URXELLA

Auschwitz, la memòria de l’horror

Alternativa | 11 Setembre, 2009 06:00

Aquí tenim, després de molt, un altre gran article de la nostra columnista més aclamada, na Toñi. Com sempre, genial.

Auschwitz, la memòria de l’horror

Avui vull descriure un dels escenaris de la II Guerra Mundial que he visitar enguany, el conegut com a camp de concentració d’Auschwitz, tal vegada la màxima expressió de l’horror que una persona pugui concebre.

A uns seixanta quilòmetres de Cracòvia, i enmig d’un paisatge idíl·lic, enrevoltat de boscos, suaus pasts i rius d’aigües transparents, els nazis varen trobar el lloc adient per instal·lar un dels seus camps d’extermini. Raons estratègiques varen suposar la paradoxa que la bellesa natural es conjugàs de forma espantosa amb la crueltat suprema al mateix espai físic.

Tal i com es visita avui en dia, el primer camp que es va obrir, conegut com Auschwitz-I, és un museu en memòria de les més d’un milió de persones que hi varen morir. Esgarrifen els filats, els barracots amb lliteres on s’hi amuntegaven centenars de persones, però més encara les enormes vidrieres que ara contenen les restes que els soviètics varen trobar en alliberar el camp: cents de quilos de cabells (que, irònicament, s’usaven per fer teles que, entre d’altres coses, servien per als uniformes dels nazis), milers de sabates i d’ulleres i maletes, moltes de maletes, amb les dades personals pulcrament escrites amb guix per aquells que no sabien que anaven cap a la mort i que es pensaven sortir del camp i, en fer-ho, recuperar els seus efectes personals. Res me va impressionar tant com aquella caligrafia feta amb cura i esperança, per jo paraules que posaven cara a homes humiliats, torturats i assassinats en nom de no se sap molt bé què. Amb un criteri més que encertat, dedins no es poden fer fotografies i els visitants, aquesta vegada sí, respecten la prohibició i, de fet, el silenci esglaidor amb què tothom completa el recorregut té quelcom de religiós, com si s’estàs visitant un infern que ni Dant ni Virgili varen poder imaginar.

A les parets, les fitxes dels que varen fer treballs forçats, que no varen ser destruïdes quan els alemanys varen abandonar el camp, amb la fotografia i la dada d’ingrés i el moment de la defunció, constatació horrorosa que ningú hi sobrevivia més que un parell de mesos en aquelles condicions infrahumanes. El cartell que dóna entrada al camp, “El treball vos farà lliures” no pot ser una demostració més palpable del cinisme més absolut. Allà, el treball només feia cadàvers vivents.

La visita es completa a tres quilòmetres, a Auschwitz-Bikernau, des de la torre de vigilància del qual, divisant les restes de les cambres de gas, dels crematoris, de les vies que hi traslladaven els jueus amb pitjors condicions que els animals, un es pot arribar a fer una petita idea del rostre que té la barbàrie.

I si és veritat la màxima que diu que un poble que no recorda la seva història està condemnat a repetir-la, el camp d’Auschwitz ha de romandre obert per sempre, per evitar que qualcú, d’aquí uns anys, pugui arribar a oblidar la forma més terrible d’horror que ha viscut el segle XX i, probablement, tota la història recent.

Sé que hi ha una bibliografia ingent sobre el que va passar allà durant la guerra, però jo vull fer una recomanació de dos llibres que no poden ser ni més diferents ni més definitoris, que he descobert enguany i que he llegit amb el cor estret. Un és Si això és un home, de Primo-Lévi, un supervivent del camp, ja tot un clàssic. L’altre va camí de ser-ho també: es tracta de les memòries, fictícies, d’un oficial de les SS, Les benignes (Las benévolas n’és el títol en castellà), de Jonathan Littell, una novel·la duríssima, demolidora, i que, després de quasi nou-centes pàgines, planteja més dubtes que respostes a les tres preguntes que tots els que visiten els camps es fan en sortir: Quina casta de persones varen ser capaces d’ordenar i executar l’extermini de milions d’éssers humans?, Com va ser possible que això passàs? i Podria tornar passar?

Dedicat a la memòria de José María Aguirre, supervivent del camp de Mathausen, que ens acaba de deixar.

Presentació

alternativaperpollenca@gmail.com

Aquest blog és plural i lliure. Les opinions dels comentaris reflecteixen només el parer de l'autor del mateix i des del blog URXELLA no ens fem responsables del seu contingut.

CAP OBJECTIU ÉS MASSA PETIT,CAP VICTÒRIA MASSA INSIGNIFICANT. Arundhati Roy