveix un botó, i sempre que per casualitat m’hi he topat he canviat de canal tan indignada que no hi ha paraules per dir com em sentia: el grau de violència verbal –i de tant en tant física, això sí, de la dona cap a l’home- que es dediquen les tres parelles és tan insuportable que una es demana què es viu a moltes de llars espanyoles quan les audiències diàries de la sèrie no baixen de cinc milions de persones. El més greu és que un percentatge no petit d’aquesta xifra està format per menors que, a les deu, encara són davant de la tele. És aquest el model de parella que es vol transmetre?

Parlant de nins, què va ser d’aquell horari de protecció al menor? No es suposava que a l’horabaixa certs continguts estarien vedats? No s’havien de posar multes als canals que no respectassin aquests pactes? Què és el que els nins poden veure a la televisió quan arriben a casa? Culebrons, programes de les vísceres, resums de formats del que ara es diu telerrealitat… Amb això berenen, juguen i fan els deures els més petits perquè, això és el que hi ha, la immensa majoria de cases tenen el televisor encès casi permanentment, i molts de pares hi col.loquen davant els seus fills perquè els faci de mainadera. Els nins, encara avui, juguen al que veuen per la tele, i si veuen gent insultant-se, venent la seva intimitat, cridant-se i faltant-se al respecte de totes les formes imaginables, imitaran aquestes actituds de forma inconscient i automàtica.

Com quasi tot en aquesta vida, tot és qüestió de mesura i, en general, rebuig la censura, però si les pròpies televisions s’estimen més pagar les multes que prescindir d’aquests programes que tants d’espectadors i, és clar, de doblers, els suposen, tal vegada és hora de demanar accions més contundents. He parlat de situacions que s’han donat sobretot a les cadenes privades, però no s’ha d’oblidar que aquests canals estan fent servir un senyal que és d’adjudicació estatal.

Sempre el roto.

Presentació

alternativaperpollenca@gmail.com

Aquest blog és plural i lliure. Les opinions dels comentaris reflecteixen només el parer de l'autor del mateix i des del blog URXELLA no ens fem responsables del seu contingut.

CAP OBJECTIU ÉS MASSA PETIT,CAP VICTÒRIA MASSA INSIGNIFICANT. Arundhati Roy