URXELLA

L’informe PISA (II)

Alternativa | 29 Desembre, 2007 07:00

La segona part de l'article de na Toñi sobre l'informe PISA.

L’informe PISA (II)

La inversió d’educació a Espanya és més baixa que a altres països. Encara que darrerament s´ha fet un petit esforç, la inversió pública espanyola en aquest aspecte continua per davall de l’OCDE, amb un 4,3% enfront del 5’4% de mitjana dels altres països, i molt enfora del 7% de Finlàndia. És cert que la inversió és determinant, però també hi ha altres variables que s’haurien d’estudiar, perquè al final el que és important és com s’inverteixen els doblers, si el que s’ensenya es adequat i si els docents disposen de la capacitació, les condicions i els incentius adequats per fer-ho bé.

En primer lloc, pel que fa a quines condicions s’ensenya, una diferència entre Finlàndia i Canadà i nosaltres és que ells tenen uns sistemes educatius estables: fa més de 30 anys que no viuen una reforma com les quatre o cinc que s’han patit aquí darrerament (per cert, cap d’aquestes reformes s’ha dotat econòmicament de forma adequada). Sembla que cada govern ha de deixar la seva empenta al nostre sistema educatiu i, cada quatre anys es viu una reforma o contrarreforma o contracontrarreforma, i ara es lleva l’assignatura de Música, ara es posa Educació per a la Ciutadania, ara se lleven optatives, ara apareix el llatí a 4r d’ESO, ara les humanitat són bàsiques, ara s’ha de posar una hora més de Matemàtiques… Hi ha qüestions –el terrorisme, la sanitat- on s’haurien de fer pactes d’estat, que anassin més enllà del govern de torn, i l’educació és bàsica en aquest sentit. Fins que els polítics espanyols no entenguin això difícilment la nostra situació millorarà. Per mala sort, sembla que l’educació no dóna vots i ara que ve es període electoral sentirem promeses milionàries sobre pensions –els jubilats són molts i poden votar-, però pràcticament cap coherent sobre educació.

D’aquestes reformes (LOE, LOGSE, LOCE...) hi ha una qüestió sagnant: cap s’ha dut a terme després d’haver demanat opinió als professionals de l’ensenyament. Són els tecnòcrates o els pedagogs i psicòlegs que mai han trepitjat una aula que no sigui universitària els que decideixen sense tenir en compte la realitat, complexa i canviant, del nostre alumnat.

Respecte del què s’ensenya, aquí començam a tenir un problema molt greu quan tots els alumnes de 12 anys cursen onze assignatures. Això és una barbaritat, sobretot si tenim en compte que el sistema és bastant rígid: a Finlàndia hi ha molta més llibertat que aquí a l’hora d’aplicar els continguts. Aquí tenim uns programes inabarcables que, a més, venen percentualment marcats: que si un 45% per a l’estat, que si un 55% per a la comunitat depenent si té llengua pròpia o no…

Per una altra banda, és boníssim que tots els alumnes estiguin escolaritzats fins al 16 anys (per cert, a Anglaterra s’està contemplant fer obligatori l’ensenyament fins els 18) però el que s’ha demostrat un fracàs és que tots els alumnes hagin d’estudiar el mateix fins als 16, moltes vegades a classes sobresaturades on els professors no poden atendre els seus alumnes com toca. Només dues dades per reflexionar: quan el nombre d’alumnes d’una classe davalla en vuit, l’èxit escolar augmenta un 23%, i a Finlàndia hi ha un professor de suport per cada set alumnes.

Pel que fa a la capacitació dels docents, és evident que a Espanya hi ha un problema. Una altra vegada, aquells països que ens han de servir de model entenen la professió d’ensenyant com un bé capital que s’ha de cuidar i que té un prestigi que aquí s’ha perdut completament. És evident que si el mestre a Finlàndia és un referent és perquè s’ho ha guanyat, i allà la carrera de Magisteri és forta i els docents guanyen la seva plaça després d’haver superat un procés selectiu llarg, exhaustiu i pràctic i no com aquí, purament memorístic. Hi ha feines que es poden fer sense una vocació clara, però n’hi ha d’altres –metge, capellà…- que si es fan perquè són còmodes o es tenen moltes vacances o no es troba una altra sortida professional estan condemnades al fracàs. I l’ensenyament n’és una. Si un estudia biologia perquè vol fer feina amb dofins i acaba a un institut, probablement s’amargarà ell, amargarà els seus alumnes i no ensenyarà com ho hauria de fer. Si un es fica a magisteri perquè és una carrera curta i fàcil i acaba a una escola sense vertadera vocació el desastre serà encara major, perquè l’educació els primers anys és encara més decisiva.

Deixau-me acabar amb una dolentia: aquests darrers quatre anys s’ha incorporat a la funció docent la primera tongada que va estudiar amb la LOGSE (primària, ESO i Batxillerat). Pot influir que aquests mestres, fills de l’ESO, estiguin ensenyant a llegir els nostres fills en el seus resultats?

Presentació

alternativaperpollenca@gmail.com

Aquest blog és plural i lliure. Les opinions dels comentaris reflecteixen només el parer de l'autor del mateix i des del blog URXELLA no ens fem responsables del seu contingut.

CAP OBJECTIU ÉS MASSA PETIT,CAP VICTÒRIA MASSA INSIGNIFICANT. Arundhati Roy