URXELLA

Els aeroports i la por

Alternativa | 12 Abril, 2008 06:00

Fa temps que no ens podiem deleitar amb una article de na Toñi.

Els aeroports i la por

Si qualcú no ha viatjat en els darrers anys en avió (cosa poc probable, donat que vivim a una illa on fins que no es faci un pont des de València fins a Mallorca –esperau que torni a governar el PP, i ja veureu si a qualque il·luminat no si li acudeix- volar és quasi l’única opció viable per sortir d’aquí) tal vegada pensarà que avui tractaré de la por a viatjar que senten moltes de persones. No és així, avui vull fer una reflexió sobre els controls que s’han de passar abans d’agafar un avió.

Que aquests controls s’han intensificat després de l’11-S sembla un fet irrefutable; que, després de la presumpta trama, de la qual no s’ha tornat sentir res, per fer explotar vols intercontinentals amb substàncies líquides, s’han tornat tan molestos que poden arribar a dissuadir qualcú de pujar-se a l’avió és indubtable. El que no està gens clar és que les mesures adoptades siguin eficaces. Només posaré dos exemples: just un any després de la caiguda de les Torres Bessones, el nostre estimat Pepe va salvar tots els controls i va estar a punt d’entrar a un finger de l’aeroport de Madrid sense tarja d’embarcament i, evidentment, sense bitllet. I jo mateixa, a l’estiu de 2007, vaig entrar a l’aeroport de San José de Costa Rica amb un ganivet de considerables dimensions –perquè vos faceu una idea, el feia servir per tallar les pinyes- i unes estisores petites; vaig passar el control de metalls, vaig patir un escorcoll manual de la motxilla abans de pujar a l’avió, fet pel propi personal de la companyia, que era nord-americana; la mateixa bossa va passar la duana a Atlanta i un altre arc detector de metalls allà; just abans de pujar a l’avió, em vaig adonar que duia el ganivet i, després de pensar què feia amb ell, al final el vaig entrar a l’aeronau. De les estisores, no me vaig ni assabentar fins Barcelona –on ja vaig treure el matxet i el vaig ficar a l’equipatge facturat-, on sí les varen detectar. En conclusió: en l’època de la suposada màxima seguretat als aeroports, jo em vaig passejar pels EUA armada de cap a peus. Això, ja per no xerrar d’aquells espies russos que varen volar per mitja Europa amb urani: un biberó amb llet de nadó no entrarà a un avió –en teoria, és clar-, però material radioactiu per matar un parell de persones circularà lliurement.

El que molta de gent no sap és que la legislació que regeix a Europa és secreta. És a dir, hi ha una directiva sobre la seguretat als aeroports que s’ha aprovat a una comissió i que, llevat de quatre polítics i tècnics, ningú sap com funciona. Jo he viscut escorcolls manuals bastant humiliants, a mans de persones molt poc qualificades que –qui m’ho havia de dir!- m’han fet enyorar la guàrdia civil: agents d’empreses de seguretat privada que tracten els passatgers sense cap mena de respecte. I el que és pitjor és que no sé per quina raó: Per què duia una bossa verda? Per què era la desena persona que passava el control? Per què som dona de més de trenta i menys de cinquanta? Els arcs detectors de metalls són també completament arbitraris. Jo he fet la prova i les mateixes sabates han fet saltar l’alarma a Palma i no a Bilbao; sí a Barcelona, i no a Madrid. És com fer sí pita, no pita amb una margalida. Als Estats Units ho tenen més clar: tothom es lleva les sabates i punt. Ah, i si a la cua per passar el detector a qualque passatger nerviós se li acudeix fer una broma sobre una qüestió sensible (bombes, terrorisme, armes...), directament es detingut i se li aplica la llei federal, que no sé què és, però que fa molta de por quan un la veu anunciada en els cartells mentre espera, descalç, mig despullat i indefens, que un policia carregat de pistoles li digui que passi.

I aquí apareix la por. En la meva opinió, totes aquestes mesures, tan inútils com he mostrat anteriorment, no són més que mitjans per tenir la població espantada, igual que els e-mails sobre bombes en telèfons mòbils. Un població amb por no es qüestiona lleis brutals ni certs atemptats contra els drets fonamentals, perquè es pensa en el mal menor. És la por la que permet que barbaritats com Guantánamo continuïn cobrint de vergonya els governs occidentals, que no només callen, sinó que permeten que avions amb persones segrestades i privades de tots els seus drets sobrevolin el seu territori o fins i tot hi aterrin. És la por la que permet que s’aprovin lleis autoritzant la tortura a estats democràtics. I és aquesta por la que es paralitza com a ciutadans, la que tots hauríem de reclamar i per la qual tots hauríem de lluitar, encara que només sigui escrivint un article com aquest.

Presentació

alternativaperpollenca@gmail.com

Aquest blog és plural i lliure. Les opinions dels comentaris reflecteixen només el parer de l'autor del mateix i des del blog URXELLA no ens fem responsables del seu contingut.

CAP OBJECTIU ÉS MASSA PETIT,CAP VICTÒRIA MASSA INSIGNIFICANT. Arundhati Roy